Crisi per alguns

Si, ja sé que penseu: “ara aquest tornarà amb sous de polítics, reis i sa mare” però no és això ni molt menys. No sé si us heu fixat en el vostre barri/poble/ciutat, però allà on vagis hi ha una cosa que sempre veuràs. De fet si parlo amb sinceritat, jo, que no sóc massa espavilat, no m’he fixat i tot i així m’he adonat per detalls subtils. “Carrers tallats?  Grues cada 3 passes? Mmmm interessant... Camions parats... Balles... Cada dos per tres ensopego en un forat en mig del carrer... Calla calla, això han de ser obres per collons!” I efectivament per collons et trobes amb alguna obra si creues més de cinc carrers. 

Parlaré concretament del meu poble/ciutat (que fa aproximadament 25 anys i 3 mesos que visc aquí i encara no sé ben bé que és). Al meu carrer hi ha obres, al primer perpendicular també, al segon no però al tercer un altre cop trobem tot el que em va fer pujar la mosca al nas. I això només en un radi limitat des de casa meva. Per no parlar de la rambla principal que cada any que el dia de reis cau el dijous toca arreglar-la... 

A mi no em sap greu que vulguin fer cosetes per millorar el poble/ciutat, però tampoc caldria fer-les totes alhora i en una mateixa zona i el que més em molesta són dues coses: 

Primer que l’obra de davant de casa porti anys començada i que hagi estat parada dos cops però a l’estiu, quan començo les vacances, religiosament aquell dia toca posar-se a treballar i a les 8 del matí, que s’ha de recuperar el temps perdut...

La segona cosa és una molèstia una mica més divertida. Com que sense un avís previ tallen carrers cada dia que surts és una aventura trepidant o una gimcana entretingudíssima. 

L’altre dia vaig llegir que un paio amb molta pasta havia demanat en una illa seva (crec) que posessin el seu nom de tal manera que es veies des de l’espai, és possible que en el meu poble/ciutat volen aconseguir el mateix i com no tenim ni platja ni desert per escriure ho fan a lo gran foradant el terra.  O potser volen aconseguir el mateix renom que la gran muralla xina amb una munió de balles grogues.

El pitjor dia de la meva vida

Sempre he volgut escriure un text sobre un dels grans problemes d’aquest país, l’atur. No ho he pogut fer, perquè encara que ara no estigui ben vist en el país i vulguin que tots descansem a casa, jo... pfff costa... jo treballo. També un tema que sempre he volgut tocar és el dels funcionaris, però com ja he dit abans, jo treballo. Com sabeu que m’agrada saber de que parlo, (l’exemple més clar és el de les iaies, en veig moltes al llarg d’un dia), així que aprofitant el meu èxit i la meva fama, m’he buscat un negre que farà el text. Un negre que va tenir una experiència traumàtica i ja mai tornarà a ser el mateix. Així que espero que gaudiu, i jo també del text de la meva corresponsal a Chiripitiflauticolandia, Tricia Takanawa:

“7:30 AM. Sona el meu despertador i baixo del llit fent un saltironet amb un somriure d’orella a orella. Amb l’ajuda dels ocellets em vesteixo i em pentino. Surto de casa saludant els veïns i veïnes que em vaig creuant. La ciutat desperta mandrosa i ja comença a bullir d’activitat. Arribo al meu destí i de cop... alguna cosa ja em fa canviar l’humor. Entro a la seu de l’INEM (amb l’objectiu simple de trametre els papers de l’atur) i agafo el paperet del meu torn. No som massa gent, així que suposo que la cosa anirà ràpida. 

-Piro- Sona el timbre, ha arribat el meu moment. M’aixeco triomfant amb les mans alçades i mirant al cel. Tot seguit, camino segura de mi mateixa cap a la taula número 5. “Vinc a demanar l’atur”. La noia, molt amablement, es lamenta per la meva desgràcia i s’ofereix a ajudar-me amb totes les seves ganes, però per a fer-ho primer he d’inscriure’m al Servei d’Ocupació (“per fer veure que busques feina”, diu picant-me l’ullet). Un cop registrada, truca una companya per comprovar que la meva meravellosa empresa hagi enviat tots els papers. Txun. La noia em diu que no, que els de l’INEM no tenen la documentació necessària i que torni més endavant. Em carrego de paciència i decideixo anar a casa, trucar la meva empresa perquè solucioni “el tema” i tornar la setmana vinent. Arribo a casa, truco “la Conchi” i li explico el problema. Ella, molt amablement, em diu que es deuen haver equivocat perquè està tot enviat des de ja fa dies. Em ric i penso per a mi mateixa “aix, aquests funcionaris... Que despitats... Bueno com estic a l’atur, no tinc res més a fer!” I, feliçment, torno a sortir de casa amb un somriure d’orella a orella, contenta de tenir alguna cosa a fer. 

Arribo a la oficina, de nou, i ¡oh! Sorpresa! Les 6 o 7 persones d’aquest matí s’han multiplicat en unes 20 o 30. Són les 10.40. Tot i així, agafo número i espero, confiant en què la cosa va ràpida (la màquina no para de sonar). Però res em feia imaginar el que m’esperava. Passen els minuts i no avancem. La gent es comença a desesperar. Jo poso en joc tot el que el tai-chi m’ha ensenyat. Respiro, medito... 11.30 AM, gairebé ha passat una hora des que he arribat. Tinc el número 23, ara van pel 10, quan he arribat anaven pel 8. Involuntàriament,  començo a rebufar, un dels primers canvis corporals quan un comença a perdre la paciència. Miro cap a les taules d’atenció. Hi ha dues noies, només una atén el personal, l’altre està massa ocupada mirant el buit, literalment. 12.05 PM, número 13. Als “rebufaments” se suma el moviment incontrolat del meu peu... La noia d’informació diu que no ens preocupem, que ara vindrà una altra noia i serà la nostra salvació. Quan entra per la porta tots l’ovacionem. 12.45 PM, número 16. Dues noies atenen, una continua mirant el buit. Als meus símptomes es suma un “abanicament” compulsiu amb els papers que he d’entregar. Busco la complicitat dels que estan al meu costat i ens mirem com dient: “què polles fan?” 13.05 PM, número 19, començo a pensar que no sortiré viva d’aquí. Agafo el mòbil per enviar un últim missatge d’amor a la meva parella, hagués preferit un  comiat millor però... 

