Negocis sospitosos:

Membre de la màfia
enxampat
i extorsionat com cal!

Avui m’agradaria parlar de dos tipus de negoci que fa ja molts anys em sembla que amaguen alguna cosa. No és una tenda en particular si no un tipus de negoci, que vagi al comerç que vagi, sempre penso el mateix quan surto. 

Molts estareu pensant que parlaré dels negocis il·legals dels restaurants, normalment xinesos, que mai hi ha ningú ni dinant, ni sopant. Però no, això no són negocis sospitosos. Això són “tapaderas” que tothom coneix i que per alguna raó que desconec ningú no investiga. Els negocis que em refereixo són les copisteries i les tendes de llaminadures, o com tots li diem, fins i tot (abans de seguir llegint poseu-vos drets) el nostre president Marianín (podeu seure): “Los chuches”. 

Explico perquè els trobo sospitosos. Quan arriba època d’exàmens t’arriben apunts de tot arreu. Tot i que saps que no hi ha temps físic per estudiar les 100 pàgines que t’acaben de deixar per l’examen de dintre de 3 dies, tu te’ls fotocòpies sense dubtar. Estàs a la cua de la copisteria mirant el taco de fulls i vas pensant: “pfff només porto 20 euros, no sé si m’arribarà”, “ai  no sé si anar a treure diners...”, “Bueno si no m’arriba li ensenyo una teta a veure si cola...”. Però mai cola... vull dir, que no anava depilat aquell dia... Vull dir, que mai ho he fet... En fi, això que creus que no t’arribarà, a mida que es buida la cua vas patint. Per fi et toca i veus com la maquina no para d’empassar-se fulles que després et cobraran... I per fi arriba el moment crític:

- 5€ si us plau.

Llavors se’t queda cara d’idiota però te’n vas content, amb les teves fotocòpies i amb 15 € que ja no hi comptaves. I com estàs a època d’exàmens dius: “Això s’ha de celebrar, vaig a comprar-me “los chuches” i em posaré com un porc. M’ho gasto TOT!”. (Quina manera de lligar temes, quina meravella...)

Total, que abans d’empollar-te les 100 pàgines vas a comprar la millor droga en pols blanca de l’època d’exàmens que et fa estar a tope: sucre.  “Collons, maduixes de goma n’agafaré tres!  Cors amb sabor a préssec, pillaré 5! Ualaaaa gominoles d’aquestes que van farcides de gelatina, totes saben igual, però agafaré 2 de cada un dels 37 tipus que hi ha” i minuts després entregues la teva bossa mig plena, o mig buida si els exàmens que has fet t’han anat de cul, però el fet és que treus els teus 15€ i et diuen:

- 2€ si us plau!

Però que passa en aquest puto país? Només pugen el preu dels pisos, les taxes de la universitat i serveis secundaris de l’estil, no? (veu en off: cabrons!) En fi, no ens desviem que m’altero i porto una molt bona ratxa sense parlar de polítics ni de les seves respectives famílies. El fet és, on està el negoci? Tampoc és que hi hagi 2000 persones comprant alhora com per què els hi surti a compte...

Un dia dur

No hase falta desir nada más... :(

Degut a la duresa del text d’avui, com excel·lentment il·lustra el títol, no m’allargaré gaire, ja que no m’agraden els comiats ni les males notícies. 

Molts estareu amb serpentines, confeti i demés pensant que abandono el blog, però no, almenys encara. Resulta que el senyor Kupyni va escriure un text, amb les seves preocupacions i les seves anades d’olla. El va acabar, li va passar el corrector word, el corrector Taka i quan finalment es va decidir a realitzar  una part tan important per ell com l’escriptura del text: DESASTRE!! HECATOMBE!! ADEBACLE!! i varies coses més... 

Estic parlant de la tria de la imatge. La seva mina s’ha quedat sense material. La seva font s’ha quedat sense aigua. El seu hort s’ha quedat sense collita. En fi, que ja no puc agafar les imatges d’allà on sempre les agafava i estic abatut. Estic cercant un bon lloc on poder trobar fotos adients, però per ara no hi ha manera. Em temo que hauré de contractar un gran fotògraf pel blog o si no tornar a utilitzar les meves dots artístiques, cosa que un cop està molt bé, a partir d’aquí ufffff. 

