Traició

Com ja sabeu els lectors habituals, a aquest blog hi ha de tot però avui penjarem quelcom diferent. Aquest és un text tragi-alegre. Novament comptarem amb la inestimable col·laboració de la corresponsal de Chiripitiflauticolandia, Tricia Takanawa. Com em dec al meu públic he fet “de tripas corazón” i li he ofert un contracte amb un sou força suculent (un entrecot al dia AMB LA SALSA QUE ELLA VULGUI!) però com s’ha vist en el lloc més alt de la fama ha decidit començar la guerra per la seva banda i ha decidit fer un blog de relats. Hi ha de tot tipus, romàntics, intrigants, altres que et faran pensar o per exemple hi ha algun com aquest que us deixo aquí i més similar a la temàtica d’aquest blog. 

La brisa bufava suau i fresca sobre el turó. Era negra nit i, pràcticament, no podien
veure més enllà de la cara de l’altre. Els dos seien més junts del que l’atrotinat Peugeot
206 descapotable permetia i es miraven en silenci, nerviosos, tímids i sense acabar de
trobar les paraules adients...

- Oh Jonny, digues si aquesta nit podria ser més meravellosa!
- Home Maria Rosa fa una mica de rasca, tot s’ha de dir…
- Quants cops t’he de dir que no sóc la Maria Rosa, ¡em dic Clare! Jonny sisplau...
- Perdona’m Clare... Ha estat un petit lapsus mental...
- Mira quin cel, quins estels, no és romàntic?
- Si... la veritat és que aquells dos estels tenen la pinta d’estar molt romàntics, solets allà
d’alt, a l’esfera celest.
- Jonny...
- Està bé... perdona... Si, la veritat és que el cel d’aquesta nit és gairebé tan preciós com
els teus profunds ulls negres. – Va dir totalment convençut d’haver marcat un tant
important. Aquella nit s’havia de portar bé, tot i que a estones se li feia un pèl difícil.
- Oh... No em diguis aquestes coses que em ruboritzo...- Va contestar ella, amb una
mirada que clamava per més, moltíssimes més paraules com aquelles.
- Doncs, increïblement, encara estaries més maca amb un lleuger rubor tenyint-te les
galtes.
- Tu si que saps com tractar a les dones... Encara que el fet que m’hagis portat aquí, en
aquest turó, amb vistes a la costa californiana... em fa sospitar de les teves intencions...
- Cert, sóc tot un gentleman i sé com t’agraden les palmeres... Així de pas jo puc veure
alguna guapa joveneta en bikini...
- Jonny!
- Recoi Maria Rosa! Vull dir... Clare... Era una broma, no t’ho preguis així. Em pensava
que erets una guapa americana amb sentit de l’humor. Va, cari - va dir-li mentre picava
l’ullet per arrencar un somriure a la seva enamorada. Tot seguit va passar-li el braç
per sobre l’espatlla, a poc a poc i com qui no vol la cosa... - Ja no et sembla maca i
romàntica aquesta nit de primavera. Havent-nos escapat de casa, sense que ho sàpiguen
els nostres pares, per gaudir d’un moment perfecte d’intimitat?- Ella se’l va mirar i va
somriure, com dient: així si!
- És cert, he passat tants nervis quan hem quedat, pensava que el meu pare es despertaria i
em sentiria marxar.
- El teu pobre pare poc pot sentir ja, descansi en pau...
- No hi ha manera! No t’ho estàs prenent seriosament i saps com és d’important això per
a mi... – La veu se li entretallava, com si quedés mig barrada entre els llavis, d’un roig
especialment intens que havia comprat per a l’ocasió. Els ulls se li van entristir de cop.
- Va Clare, perdona... Es que ja saps que jo sóc d’imaginació limitada i, per molt que ho
intento, no li veig la semblança al Passeig de les Aigües amb la costa californiana! A
més, que com vinguin els Mossos ja veuràs tu el merder en el que estarem fotuts, a la
nostra edat.
- Collons Joan Ramon, ets un aixafa guitarres! La terapeuta va dir que això ens aniria de
perles per refrescar el nostre matrimoni, però tu no poses mai de part teva! Portem junts
més de trenta anys i què et penses, que jo no estic farta de veure la teva cara arrugada cada matí?
Home Maria Rosa, reina, no cal que siguis tan sincera...
Si que cal, si... Jo almenys ho intento, perquè no vull viure com una anciana, encara
estem bé, i sans, i podem gaudir de la vida! Però ja n’hi ha prou. Això no té remei. Vull
el divorci.
- Au va Maria Rosa, no diguis bajanades.
- No són bajanades, ja n’estic farta, ni terapeuta, ni psicòloga, ni hòsties en vinagre. – En
Joan Ramon mai no havia sentit parlar així la seva dona, devia estar molt enfadada.-
Vull el divorci i dedicaré els últims anys de la meva vida a buscar un jovenet de 30 anys
ben guapot que em faci recuperar els anys perduts amb tu, vell carca!
- Vell carca!? Si tu ets una bruixa amargada que no pot acceptar els demés com són no és
pas culpa meva.
- Bruixa amargada? Amargada per haver-te d’aguantar!
- Va home calla. Fotem el camp d’aquí que m’estic quedant “pajaritu”. Ja en tinc prou
d’aquesta xorrada de les noves identitats, com si tinguéssim edat per estar jugant a ser
joves adolescents més sortits que el “cantu” d’un balcó!

El Peugeot 206 descapotable baixava volant per la carretera. La brisa, menys suau i més fresca, els acarona amb força la cara i els despentina els cabells. Seguia sent negra nit i el silenci ho envaïa tot mentre s’endinsaven en la tranquil·la Barcelona....

