jueves, 28 de abril de 2011

La vermella de la discòrdia

Ahir, en motiu d’un esdeveniment esportiu força important vaig adonar-me que tot i que m’agrada l’esport mai havia escrit d’aquest tema al blog. Quan dic que m’agrada l’esport podria entrar el futbol, el bàsquet o fins i tot el curling o el ping-pong. Del que avui parlaré tampoc es podria ficar del tot al sac d’esport, però si el món que l’envolta. 

El fet és que ahir el senyor Mourinho ens va donar, un cop més, una lliçó d’humilitat a l’entonar el mea culpa. El tema és que protesta que se li hagi expulsat un jugador com Pepe. Per qui no el conegui resumirem el seu historial dient que en lliga li van caure 10 partits per donar-li diversos cops de peu a un jugador que ja era a terra. El que va fer aquest jugador va ser alçar la cama a l’alçada del genoll d’un altre jugador i se’l va expulsar directament. Ara surten imatges en què no el toca. D’acord, no el toca, però jo pregunto: cal que el jugador deixi que li trenquin la cama perquè expulsin un altre o només amb la intenció ja compta? També m’agradaria comentar que als pocs minuts de partit un altre jugador del Madrid toca la pilota amb la mà i no veu targeta groga. Aquest mateix jugador després veu una altra targeta que hagués estat la segona. Després un altre jugador trepitja, dues vegades, a un a la cama quan està a terra. I ja per últim un altre diferent sense opció de tocar la pilota col·loca els seus dos braços al coll d’un jugador rival. Veient tot això pregunto: PER QUÈ? Com pot ser que acabin amb 10 i no amb 8?

Mourinho ho va deixar ben clar: “en un partit les regles són les mateixes per tots dos equips”, per tant no hi ha res més a dir: si un equip no deixa jugar a un altra perquè l’esta cosint a faltes, és evident que no poden acabar un partit amb els mateixos jugadors. En quant a la frase “Em faria vergonya guanyar una Champions així”, des de Itàlia, que és des d’on va guanyar l’última li recorden que va rebre forces ajudes. I a mi personalment em fària molta més vergonya guanyar-les jugant com juga ell en equips on es gasten milionades en fitxar a qui ell vulgui (exceptuant amb el Porto que aquí és l’únic cop que em trec el barret davant d’ell).

I ja per acabar faré la següent reflexió: com a aficionat al Barça no crec que ens ajudin els arbitres. Com aficionat a l’esport i lector de premsa esportiva encara em queda més clar que no. En el cas de que fos així no caldria que els diaris esportius de Madrid es prenguessin les molèsties de retocar fotos (el cas del Marca) o canviar la foto d’expulsió de Pepe ahir com va fer l’As per justificar les ajudes arbitrals. No obstant aprofito per fer una crida a la gent que mana en aquest esport. Si no volem sentir coses com les que diu el senyor Mourinho és tan fàcil com posar una TV a l’arbitre per veure repeticions. A molts esports es fa i no els va tan malament.

viernes, 22 de abril de 2011

Dates relatives


Unes setmanes abans que arribin aquestes dates sempre em ve al cap la mateixa pregunta: “quan és setmana santa?”. El fet és que, per més anys d’experiència que acumulo en això de la vida, si algú m’ho preguntés no sabria mai què contestar. Sé que varia per alguna història religiosa, però jo d’aquest tema sé ben poca cosa, que feien peixos del no res i que separaven aigües, però que feien variar el temps segons els convenia, d’això no en sé res. 

Potser és que sóc curtet, però no seria més normal fer-ho com per exemple el Nadal que també és una data religiosa, però sempre és el 25 de desembre? Tot i que aquesta data també em produeix uns certs dubtes. Per una banda el 25 de desembre es celebra, o commemora el naixement de Jesús Crist, fill de Déu Crist, suposo. D’altra banda tenim l’any 1 d.C (després de Crist), però el meu dubte és: el 26 de desembre no era ja després de Crist? O és que aquest home va morir el 31 de desembre? Si és així, quina mala llet ficar-lo a la creu el dia de cap d’any...

Un altre dia que em costa recordar és el dia de la mare. Aquest és mes constant que la setmana santa, però no és mes fàcil recordar el dia 7 de maig o el 4 o el que sigui que no el primer diumenge de maig? A vegades no se si és diumenge, com he de saber si és el primer o l’últim? Ho trobo molt absurd, ja sóc dolent per les dates com per ficar-me més dificultats. Com a venjança crec que celebraré el meu aniversari el tercer dijous de maig commemorant que era el dia de la setmana en que vaig néixer.

jueves, 14 de abril de 2011

Egoisme

Fa bastant que no parlava de política al blog, cosa que m’agrada, però es deuen haver assabentat “los peces gordos” que les iaies apareixen més que ells en aquest blog i han decidit liar-la per tornar a estar a “la cresta de la ola”. 

El tema és que un polític que no ve al cas i que anomenarem A. Mas o Artur M., com preferiu, ha taxat a la joventut d’avui en dia d’egoista. Perquè no fem res per sortir de la crisi. També em van comentar que havien dit que tenim moltes facilitats avui dia i demés coses. En quan al segon, potser és cert, el meu avi no va tenir una vida fàcil, va haver de marxar a Alemanya a treballar, com possiblement hagi de fer jo, i va viure tota la postguerra, que no devia ser una etapa massa agradable. El que si és cert és que per 350.000 pessetes es va comprar una casa on hi cabia dues vegades el meu pis.  És cert que el meu avi no tenia el sou que es tenen ara, ell cobrava 10.000 pessetes al mes. El que fa un total de 35 mesos per pagar la casa, és a dir, uns 3 anys (comptant que tot el que cobra fos per la casa, que no és així, però per fer números). Fa poc el meu cosí, que cobra uns 1.000 euros, s’ha comprat un pis. El sou és molt superior al del meu avi, per això és lògic que també ho sigui el preu del seu pis. El pis li ha costat 350.000 euros. El meu cosí que té una vida tan fàcil per formar part d’aquesta joventut egoista trigarà 350 mesos en pagar el seu pis, és a dir 30 anys. No dic que preferís la vida que va tenir el meu avi, només vull destacar que no tot és tan maco. 