En fi, intentaré que la propera imatge sigui digna, però no prometo  res.

Històries de piscina: La mujer de las boyas

Bé, com ja vaig prometre fa uns dies, inauguro aquesta nova secció. Seran textos més aviat curtets la majoria, però crec que us mereixeu conèixer a gent que comença a ser important en la meva vida. Un primer personatge sense cap dubte és “La mujer de las boyas”. El seu nom diu moltíssim d’ella ja, però us posaré en situació. 

Arribava jo a les 8’30h a la piscina pensant: “Un dimarts a aquesta hora qui collons ha d’estar nedant? 8 carrils per mi!!!”. Primera mentida. En entrar a la piscina hi havia gairebé la mateixa densitat de gent que a la rambla el dia de Sant Jordi, això sí, amb mi entrant a l’aigua, la mitja d’edat es va reduir considerablement fins uns jovenívols 117’4 anys. Abans d’entrar a l’aigua vaig intentar detectar un carril que em permetés anar a un ritme acceptable i sense topar amb gaire gent. Sense ulleres no veig una merda i lentilles no vaig portar, però finalment vaig trobar un bon carril d’anada i un altre de tornada. Amb tanta gent hi havia de tot: gent que nedava d’esquenes, gent que feia crol, altres preferien fer braça, algun nedava tipo gos, algun espontani seia sobre un xurro i avançava com a bonament podia, peeeeeerò la dona amb la que compartia carril simplement no nedava. Tampoc estava quieta. Feia un entrenament digne de un ranger. Anava enganxada de mans i peus a la boia i anava d’un cantó a l’altre sense parar. La veritat és que no entenia massa bé aquell exercici ja que a l’estar dins l’aigua no peses gens, però tractant-se d’una ninja tan veterana, vaig entendre que no se la podia jugar fent el mateix exercici a 20m sobre el terra.

Jo al ser el meu primer dia, a les 8’31h estava rebentat, però vaig pensar que sent el més jove havia de seguir una estoneta més, mínim el doble! Finalment vaig desistir i vaig sortir de l’aigua. La dona allà va seguir d’una banda a l’altra avançant per la corda de boies, de fet al cap d’un parell de dies vaig tornar i allà estava. M’agrada pensar que des de que vaig marxar de la piscina, ella encara no ha sortit, i que en realitat és una joveneta de 20 anys el que passa és que tanta aigua la té arrugada i encongida com una pansa. 

Històries de piscina

Fa temps tinc en ment començar una nova secció en aquest blog. Una secció anomenada: històries de piscina. Podria dir que vaig a piscina (degut a l’operació de genoll que ja us vaig narrar fa forces mesos), però en aquest moment seria més correcte dir que estic apuntat a piscina. 

Aquesta secció tractarà de situacions curioses/divertides/surrealistes que han succeït en la piscina, generalment protagonitzades per gent de la qual ja hem parlat en aquest bloc. Ara vosaltres pregunteu QUINA GENT???? 

Jo em faig una miqueta l’interessant. Una mica més. Us faig esperar encara una estoneta més, agafo aire, i finalment dic LES IAIEEEES i també iaios. He descobert que és una mina. A més hi ha una mena d’spa. I si la piscina és una mina, l’spa són 100!!!

Total, que aquesta nova secció començarà en breu, manteniu-vos informats.

Visita molt recomanable

Disculpeu el fet de trigar tantíssim en tornar a escriure. Però el senyor Kupyni, és a dir, jo, ha estat d’exàmens i de fet una mica relacionat amb això anirà el text d’avui. No parlaré de l’examen en el qual a la primera pregunta ja vaig ficar tip-ex. Aquella pregunta que deia: “NOM”, i sí, és un fet totalment verídic igual que el que ara narraré. 