13.15 PM, número 23!! No m’ho puc creure! Miro els meus companys, els que encara queden allà, i els desitjo sort, tot i que sé que molts d’ells no aconseguiran sortir d’allà a les 13.30, hora en què tanquen, amb la seva missió complerta. Quan arribo a la taula 12, després de més de dues hores esperant, confio en l’amabilitat de la funcionària que m’atendrà i entendrà la meva situació. “Què volia?”. Respiro fons i li explico, amablement, que aquest matí han comés un error i que venia a trametre l’atur. La dona em mira amb odi i, sense parpellejar, em demana el DNI i comprova nosequé al seu ordinador. Sense dir-me ni una paraula imprimeix uns papers, me’ls fa signar i em diu que ja està, que m’arribarà una carta de confirmació. Són les 13.24 PM. M’aixeco, li agraeixo amb amabilitat i surto d’allà, amb un somriure enorme i amb un tic insuportable a l’ull esquerra.

Temps d'espera

La setmana passada parlàvem de la que jo crec que és la mentida més extesa i més creguda del món. Avui no vull abandonar el tema de les mentides i parlaré d’una que potser no és tan important, però a mi em toca moltíssim més els collons.

Per què? I recalco PER QUÈ la gent que es dedica a posar el temps als panells del metro de Barcelona es dediquen a riure a la nostra cara? Molts sabreu ja de que parlo, els que no ara mateix us ho explicaré. No trobo massa normal entrar a l’andana i cridar: “siiii, vamoooooos 37 segons només” mentre m’agafo amb energia el paquet. Però no ho hauria de fer si no m’enganyessin. Normalment arribo i falten uns 40 segons, em despisto, torno a mirar i queda 1minut. En aquell moment suposo que ho he mirat malament. Després d’una estona, miro de nou i queden 50 segons. Total que al final porto esperant 5 minuts i en cap moment ha faltat més d’un per què passes el metro. Sé d’un home que ara viu al metro perquè el dia que va arribar ficava que passaria en 20 segons i encara pensa assegut en el seu racó mirant a la paret, “No falta res, ara vindrà. No falta res, ara vindrà...”.

Això em fa pensar i clar, si penso, he d’escriure aquí. No és que la gent es tiri a les vies, és que arriben i veuen 30 segons. I vegin metro o no, als 30 segons ells pugen, perquè diuen: “Qui ho sabrà millor la gent que treballa aquí o jo que soc un simple usuari?”. Així que com a petició formal demano que si falten 5 minuts perquè arribi el metro, m’ho podeu dir, no hi haurà conseqüències, però si m’enganyeu un cop més, no prometo res...

Trabajo bien hecho

Ya he dado suficiente tregua a los grandísimos… (Podría dejar aquí la frase y dejar que la acabarais vosotros, pero lo que estáis pensando no es lo que iba a decir) protagonistas de este blog.  Resulta que el otro día oí que ya no es peligroso circular a 120 km/h y se podrá volver a hacer. No estoy en contra ni mucho menos, ya que cuando voy con mi moto siento que estoy desaprovechando una de potencia… 

Tenía entendido que antes de aprobar una ley, por estúpida que fuera ésta, se pensaba mucho, se llevaba a los 327 organismos que tenemos (y pagamos) para ello, el rey se la leía y se la contaba como si fuera un cuento a los 327 nietos que tiene, para devolverla después a todos y cada uno de los ministros, senadores y peces gordos del país. Entonces se reunían todos ellos durante una semana y hacían como el padre de Jorge de “Días de futbol”: dos listas. Una de cosas buenas y otra de cosas malas. Una vez tenían estas listas hacían todo un estudio y entonces finalmente se hacía un referéndum con todo el pueblo para que sea éste quien decida por mayoría si están de acuerdo o no con la ley propuesta. Cuando fui creciendo me di cuenta que no era de gominola el país donde vivo, sino de mierda.

Se supone que si propones algo para mejorar, mejorará siempre, no solo a ratos. No me veo yendo al hospital y que el médico me diga: “Pues mire, su corazón está a punto de decir basta. El mes que viene le haremos un trasplante que es de vital importancia y el año que viene vuelve, que le colocaremos otra vez el que tenía.” 

Además de lo de la velocidad, el año pasado los niños hacían demasiadas vacaciones y les quitaron una semana que pasaron a hacerla en febrero. El año que viene no. La única explicación que le encuentro a esto es que nuestro honorable presidente quería irse a esquiar con la familia i como con su sueldo no le llega para ir en temporada alta decidió sacarse de la manga vacaciones para sus hijas en febrero y así podía coger la oferta de atrápalo.

Patadas a la lengua

En el hinstituto me parecía hindignante el echo de que por un hacento de nada me quitaran una decima de la nota de mi ecsamen, aunque no fuera de lengua. Ahora lo pienso y aún me duele más cuando beo que en muchísimos otros sitios no lo hacían, o si lo acían a la gente se la traia floja bisto lo bisto.