En quant al primer que afirma el polític en qüestió, no sé qui és més egoista. Volen que la gent jove els tregui de la crisi i la mesura que fan és que la jubilació sigui més tard. Retallen de llocs de feina a la sanitat pública que va de cul (porto més d’any i mig esperant per una operació) enlloc de retallar en polítics. No cal eliminar ministeris estúpids dels que hi ha, em conformaria amb eliminar les pagues de per vida que tenen polítics retirats que han treballat 8 anys. I ja per últim privatitzen els estudis universitaris i ara volen fer el mateix amb la sanitat de manera que només podran estudiar i tenir accés a la sanitat les classes altes. Realment s’haurien de plantejar en quin punt estem: cada dia que passa estem més a prop de sortir de la crisi o les mesures que prenen fan que cada dia estiguem de merda més fins el coll?

viernes, 8 de abril de 2011

Tribus urbanas; parte primera

La imagen puede herir la sensibilidad de algunos,
pero era necesaria...

Un tema del que siempre he querido hablar es de las tribus urbanas. Es un tema que da mucho de sí, y alguna vez he intentado escribir de ello, pero siempre me quedan textos incompletos o demasiado largos. Así que finalmente he decidido hacerlo por capítulos. Los primeros en tener el dudoso honor de que yo escriba sobre ellos son los “pijos”, aunque acotando un poco más la gente del opus, ya que de los “pijos” en general seguramente acabare escribiendo. 

Como no podía ser de otra manera i todos entenderéis al leer mis textos, trabajo en un barrio muy selecto con la “creme dela creme”. Siempre viene gente de lo más selecto, pero el otro día ocurrió un hecho que no viene al caso que hizo que esa gente se multiplicara. 

El hecho es que tuve la oportunidad de compartir algunos minutos con unas 170 personas del Opus i así 3 veces en un fin de semana. Esto hace un total de aproximadamente mucha gente o quizás incluso demasiada gente. Pude observar varias cosas por las cuales podréis reconocerlos. 

Lo primero que vi es que todos ellos seguían un estándar a la hora de vestir: los hombres todos con la camisa por dentro de un pantalón bastante ajustado y sus esposas todas ellas con un abrigo de piel. El caso de los hombres era más complejo, cosa extraña. La gran mayoría llevaban un jersey en tono pastel atado al cuello. En el pecho de sus camisas muchos de ellos lucían un caballo, a cual más grande…

Una cosa que era común para hombres y mujeres era que iban muy repeinados, raya al lado los primeros y las segundas un gran cardado. Aunque la que más me impacto fue una mujer que iba peinada como el personaje de la foto. ¡IGUAL, NO EXAGERO! 

Otra cosa es que siempre había oído que la gente del Opus tiene muchos hijos. Lo pude comprobar. Interactuando con una mujer me dijo que eran ella, su marido i 5 hijos. Otra me dijo, tras pensarlo unos segundos, que tenía 5, aunque a los pocos segundos rectifico rápido diciendo, “perdón 6”.

El último hecho que quería resaltar es que reconoceréis a sus juventudes por una gran característica. Todos ellos padecen “el curioso caso de Benjamín Button”, son personas que a pesar de tener 20 años a simple vista aparentan tener la misma edad que sus padres, ya que visten igual que ellos. Aunque hay algunos que son un poco más modernos que ellos y se atreven a llevar la camisa por dentro del pantalón con cinturón, pero ojo: PANTALÓN CORTO.

viernes, 1 de abril de 2011

Intrusisme laboral


Alguna o una altra vegada a tots nosaltres algú ens ha preguntat: “tu que vols ser de gran?”  La majoria no acabarem sent el que dèiem, però per molt que ens agradi, si no hem estudiat per aconseguir-ho mai ho serem. Bé això no és així en tots els camps. Tu pots estudiar i esforçar-te moltíssim fent matemàtiques i al final acabar sent ministre de cultura. O fins i tot pot ser que no vulguis estudiar res i finalment diguis: “calla! M’apuntaré a les llistes d’algun partit polític i seré regidor de l’ajuntament del meu poble”, i amb alguns anys posicionant-te i rodejant-te de bons contactes, pots aconseguir-ho. 

Realment em pica la curiositat per saber, de tots els polítics que hi ha al món, quants han estudiat la carrera de ciències polítiques. Segurament seria una xifra lamentable... Però ja deixo de parlar de polítics, que ara portava una bona ratxa i no vull espatllar-la. Hi ha una professió tan o més prostituïda que la de polític. Tu pots haver-te estat esforçant tota la vida, treballant i treballant per fer-te un nom en el món del “petardeo” i acabar treballant de periodista.

És lamentable sentir a la tele que diguin els diners que cobren una sèrie de gent per estar en un plató menjant i dient xorrades i conèixer gent que busca una feina on els hi paguin almenys 1000€. No puc entendre quin interès pot tenir sentir parlar a persones que a penes tenen el graduat escolar de temes més o menys seriosos. Ja m’enerva prou que parlin de qui es zumben o a qui no, però bé almenys aquesta si que és més la seva feina; xafardejar vull dir.

No sé on anirem a parar tots, al final acabarem llegint blogs de gent a qui mai se li ha donat bé escriure o que fins i tot han decidit enfocar la seva carrera al món de les ciències.