Ahir, dia de Sant Jordi el senyor Kupyni i la senyoreta Takanawa van anar a dinar (dinar d’empresa, no va haver rosa de pel mig, no us penseu) i en un moment donat, concretament en el moment de pagar, la senyoreta Takanawa va decidir que era el moment d’anar al lavabo. Un lavabo soterrat i laberíntic que ja havia explorat l’intrèpid noi. Com ja sabia que estaria sol una estoneta es va dir: “aprofitaré el meu pepino de mòbil capaç que fer tot allò que es pot fer avui dia i m’evadiré del món una estoneta”. Que si una parauleta triple en un joc, que si ara rebento un ocell negre contra un porc verd, ara miro el correu... Però com la seva empleada seguia allà abaix lluitant amb serps, dracs o “quesejo” va cometre un greu error. “Va, miraré si ha sortit ja la nota del primer examen que vaig fer”. Tot anava bé fins que finalment va entrar al campus virtual i va veure que sí havia sortit. Fet al·lucinant: un mòbil que et permet veure la tele, amb el que pots enviar mails, jugar a jocs millors que les consoles que teníem no fa tants anys I NO OBRE UN PUTO PDF!

En fi, el senyor Kupyni ho va assimilar bé i va passejar pel centre tranquil·lament. Bé, tot lo tranquil·lament que permetia el carrer atapeït de gent. I bueno, qui passejar passejava, però cercant una biblioteca que li permetés veure la seva nota. Mirant el seu meravellós mòbil que no obre PDF, però amb una precisió extrema pot dir-li on hi ha una biblioteca, va arribar a “la Biblioteca de Catalunya”. “Aquí hi haurà ordinadors amb connexió” li va dir a la Tricia, que encara era amb ell fent la passejada, també d’empresa es clar. Sense saber com, van entrar a la Biblioteca de Catalunya amb un plànol en mà de les sales més interessants per visitar i per un pèl no li els hi endinyen una visita guiada. Minuts després sortien per una altra porta sense haver aconseguit el seu objectiu i sense entendre encara que havia passat i com havien arribat a aquella situació. Llavors si, el senyor Kupyni va resignar-se i va gaudir d’un bon dia de Sant Jordi. 

PD1: Minuts després el senyor Kupyni va descobrir que havia aprovat aquell examen. 

PD2: La senyoreta Takanawa no va aconseguir lliurar-se de pagar el compte en el restaurant l’Oliva (el local nou), cosa que si va fer en Kupyni inventant-se una trucada i sortint al carrer.    

Art o merda punxada en un pal?

Aquest xaval també vol
ser un artista

Vull tornar a demanar disculpes per si algú se sent ofès pel que ara diré. Resulta que ja fa uns dies vaig veure una exposició PER LA TELE (si arribo a pagar per veure-la ja no estaria en aquest món) i vaig al•lucinar. No per bé com heu pogut deduir.

La pregunta inicial pot semblar que no té res a veure, és a dir, com si diguéssim: “Manjar o lentejas?” Així com les llenties disten molt de ser un “manjar” i em cago en el tio que va decidir que allò es menja. Vaig descobrir que si en lloc de cagar a sobre del tio ho fes en un plat de llenties, potser estaria fent art. Una escultura que podria titular-se com “Ira sobre lentejas”. Els experts dirien que l’artista, o sigui jo, vol expressar el seu desacord amb la societat que diu que les llenties són molt bones.

Doncs bé si penseu que sóc un exagerat us recomano veure l'obra de Martin Creed. 

Podreu gaudir d’un espectacular paper. Però no un paper, així “ALA! Un paper”, no no no i no! Això ho podria fer qualsevol de vosaltres. És un paper arrugat en forma de bola. Ara en època d’exàmens anda que no he tirat jo art. D’haver-ho sabut!També podeu gaudir d’uns claus posats a la paret, amb molta gràcia això si.

Després també us recomano una obra estel•lar d’un bon home del qual no recordo el nom. Podreu trobar imatges de gent amb careta de conill amb membres virils quilomètrics, gent amb una mena de crema marró que vull pensar que és fang o xocolata escampada per tot el cos i la cara... Tot molt exquisit!

On hem anat a parar? No és que sigui un entés, però fa poc vaig estar per Roma i que voleu que us digui, em va poder agradar més o menys, però la Capella Sixtina i d'altres obres dels museus vaticans jo diria que es mereixen més respecte. En fi, em convertiré en un "gafapasta" modernillo a vere si puc entendre aquest tipus d'art. Però sigui com sigui, recordeu aquest text abans de tirar qualsevol cosa a la paperera o especialment al wàter, penseu-vos-ho dues vegades.