Pase que en la universidad los profesores escrivan en la pizarra i se les escape alguna que otra falta de hortografia, son personas, muchos de ellos personas crueles i descabelladas, pero personas al fin i al cabo. Lo que no me parece tan normal es que a la ora de pasarnos o colgarnos hapuntes se les cuelen faltas de hortografía del hestilo “a ver en lugar de haber” o cambios de B por V en barias palabras o ya el colmo es cuando hablan como indios sin conjugar los verbos o conjugándolos mal que no se que es peor. 

A mis profesores siempre les quedara la tonta escusa, que yo uso a menudo “es que soi de números”. Pero el colmo es cuando estas leyendo felizmente el periódico o alguna pajina de información y ahí se les cuelan también errores, algunos de ellos detectables por el corrector mas cutre de Word que puedas tener. 

Seguramente no soi la persona mas hindicada para acer este escrito, pero como dicen, o decían la última vez que lo vi, en Polonia “algú ho havia de dir!”. Solo me queda pedir disculpas si en heste o en algún otro tecsto me se ha colado alguna herrata.

Exemple pràctic

Que no en enganyin...

Vaig prometre no fer entrades de política durant una temporada, per això publico un petit  comentari. A més ho faré posant un exemple en el meu gremi que són les ciències, però crec que tots podrem entendre de que parlo. 

Posem el cas que jo tinc un hospital i encarrego a un laboratori A els medicaments i faig un contracte amb ells de... no se, per dir un número a l’atzar 4 anys. Durant aquest període de temps dono les medicines als pacients i no els hi fa cap mena d’efecte, cada cop hi ha més malalts, i els que hi havia no es curen i l’hospital entra al caos. Llavors al cap de 4 anys jo els hi pregunto als pacients: “Esteu contents amb el resultat d’aquest laboratori?”. Ells em fan saber que no i em demanen que contracti al Laboratori B durant uns altres 4 anys. Durant aquest segon període els pacients tampoc noten cap millora, fins i tot alguns pacients es moren i l’hospital segueix en caos. Llavors jo vaig i els hi pregunto si volen que continuï el laboratori B o busquem un C, D, E o F. Llavors arriba la meva sorpresa quan la majoria de pacients em diuen: “Noooo! Molt millor que torni el A, que com només hem tingut A i B, no sabem com serà la resta. A més han canviat el seu cap!” Canviar de cap, no vol dir res, la política (perdó, les idees) segueix sent la mateixa. 

... aquesta es la imatge correcta.

“El refranero español” és molt savi, però si algú coneix la persona que va dir “más vale malo conocido que bueno por conocer” que li doni de part meva un parell d’hòsties, perquè no sap el mal que ha fet.

Notícia, sorprenent?

Per si algú no veu les notícies, llegeix diaris, veu la tele en general, no passeja per la seva ciutat/poble, o simplement no viu en aquest món vull comunicar-li una cosa, que de primeres us pot sobtar. Aquest cap de setmana hi ha eleccions municipals. Entenc que la gent que no s’havia assabentat estigui ara mateix al·lucinant, però no us amoïneu, a mi també em va costar adonar-me’n però va haver alguns detalls subtils que em van fer pujar la mosca al nas. 

El primer de tot va ser mentre veia la tele, vaig veure un anunci. Sortien unes noies disfressades de dones alegres i saltaven a corda amb una música catalana. Després es feia un salt al temps i sortien, possiblement les mateixes noies, ara vestides amb burkas, saltant a corda amb música àrab. Vaig pensar que devia ser una nova sèrie de l’Espanya cañí amb un personatge similar a Torrente. La “sèrie” es deia PxC, que vaig suposar que era una abreviació a l’estil UPA dance o CSI. Quan vaig veure que estàvem en campanya electoral vaig descobrir que era la publicitat d’un partit polític. El “Partit Xenòfob de Catalunya” o alguna cosa així era... 

Una cosa determinant per adonar-me que estem en campanya, va ser el veure en TOTS els fanals de la meva ciutat, com a mínim, un cartell d’algun partit polític. D’un mateix partit pots comptar uns 10 fanals seguits, que jo vaig pensar: “Collons! Fins i tot jo que soc curtet, al tercer fanal ja he captat el missatge!”. Els carrers estan plens de cartells blaus, grocs, vermells, verds, de tots colors. Però quan vaig arribar a casa, vaig veure que no era suficient, i en obrir la bústia vaig quedar enterrat sota 12.397 cartes que em demanaven a mi i als meus pares que votéssim.  

Que dic jo, si estem en crisi potser no caldria malbaratar d’aquesta manera els diners, amb un parell de cartellets o alguna carta potser ni hauria prou. Perquè no crec que surtin gaire econòmics aquests cartells amb fotos retocades, impresos en lones. Tot això ho deu fer algú extern, que es deu fer d’or, i no m’agradaria ser jo qui hagués de col·locar tots aquells cartells  amb uns eslògans que espero no paguin a ningú perquè els pensi, perquè el meu cosí de 10 anys els podria fer. En triaré un per sobre de tots que m’ha semblat espectacular: “A mi m’agrada aquesta ciutat. Vota PSC!”.  La veritat és que com eslògan és bastant pobre. El meu cosí li diu a la meva tieta “m’agrada aquest pastís. Compra-me’l!” i en només 10 anys ja s’ha adonat que és una frase que no porta enlloc... Seguim amb l’exemple de marques, com per exemple “L’Oreal”, que des de que tinc memòria tenen un eslògan i no els va pas malament. 

I ara com a punt i a part diré que m’agrada escriure en aquest blog coses menys transcendentals i més importants a la societat que la política, com pot ser la gent de la tercera edat, les disputes entre parelles, o altres temes que hem abordat. Així que faig una crida als polítics per demanar que es relaxin una mica i passin desapercebuts. A veure si puc acabar l’estiu sense tornar a dedicar un text per ells.

