Demano disculpes d’antuvi a tothom que hagi trobat a faltar un text sobre aquest tema al blog. De fet aquest text és un d’aquells que s’escriu sol per la situació que va succeir però fins l’altre dia que vaig anar al metge i estava en una situació similar però sense cap tipus de gràcia vaig recordar la situació que ara us narraré. Per ara només puc dir que “The iaies return”.
Era un dia gris i les últimes fulles s’agafaven amb força a les branques dels abr... En fi, no és el meu estil. Era hivern. Feia un fred del cagar. I jo estava al metge. Tenia hora a allò de les 12 i ja hi havia força gent a la sala d’espera. Davant meu una senyora d’uns 70-80 anys (la iaia en qüestió) gallega, per més informació. He de dir que tinc predilecció per l’accent gallec. Aquesta iaia anava acompanyada d’una dona sud-americana més jove que pel que vaig veure i sentir era la seva cuidadora. Quan vaig arribar la dona renegava de que havia d’esperar massa, que ja portava allà molta estona i no la cridaven, que el món anava a pitjor i que això abans no passava. La cuidadora la intentava calmar. El següent cop no s’ho va pensar dues vegades i li va dir a la doctora (llegir amb cert accent gallec):
- ¡Son ya las 12 y a mí me tocaba entrar a las 11,30 y aun no me ha avisado!
- ¿Cómo se llama usted?
- Dolores García.
- Señora dolores, usted tiene hora a la 1’30 no a las 11’30.
A la dona li va canviar la cara i dirigint-se a la cuidadora va dir enfadada però molt respectuosa:
- A las 1 y media no a las 11. ¿Por qué no lo ha apuntado bien?
- No, yo lo apunte bien señora, pero usted me dijo a las 11’30 y yo apunte lo que me dijo. Eso es que no lo debió oír bien.
- Yo lo oí perfectamente y se lo dije bien, pero usted no sé porqué lo apuntó mal.
Allò em va causar certa gràcia perquè la iaia tenia certs problemes en sentir que li deia la cuidadora. Però la iaia va afegir més calmada.
- Ahora ya no nos va a dar tiempo de ir a comprar Elisa.
- Si señora, no se preocupe, compraremos las cosas para hacer la ensalada y ya esta tarde vamos a la frutería (paraula clau en la història!!!).
Aquí acaba la introducció i comença la història. Comença i acaba per això la introducció és tan llarga.
- NOOOOOOOO!!! – va dir en un to gens propi d’una sala d’espera d’ambulatori. – Yo ahí no voy!!!
- Pero por qué no señora, tenemos que ir. – va dir al·lucinant la cuidadora.
- QUE HE DICHO QUE NOOOOOOO!!! Que yo ahí no voy nunca más en la vida!
- Pero porqué señora?
- Porqué a mi no me cortan más el pelo hasta que me muera!
Aquí em va quedar claríssim que realment la iaia havia sentit perfectament l’hora de visita al metge.
(Els noms en aquesta història han estat canviats per mantenir l’anonimat d’aquestes dues persones. Per mantenir l’anonimat i perquè fa tan de temps que ja no recordo com es deien)