Los maleantes del ayer

Aquest text l’hauria d’haver escrit en el mateix moment en que va succeir el que ara us explicaré, perquè ara hi ha molts detalls que ja no recordo. Aquest text té un símil molt gran amb el text “Especimenes trameros”, de fet si haguessin passats més anys, concretament uns 40, podrien ser els mateixos protagonistes. Ja sabeu per on dec anar...

Tornava de sopar amb una companya de feina d’un altre blog, quan de sobte va entrar un grup de persones que entraven cridant i rient. Tot normal, però de cop vaig començar a sospitar que alguna cosa passava.  Molta tos, riures molt aguts, expressions com: redimonis enlloc de “joder”, i un bé negre enlloc de “y una poya” o un llamp em mati enlloc de “me cago en mi puta vida”, em van fer adonar-me que no era la gent que acostuma a cridar l’atenció al tram. Efectivament, els protagonistes de la història eren iaies (i iaios).

Donat que el 25 de desembre estava proper van començar a cantar. Aquest és un dels problemes de trigar tan en explicar la història, que no recordo la lletra. Però podeu comptar, Jesus per aquí, Nadal per allà. Després es van animar amb una cançó en africà, tot això rient com bojos, cridant (potser per la manca d’oïda donada l’edat)...  Mare meva, va ser un trajecte memorable.

Atenció Chachos!!!

Ho sé, feia temps que no ens visitava. Ja se sap, l’èxit i la fama del seu blog fa que t’oblidis qui t’ha llençat a la fama, però bé, com no sóc rancorós i així m’estalvio de fer un text, aquí us deixo amb una nova entrega de la corresponsal de Chiripitiflauticolandia Tricia Taka. Avui ens sorprèn amb una notícia on ha hagut de fer grans estudis científics, parlar amb l’un i l’altre i de forma exclusiva, ens cedeix la seva tesi.

Fa poc m’he assabentat d’un fet que m’ha deixat atònita, astorada, patidifusa, perplexa, anonadada, flipada, al•lucinada, abrumada... Bé, crec que ja us heu pogut fer una idea del meu estat d’ànim. Doncs això, fa poc m’he assabentat que en un temps (més llarg o més curt) l’arxipèlag de les Canàries desapareixerà. Si, si, us deixaré un temps perquè ho pugueu assimilar.

:l

:I

Ja? Doncs es veu que l’esmentat conjunt d’illes es troba just a sobre d’una falla submarina (un lloc on s’ajunten dues plaques tectòniques) i que un bon dia l’activitat sísmica farà que hi hagi una gran erupció volcànica i les illes desapareixeran. O_O Si això és així i és inevitable, em semblaria més que just que Ejpaña! i la península ibèrica heretessin el clima canari! No? Som la seva família més directa així que ens mereixem les temperatures temperades durant tot l’any, platgeta a l’octubre, Castanyada en tirants... Espera, això ja està passant! Potser les Canàries auguren la seva fi i han fet com la Duquesa de Alba, que ha repartit l’herència en vida, por si a caso!

PD: També em vaig assabentar que l’erupció que destruirà les canàries també provocarà un tsunami que anirà directe cap a Nova York i l’enfonsarà! M’he de posar les piles amb els meus viatges com a corresponsal abans que això passi! Sr. Kupyni, parlem d’un augment?

Gràcies bona gent!

Publico abans d’hora però l’ocasió s’ho val. Ja sabeu que m’agrada fer una petita introducció abans, però avui no, AL LIO!

Anava el senyor Kupyni amb la seva Harley Davinson per un carrer de Barcelona (no direm el carrer per no tenir un allau de gent allà esperant a que torni a passar, només diré que creua diagonalment la ciutat) quan se li ha ocorregut anar a cert lloc del qual desconeixia la manera d’arribar.

Llavors s’ha dit:

- Ara m’he de parar a preguntar-li a la meva Desiré, i esperar que obri els mapes. Doncs no, avui és el dia de trencament de tòpics i jo com a home preguntaré.

I si si si... Amb un parell de collons així ho ha fet! Ole, ole i ole per ell!