El juguete del mal

El otro día terminó, una vez más, mi vaga informativa. Soy una persona que se indigna con facilidad viendo las noticias, y a la que encadeno 3 o 4 días con noticias de políticos que roban, recortes estúpidos, lapidaciones, violencia de género o cualquier salvajada del estilo, decido vivir en la ignorancia durante algunos días incluso alguna semana, pero tonto de mi siempre acabo volviéndome a indignar. 

El otro día no fue indignación del todo, fue una sensación extraña. Os pondré en contexto para ver si compartís mi visión de la noticia. Hay un país en este mundo conocido por todos, respetado por muchos y temido por otros tantos. Este país es un país moderno, en el que son muy abiertos de mente y tienen aceptadas leyes como la cadena perpetua o la pena de muerte. A la vez confían tanto en sus ciudadanos que les permiten que puedan tener armas de fuego en casa, y son tan extraordinariamente generosos que a la mínima que hay un conflicto en algún otro país no tan desarrollado como ellos acuden en su ayuda, especialmente si hay petróleo de por medio. Supongo que todos habréis adivinado que estamos hablando de los, pongámonos en pie, Estados Unidos de América.

Pues bien la noticia en cuestión comentaba que había ocurrido una cosa que en breve desvelaré que había escandalizado el país. Os podéis imaginar que tiene que ser algo muy gordo para que un país así ponga el grito en el cielo. Pues bien, “la cosa” que ha puesto en jaque a Estados Unidos es un juguete para niñas. El juguete se llama “el bebé glotón” y consiste en un bebé de estos que estamos acostumbrados, pero lo especial que tiene es que viene con una especie de sujetador que el muñeco al acercarse hace un sonido como si estuviera mamando. La verdad es que como juguete me parece de lo más repelente, pero en general ya me parecen siniestros los muñecos de bebés y no me parece más repelente que uno que hubo que se meaba, otro que gateaba u otro que se peía. 

Segundos más tarde explicaron que lo que pasaba era que incitaba a la pedofilia. No sé qué clase de mente puede excitarse con una madre amamantando a su hijo, pero ya lo que no entra en mi cabeza es que alguien diga que porque una niña este jugando inocentemente al típico “papás y mamás” esté incitando a algo tan grave como la pedofilia. Creo que la gente que llega a una conclusión así:

A) Tiene un grave problema mental

B) Tiene mucho tiempo libre

C) A y B son correctas

Que miren los problemas que tienen en su territorio y fuera de él y dejen a los niños y niñas jugar a lo que se ha jugado toda la vida, con más o menos repelencia, pero toda la vida.

Egoisme

Fa bastant que no parlava de política al blog, cosa que m’agrada, però es deuen haver assabentat “los peces gordos” que les iaies apareixen més que ells en aquest blog i han decidit liar-la per tornar a estar a “la cresta de la ola”. 

El tema és que un polític que no ve al cas i que anomenarem A. Mas o Artur M., com preferiu, ha taxat a la joventut d’avui en dia d’egoista. Perquè no fem res per sortir de la crisi. També em van comentar que havien dit que tenim moltes facilitats avui dia i demés coses. En quan al segon, potser és cert, el meu avi no va tenir una vida fàcil, va haver de marxar a Alemanya a treballar, com possiblement hagi de fer jo, i va viure tota la postguerra, que no devia ser una etapa massa agradable. El que si és cert és que per 350.000 pessetes es va comprar una casa on hi cabia dues vegades el meu pis.  És cert que el meu avi no tenia el sou que es tenen ara, ell cobrava 10.000 pessetes al mes. El que fa un total de 35 mesos per pagar la casa, és a dir, uns 3 anys (comptant que tot el que cobra fos per la casa, que no és així, però per fer números). Fa poc el meu cosí, que cobra uns 1.000 euros, s’ha comprat un pis. El sou és molt superior al del meu avi, per això és lògic que també ho sigui el preu del seu pis. El pis li ha costat 350.000 euros. El meu cosí que té una vida tan fàcil per formar part d’aquesta joventut egoista trigarà 350 mesos en pagar el seu pis, és a dir 30 anys. No dic que preferís la vida que va tenir el meu avi, només vull destacar que no tot és tan maco. 

En quant al primer que afirma el polític en qüestió, no sé qui és més egoista. Volen que la gent jove els tregui de la crisi i la mesura que fan és que la jubilació sigui més tard. Retallen de llocs de feina a la sanitat pública que va de cul (porto més d’any i mig esperant per una operació) enlloc de retallar en polítics. No cal eliminar ministeris estúpids dels que hi ha, em conformaria amb eliminar les pagues de per vida que tenen polítics retirats que han treballat 8 anys. I ja per últim privatitzen els estudis universitaris i ara volen fer el mateix amb la sanitat de manera que només podran estudiar i tenir accés a la sanitat les classes altes. Realment s’haurien de plantejar en quin punt estem: cada dia que passa estem més a prop de sortir de la crisi o les mesures que prenen fan que cada dia estiguem de merda més fins el coll?

Intrusisme laboral

Alguna o una altra vegada a tots nosaltres algú ens ha preguntat: “tu que vols ser de gran?”  La majoria no acabarem sent el que dèiem, però per molt que ens agradi, si no hem estudiat per aconseguir-ho mai ho serem. Bé això no és així en tots els camps. Tu pots estudiar i esforçar-te moltíssim fent matemàtiques i al final acabar sent ministre de cultura. O fins i tot pot ser que no vulguis estudiar res i finalment diguis: “calla! M’apuntaré a les llistes d’algun partit polític i seré regidor de l’ajuntament del meu poble”, i amb alguns anys posicionant-te i rodejant-te de bons contactes, pots aconseguir-ho. 

Realment em pica la curiositat per saber, de tots els polítics que hi ha al món, quants han estudiat la carrera de ciències polítiques. Segurament seria una xifra lamentable... Però ja deixo de parlar de polítics, que ara portava una bona ratxa i no vull espatllar-la. Hi ha una professió tan o més prostituïda que la de polític. Tu pots haver-te estat esforçant tota la vida, treballant i treballant per fer-te un nom en el món del “petardeo” i acabar treballant de periodista.

És lamentable sentir a la tele que diguin els diners que cobren una sèrie de gent per estar en un plató menjant i dient xorrades i conèixer gent que busca una feina on els hi paguin almenys 1000€. No puc entendre quin interès pot tenir sentir parlar a persones que a penes tenen el graduat escolar de temes més o menys seriosos. Ja m’enerva prou que parlin de qui es zumben o a qui no, però bé almenys aquesta si que és més la seva feina; xafardejar vull dir.

No sé on anirem a parar tots, al final acabarem llegint blogs de gent a qui mai se li ha donat bé escriure o que fins i tot han decidit enfocar la seva carrera al món de les ciències.

L’EDUCACIÓ VEÏNAL:

Sovint en aquest blog, llegint el títol  no saps ben bé sobre què es parlarà. Recordem si no títols com “El joc de les cadires”, “La historia del año”, “El dia de...” entre d’altres. Això a mi m’agrada especialment. Però avui no ho he fet. No sempre tinc punts d’originalitat, així que ho sento, però avui no us sorprendré. Avui parlaré justament d’això, de l’educació dels veïns. 

Tots els lectors del blog, crec, tenim veïns, més llunyans o més propers, així que tots sabem que el fet de ser veïns no ens fa automàticament amics. En alguns casos si, però no pel fet de viure porta amb porta per motius que controla l’atzar si no més aviat per fets totalment aliens a les nostres cases. El que vull dir d’aquesta població és de la curiosa educació que tenen alguns veïns. Tots tenim veïns mal educats, veïns pesats, o veïns dels que comentàvem; amics, o amb qui et portes millor. Però els que m’interessen són els que no sabria ben bé on classificar. De fet són una barreja entre tots tres; m’explico. 

 Aquest veí concret és el que et trobes al replà de l’escala per agafar l’ascensor i no només et parla del temps. T’explica la seva vida, o es para a parlar amb la teva mare o si no et pregunta com et va tot. Aquesta mateixa persona pateix un trastorn quan li toca la llum del sol i a 10m de la porta de casa teva tu el saludes i el que fa es baixar el cap i seguir caminant sense respondre. 

Aquest fet m’enerva molt perquè sóc conscient que no som amics, però si em tens tanta confiança com per tenir-me cinc minuts xerrant a l’escala el mínim que pots fer es saludar-me pel carrer, si no és així deixa de comportar-te així i forma part del primer grup, “els veïns mal educats”. Aquests són els que ni tan sols a la teva escala et diuen ni hola. Sempre em quedaré amb les ganes de dir “hola subnormal” o “hola fill de...” a veure si és que són sords i jo estic aquí jutjant-los injustament.    

Espacio vital

Hoy me gustaría hablar de un tema que me irrita bastante. Soy una persona que me hice un hueco en el mundo del cine hace unos años. Todos alguna u otra vez hemos visto en la tele imágenes de fiestas con toda la gente bien vestida, que si ahora unas fotos por aquí, ahora te presento a cierta persona…  Pero en este mundillo no es todo tan bonito como se ve en la tele. Me explico.

Para que todas estas estrellas puedan celebrar esos fiestones hay mucha gente de a pie que tiene que hacer algo para que dichas estrellas consigan fama. Así que toda esas personas corrientes se dirigen en masa a ver sus películas. Es aquí donde entro yo y donde se produce la situación que me irrita. No sé si la gente que va al cine cree que está en una de las fiestas que comentaba, e insiste en acercarse demasiado a mí para presentarse, dándome incluso la mano cuando yo le devuelvo su entrada. 

Tal vez soy yo el raro y cuando compro el pan tendría que coger por el hombro a la panadera e ir bajando hasta su mano para conseguir mi preciada barra. O cuando voy a “Cal Bravo” o al “Maradona” quizás debería abrazar a la cajera para recoger mi cambio.

No niego que tal vez tenga un problema. Pero quiero reclamar mi espacio vital, es decir, cuando corte las entradas no quiero que me cojan del hombro, tampoco quiero unas palmaditas en la espalda como felicitándome por mi trabajo y por supuesto no quiero que alguien que no conozco e incluso no he visto en mi vida, envuelva mi mano entera con la suya, a menudo sudada, y recoja su entrada sin ni siquiera mirarme a los ojos. Tal vez esto es más propio de chicas, pero yo soy muy romántico y si alguien quiere contacto conmigo exijo antes ir a hacer unas cervecitas o un café como mínimo.     

Signes del zodiac

Abans de tot dir què ja sé que vaig tard. El que passa és que estic esperant una confirmació fiable i no... M’explico: com ja haureu esbrinat pel títol del text la cosa es tracte dels nous signes del zodíac que han canviat de dies i hi ha un nou i bla bla bla. Jo que sóc una persona responsable amb les coses que escric he estat esperant a que les meves fonts em confirmin aquest fet, però no faig més que mirar el “20 minutos” i a la secció “Horoscopo” no canvien res. Així que em vaig decidir a consultar la meva segona font més fiable “Wikipedia”. En introduir “signos del zodiaco” m’apareix molta informació que segur que és interessantíssima i quan acabes de llegir-la o, com en el meu cas t’ho saltes tot, pots veure una taula en el que TAMPOC hi ha res canviat. 