Així que en el primer semàfor vermell que ha trobat en aquest carrer que divideix l’eixample, ha mirat a l’esquerra: Ningú. Ha mirat a la dreta: home d’uns 60 anys, cotxe amb emblema pepino (jaguar o similar) i ha dit:

- Home... Vaig amb una meravellosa Harley que esta més o menys al seu nivell i el del seu cotxe, el meu aspecte a lo Sons of Anarchy potser el tira enrere, però tampoc el vull convidar a sopar, així que endavant!

I així ho ha fet! Ha mogut la mà de forma efusiva a la finestreta del cotxe i quan s’ha assegurat que hi havia contacte visual ha fet un gest típic amb el dit polze i índex junts indicant que volia robar-li un segon del seu temps. El seu temps estan allà parat... La sorpresa ha estat quan l’home ha girat la cara i ha seguit mirant endavant. Aquí ha pensat “igual és el dia dels vells amb un pal al cul enlloc del de trencament de tòpics”.

Si la història acabes aquí seria dur, però ho és més quan 5 o 6 semàfors més enllà, inflat de valor, el senyor Kupyni ha vist a la seva dreta un home d’uns 40 anys així “campechano” tipo el rei però en un Seat i conduint ell. I aquí si, ole els ous d’en Kupyni quan de nou agita la seva mà vigorosament i quan veu que hi ha contacte visual torna a fer aquell petit gest. Aquest senyor per sort, si que ha entès que volia que baixes la finestreta per comentar-li quelcom. Ho ha entès, però se l’ha pelat més que al primer home. Agafant-se el bíceps esquerre amb la mà dreta i el bíceps dret amb la mà esquerra, ha simulat una tremolor que en Kupyni ha interpretat com “fa fred i tot i que tu vas amb moto i estàs viu, jo no m’arriscaré a obrir la finestreta 5 segons”.

La història podria acabar aquí, i seria molt dur, de no dormir. Però ha estat pitjor quan... NO, NO HI HA UNA TERCERA PERSONA, peeeeeerò uns 2 o 3 semàfors més enllà, l’home del Seat ha decidit que en aquell moment, 1-2 minuts, com a moltíssim, més tard de l’intent d’en Kupyni, havíem passat a un clima caribeny i era el moment de baixar la finestreta fer fumar-se un pitillo.

Vist això, només desitjar-vos que acabeu de passar un meravellós dia del fill de puta!  

El jovent d'avui en dia

Reproducció dels fets

Primer vull demanar disculpes per haver trigat tant, però ja sóc aquí i quina millor manera de fer-ho que novament amb una situació basada en un fet real. A més amb la fotografia vull que us situeu en el lloc dels fets.

Llegenda de la fotografia:

- Línia verda de l’esquerra: final de la vorera
- Fletxa vermella: trajectòria de la victima
- Persona groga: el criminal

El “reparto” (si algú sap com és en català que m’ho digui si us plau és simple:

- En el paper de jovent: Kupyni Kivulgui
- En el paper de víctima: La dona del carro

La història diu el següent:

En Kupyni es trobava a la porta de la biblioteca per fer un breu descans, que poc a poc es va anar allargant, del seu estudi. Com els joves d’avui dia anava acompanyat del seu telèfon móvil. Ell diu que l’estava mirant per veure les novetats esportives, si havia sortit alguna nota o xerrar amb algú, però segur que estava mirant porno o drogant-se, algú que va fer el que ara explicarem no pot ser bona gent.

El senyor Kupyni es va recolzar a la cantonada, iniciant així la seva maniobra criminal d’assetjament en veure que s’aproximava la seva víctima. Uns 2 o 3 minuts més tard allà arribava la pobre dona del carro, sense saber que li deparava el futur. El senyor Kupyni va notar una presència a un pam de la seva esquerra i en girar-se allà estava plantada la dona, sense poder passar per aquell carreró tan estret, petit i angost. Quan en Kupyni la va mirar, sense entendre que passava, la dona va aixecar les celles i encongir les espatlles com esperant una reacció. En Kupyni es va apartar i la dona va poder continuar amb la seva trajectòria dient... “És que home...” i amb un riure irònic.

Quina poca vergonya aquest jovent, aquest cop la va deixar passar, però la seva idea inicial segur que era robar-li, matar-la o fins i tot retenir-la allà dies i dies fins que els iogurts que havia comprat i duia al carro se li caduquessin.