Mai he estat gaire seguidor d’aquestes coses, així que la veritat m’és una mica igual, però hòstia porto sent geminis bastants anys. Com soc gèminis m’han dit què m’han d’agradar els jocs de lògica per collons, que sóc afectuós o amable.  Tot això passi, però després he hagut de sentir mil cops què si sóc bipolar, que si soc contradictori, que si molt rarot, mentider, egocèntric, que començo coses amb ganes però rarament les acabo, que em desanimo com un nen quan les coses no surten com jo vull. Així que crec, que ara que han decidit que he deixat de ser gèminis, mereixo una disculpa pública de tota aquella gent que m’ha faltat al respecte sense coneixem pel simple fet d’haver nascut al maig. JA ESTÀ BÉ!

Especimenes trameros

Estos textos me gustan, ya que al tratarse de un caso verídico, se podría decir que se escriben solos. Los que leéis de forma habitual este blog sabréis que no me gusta el uso de tacos, así que en este texto intentaré no usar ninguno.

Todo ocurrió después de una agradable y divertida cena. Volvía solo en tranvía cuando, poco a poco fui viendo personajes interesantes dignos de ser mencionados en algún lugar, y que mejor lugar que este, pensé yo.

Mientras esperaba el tranvía llego un grupo de chavales de unos 18-20 años. Todos ellos iban muy bien arreglados, y serían lo que comúnmente llamamos pijos. Eran muy graciosos, ya que ellos jugaban a ser malotes. Uno fumaba un cigarro de la risa a mi lado, previamente liado y desparramado parcialmente en el suelo. Cuando consiguió liarlo, empezó a fumar tosiendo en todas y cada una de las caladas que le dio. Un zagal que estaba sentado más a la derecha dijo, y cito textualmente: “mi viejo se ha comprado un coche y le ha dado el A3 a mi hermano y el cabrón no me quiere comprar uno”. Pobre…

Otro chico del mismo grupo hizo ver que daba una patada a un tranvía que pasó de largo porque iba a cocheras. El resto se rieron mientras le decían “Madre mía, ¡estas loquísimo!”. Este mismo grupo de chavales no paraba de repetir la frase, “¡hoy si!”, después de un rato escuchando aquello, vi que se referían al hecho de estrenarse.

Una vez dentro, un grupo de chicas alegres entró unas paradas más tarde. Todas iban muy arregladas. Una de ellas llevaba unas botas por encima de las rodillas, otra unos tacones que casi agujerean el suelo, pero una me sorprendió; llevando unas botas con pelos, que eran muy parecidas a unos descansos que llevaba yo cuando iba a esquiar con el instituto. Esa poca elegancia me escandalizó, aunque rápidamente me dejo más tranquilo sacando unas botas de tacón del bolso mientras decía “¿cómo me  voy a poner esto? Nunca he podido sola, y aun menos quitármelos”.

Finalmente entró un chico que decidió que el ambiente era algo soso, así que muy amablemente nos ofreció un hilo musical magnífico. Se trató de una misma canción de reggaetón durante las 7-8 paradas que compartí con él. A unos 3min de canción, echar cálculos. 

Esa noche me enseñó una valiosa lección con varias soluciones:

A)     El próximo día me vuelvo en taxi.

B)      El próximo día llevaré mp3.

C)    El próximo día, después de cenar, me voy a darlo todo, de manera que cuando coja el tranvía estos especímenes pasen inadvertidos para mí.

Abandonen el barco... o el avión?

Hoy me he quedado, sorprendido, atónito, perplejo, anonadado, patidifuso y flipando. Normalmente mantengo las formas y soy tan educado como la indignación del momento me lo permite. En esta ocasión no me lo permite demasiado ya que las personas que me indignan no son especialmente educadas ni tienen ningún tipo de valores ni humanidad. Está gente son los controladores aéreos. Unas personas que se creen imprescindibles para la sociedad e insisten por joderle la vida a la gente de a pie.

Esta gente cobra alrededor de… muchísimo dinero, no sé ni siquiera de cuanto se trata, ya que con tanto cero me pierdo. Pues bien estas “personas” creen que cobran poco, ya que transmitir por radio unas informaciones que les proporciona un ordenador parece ser el trabajo más estresante del mundo entero. La mejor manera de pedir más dinero, es hacer una huelga en verano, cuando más vuelos hay, o si no en un puente de 5 días SIN PREVIO AVISO. En ambos casos le joden el año a gente que cobra una centésima parte de lo que cobran ellos (en el mejor de los casos).

Como me interesa muchísimo su problema, propongo soluciones:

1)      Todos a la puta calle ya que en la cola del paro se está mucho más tranquilo. 

2)      Seguramente, también es mucho menos estresante colocar maletas por las cintas, y como parece que les encanta su trabajo en los aeropuertos, que los recoloquen ahí por unos 1000€ al mes. 

3)      En mi opinión, un cirujano tiene muchísima más presión ya que la vida de una persona depende directamente de él y no tanto de un ordenador. Por un sueldo bastante menor. Para que vean que no cobran tan mal, propongo que mientras un controlador se somete a una operación, por ejemplo una a corazón abierto, el cirujano los deje ahí tirados hasta que les suban el sueldo. 

Siendo serios, se me caería la cara de vergüenza abandonando mi puesto de trabajo sin avisar; aun más puteando a todas esas personas, que para regalarse unos días de calma optan por dejarse un buen dinero en hacer un viaje. Aún me daría más vergüenza, sabiendo que yo sólo cobro casi tanto como la gente que está allí. 

Así que muy amablemente les deseo lo mejor en el puente y en navidades a estos hijos de la grandísima...en fin, que feliz Navidad.

Menjar a la bolonyesa

Sóc un amant de la bona cuina i m’agrada cuinar, però, tot i així, avui no parlarem de cap mena d’aliment ni cap salsa. Avui parlarem d’estudis, concretament del Pla Bolonya i a qui es menjaran a la bolonyesa o amb patates serà als estudiants. El millor de tot és quan ens venen la moto amb no sé quines històries de que a Europa sempre ha estat així i que les titulacions s’anivellaran amb la resta del continent. 

La realitat és una altra. Si el sistema educatiu canviés i fos des de bon començament com a Europa, possiblement la cosa funcionaria. Però ja de petits ens tenen acostumats a donar-nos tot mastegat a classe i després, a casa, no has de fer gaire cosa, per no dir pràcticament res. Aquest “pla” és més inviable amb la cagada de l’ESO: 4 anyets a l'institut per fer una bona colla d’amics. En quant a l’aprenentatge, el nivell d’exigència és similar al de l’escola i pots aprovar sense suar massa. Per posar un símil, és com anar al súper i agafar un pot amb salsa bolonyesa, quan arribes a casa només l’has d’escalfar i llestos.

Quan ens fem grans i decidim fer una carrera, a una persona que porta 15 anys estudiant d’una manera li diuen de cop que per aprendre no només no li donaran tot mastegat si no, que ha de cultivar els ingredients, tractar-los, triar ell quins son els bons i els dolents i finalment cuinar-los tots junts per fer una bona bolonyesa, a les dues setmanes aquesta persona estarà en un racó de casa fotent-se cops al front contra la paret. 

En el cas de que t’acostumis a aquest nou ritme, oblidat de tenir temps per tu, de fet ni per tu ni per treballar. Això estaria bé si estudiar fos gratuït, però com que no ho és l’única possibilitat és fer de pidolaire al metro en els trajectes cap a la universitat. 

Com a traca final, els últims dos anys has de fer un màster que no serà precisament econòmic, si no, és com si haguessis allargat 3 anys més el batxillerat, és a dir sabent una mica més de tot, però sense cap mena d’especialització. Així que a l’hora d’anar a demanar feina, enlloc de dir que has fet un grau sense màster li pots dir a l’entrevistador que pots caminar fent el pi, que pots dir l’abecedari seguit amb un sol rot o qualsevol altre habilitat pintoresca que tinguis, perquè potser així li caus en gràcia i tens més possibilitats d’aconseguir la meravellosa feina que et remuneraran amb uns envejables 1.000€.   

Veient totes les avantatges que aquest nou sistema comporta, jo em pregunto: perquè cada cop que acaba un semestre les secretaries, els professors, els conserges i les dones de la neteja se’t tiren a sobre perquè et passis a grau? I si els dius que no, perquè et miren com si fossis burro per no aprofitar l’oportunitat? Així que futurs llicenciats: acabem aviat les nostres carreres abans de que ens posin a tots davant d’un mur i vulguin afusellar-nos per no voler adaptar-nos al meravellós futur que ens oferireixen.

Dexter rules

Cada dia entenc més la frase que deia la meva àvia i també la meva mare algun cop: “El telenoticias cada día se parece más el caso”. Pel que entenc, el caso deu ser com el programa més actual Gente, que consisteix en donar notícies com més macabres i morboses millor. No critico aquest tipus de programes, almenys avui. Però aquests fets que sento a les notícies cada dia em fan pensar lo malament que esta el món i lo penjada que està la gent. 

Això és un fet amb el qual hem de conviure i esperar que la justícia actuï ràpid i bé. Però és aquí on la meva indignació creix; estic fart de sentir que per un home que ha matat a la seva dona i als seus fills, o per un terrorista que ha matat a centenars de persona el fiscal demana 500 anys de presó. No, no em semblen masses. Em semblaria collonut si realment els complís, tot i que proposo canviar el nom, en un alarde de originalidad, per “cadena perpètua”. El problema és que una persona que entra a la presó faci el que faci  i encara que li caiguin 1934 anys de presó, té dret a estudiar una carrera pagada per l’estat, per rehabilitar-se això si. Llavors com que ha tret molt bones notes i s’ha portat molt bé a classe li reduirem la pena i en 10 anyets ja pot ser al carrer. I el més greu és que a aquesta persona se li donarà una tercera, una quarta o una desena oportunitat en el cas de que reincideixi.  

Podeu dir-me feixista, nazi o el que vulgueu pel que ara diré, però ho penso i si ens passes a algú de nosaltres amb una persona propera, ho pensaríem gairebé tots. Però, realment els motius que ens impedeixen matar a algú o com a mínim tancar-lo tota la vida son els drets humans? Aquests drets humans que aquesta mateixa persona s’ha passat pels collons a l’hora de matar la seva família o com en un cas més actual un atracador matant a una noia de 25 anys que només feia la seva feina? És que tenen més "drets humans" els delinqüents que les seves víctimes?

En contra del que pugui semblar no defensaré la pena de mort perquè si li donem el poder de matar impunement als polítics que ens governen això seria la nostra desgràcia. Ara bé, si un justicier anònim “neteja la ciutat de criminals reincidents”  jo no faré preguntes ni sentiré pena per aquest tipus de persones.

Aviat prohibiran cagar

Avui veient l’informatiu he vist una noticia que m’ha semblat increïble. La notícia és que prohibiran els jocs sexistes a l’escola. Com a exemple han posat les pilotes com a joguina de nen o la corda com a joc de nena. El fonament de la prohibició és bo; educar als més petits de que nens i nenes són iguals. Però, realment el millor és prohibir que els nens juguin a l’hora del  pati al que vulguin? A la meva escola almenys hi havia totes les possibilitats i estaven allà i cadascun agafava el que més li venia de gust, bàsquet, futbol, una xarranca, rodes, cordes... En tots els anys que vaig estar allà vaig jugar a tot, amb nens i nenes, i si que és cert que hi havia nens que no ho feien, però això depèn de cada un.

Al final ficaran per llei que els nens han d’anar amb cabell llarg i les nenes amb cabell curt. Que els nens duguin arracades i les nenes no. I com la cosa funcioni aniran els serveis socials a les nostres cases a veure el color de la paret dels nens, i ai! Com sigui rosa per les nenes i blava pels nens, ens trauran la custodia per sexistes.  

Però bé si són aquestes les lleis que volen fer i les veuen tan normals tinc diverses propostes:

-          - Com l’educació en aquest país no va gaire bé i sobretot l’anglès és una de les nostres lacres, podríem obligar als pares a que parlin als seus nens en aquest idioma.

-          - Com sempre hi ha molts morts durant les vacances en accidents de trànsit prohibim agafar el cotxe a la gent.

-        - Com la contaminació i el forat de la capa d’ozó és un greu problema. Podríem posar taps al cul a totes les vaques, així no emetran gas metà a l’atmosfera.

En fi, quina poca feina i quines poques llums tenen els que manen en aquest país que tenen temps per arribar a la conclusió: per culpa que els nens juguen a pilota a l’escola quan siguin grans obligaran a les nenes que han saltat a corda a netejar la casa, a fer el dinar i cuidar els fills. Tot això és un problema d’educació, una educació que t’han de donar a casa, que cada cop els pares volen menys responsabilitats i volen que tot els hi ensenyin a l’escola.

Polítics al parc d'atraccions

Tot i no ser la meva intenció inicial, segurament acabaré escrivint de política, o de temes relacionats amb la política, sovint. De fet, avui no se ben bé si seria política el que diré. 

Fa temps que en aquest país (i segurament en molts altres) la política és un circ: estan els qui van per la corda fluixa, els qui tiren ganivets sense mirar i, sobre tot, estan els pallassos. Ara volen expandir-se i han començat a arribar als parcs d’atraccions començant per La Noria. Si fa un parell de divendres ens sorprenia Artur Mas pujant a aquest reconegut i respectable programa de política, que fan a la cadena cultural tele 5, ara ha estat l’honorable president qui ho ha fet.

La veritat és que m’ha indignat més del que m’ha sorprès. Al cap i a la fi, a l’hemicicle no paren de treure els draps bruts els uns dels altres, igual que passa en aquesta mena de programes on la cosina del veí del xofer d’un torero explica com la seva cunyada se’l tirava mentre estava cassat amb una ex-stripper. Per sort, són els polítics qui entren en el món de la faràndula i no els farandulers els qui entren al món de la política. No imagino a Falete fent el missatge de Nadal mentre es fot fins el cul de torró i polvorons o a Belen Esteban inaugurant un nou museu. Són dos conceptes que no em lliguen gaire.

El que si seria un avantatge de fer un espectacle, més lamentable del que ja és per altre part, és que segurament podríem votar sense moure’ns de casa al nostre partit polític preferit enviant un SMS amb la paraula ELECCIONES seguida de les seves sigles al 5555 i el partit guanyador podria celebrar-ho ballant tots junts uns quants politonos.

El joc de les cadires

De petits, tots hem jugat algun cop al conegut joc de les cadires aquell en què es corre al voltant d’elles i l’últim que s’asseu queda eliminat. Als nostres estimats polítics, pel que sembla, els agrada tant que encara hi juguen. A la que hi ha alguna lliure tots perden el cul per poder seure-hi abans de que la música deixi de sonar. 

No tenia pensat escriure tan aviat, però avui he sentit, un cop més, la noticia de que “es reorganitza el govern”. Sempre m’ha fet gracia això de reorganitzar gent que no fa bé la seva feina, cosa que només passa a la política. He estat estudiant molts anys i tot i que hi hagués molts suspensos a la classe de matemàtiques, no provaven de posar al professor d’història en el seu lloc a veure si ens anava millor. Tot i que potser no es mala idea; si a un hospital mor gent quan l’operen, enlloc d’acomiadar al cirurgia, podrien intentar que sigui el pediatra el que operi a cor obert. O si un nen te un refredat podria ser el neuròleg qui l’atengui.  O si no un exemple en un terreny més popular, quan el Barça encadeni 3 derrotes seguides, el seu president podria posar a l’entrenador de porter, al migcampista com a director tècnic, i al que neteja les botes com entrenador, si les persones que han de gestionar tot un país ho fan, deu ser una solució meravellosa.

Ara parlant de forma mitjanament seriosa, ja que si ells es prenen en broma el tema és difícil agafar-se’l en serio, com pot ser que totes, o la majoria de professions requereixin una especialització i a la política no? Fins i tot en un cinema, la persona que projecta la pel·lícula no sabria vendre’t una entrada. No es normal que una persona qualsevol, que no te cap mena d’estudis de sanitat estigui al cap davant d’un ministeri de sanitat. O que una persona que es ministre de medi ambient  de cop passi a ser-ho d’indústria o de cultura sense tenir cap mena d’experiència en aquests temes. 

Això l’únic que em fa veure és el fet que la política és una via ràpida en aquest país per treballar vuit anyets i tenir una paga fins a la jubilació. Amb notícies com les d’avui em demostren que només busquen si o si una cadira, la primera que quedi lliure,  i que la cultura, la sanitat, la vivenda o qualsevol altre problema del país no els importa el més mínim sempre que puguin tenir les seves butxaques plenes.