Amb el seu sobrenom de guerra “Bea” publicarà relats cada dues setmanes al següent enllaç:

http://nothocreusnitu.blogspot.com/

Tot i així seguiré intentant que faci els seus “bolos” en el meu blog, així tots guanyem, i a més tinc una setmaneta de festa redactora.

Referents

Suposo que tothom té una persona que admira. En molts casos és una persona que té una professió a la qual ens hi dediquem o a quelcom que ens hagués agradat dedicar-nos. Hi ha informatics que deuen admirar a Bill Gates o Steve Jobs, criminolegs que admiren a Gil Grisom, actors que admiren a Gil Grisom, periodistes que se sentiran identificats amb Matias Prats, Josep Cuní, J.J. Vázquez (aquests últims potser s’ho haurien de fer mirar...) o molts altres casos. 

Jo no parlaré dels meus referents, però si del món en el que em moc. Resulta que porto uns quants dies del nou curs i a la facultat (faig ciències per qui no ho sàpiga) constantment ens donen dades de Isaac Newton (gravetat), Albert Einstein (relativitat), Max Planck (teoria quàntica o el que és el mateix: ¿?) i un llarg seguit de noms, moltíssims d’ells amb premis Nobel. Un dia en sortir de classe i haver fet un petit recorregut per la història d’aquests premis, vaig anar a la sala d’ordinadors de l’hemeroteca de la meva universitat a buscar certa informació. 

Quan vaig entrar a la sala la meva sorpresa va ser que gairebé no hi havia ordinadors lliures, cosa que em va estranyar ja que no acostuma a haver-hi gaire gent ben entrat el curs així que imaginava estaria buida. Però la gran sorpresa va ser veure que un dels nois que hi havia estava veient un capítol de la sèrie “Breaking Bad”, no es pot dir que el xaval no estigues allà aprenent ja que per qui no conegui la sèrie, aquesta va d’un professor de química que a causa d’una malaltia es dedica a fer droga per poder pagar el tractament. 

Això em va fer veure que els referents que tenen els meus professors, van fer grans coses indubtablement i estaria genial que poguéssim arribar a ser com ells algun dia, però alhora em vaig adonar que estan perdent públic a les aules per no parlar de químics més moderns com Walter White (Breaking Bad), Walter Bishop (Fringe) o fins i tot Stanley Goospeed (La roca).

Jo no sóc tonto...

... i ell tampoc!

Molts dels que heu llegit el títol haureu pensat: “i una merda que no!”. A aquesta gent us diré dos coses: “malditos seais por una gitana” o, si això us sona massa despectiu, “que os parta un rayo cabrones”. Pel qui al contrari hagi pensat en una coneguda tenda de productes electrònics, de cuyo nombre no quiero acordarme, ha donat al clau. 

No parlaré de que tenen uns preus excel·lents i uns productes magnífics. I no ho faré per dues raons, primer perquè mai he comprat allà i segon, però no menys important, perquè no em paguen. El que vull comentar és el catàleg de productes que envien a la bústia. Els qui el rebeu ja sabreu de què parlo. Què signifiquen aquestes dimensions? Si gairebé no cap ni a la bústia, de fet gairebé no cap ni per la porta d’entrada. És més incòmode de mirar que una altra cosa, però a casa meva com bé dic no som tontos i l’hem aprofitat. Ens hem estalviat uns bons diners en estovalles, li hem fet un bordat a la punta i queda de meravella. A més, fa joc amb els llençols, del llit de matrimoni es clar, perquè al llit petit arrossegaven, per tant vam haver de fer un invent.  Un nòrdic. El vam tallar per la meitat, el vam omplir de plomes, grapes pel costat i ja  ho tenim. 

El cert és que li veig moltes utilitats, però com a catàleg de propaganda no gaire. A més a aquesta gent no li afecta la crisi? Que amb el paper que fan un fulletó, o parlant amb propietat un “fullot”, en podrien fer quatre de normals. El dia que senti que tanquen tendes i fan fora a gent espero que algú els hi digui quatre coses ben dites. 

Estimat Kupyni

L'amor és molt dolç, però tan fràgil
que sovint es trenca
(olé, olé els meus collons, amb el
peu de foto profund!)

He rebut una carta on se’m demana que la publiqui al blog per compartir-la amb tots vosaltres, així que aquí us la deixo. La carta en qüestió l’envia la veina de la mare d’un noi que treballa amb uns amics meus o dit d’una altre manera, la meva xicota. Així que, per petició popular, aquí us deixo el segon text de la corresponsal de Chiripitiflauticolandia, Tricia Takanawa  (se m’havia oblidat comentar que amb la meva corresponsal mantinc una relació extralaboral des de fa temps...)

Estimat Kupyni, 

Hem de parlar. No sé ben bé com començar aquesta carta que de ben segur acabarà per arrencar-te un bon grapat de llàgrimes, però ho havia de fer, tard o d’hora, perquè no era just per a tu seguir amb aquesta farsa. No ets tu, sóc jo, que em trobo en un moment delicat i necessito temps per a mi. No obstant crec que seria bo que comencéssim a veure altres persones, per aclarir-nos les idees. Tant de bo ens haguéssim conegut d’aquí dos anys, perquè estic convençuda que no podria trobar una persona millor per compartir el futur, però el que és el present... Crec que la cosa estava anant massa de pressa.

Ara necessito temps per mi i per viure la meva joventut, és massa d’hora per lligar-me, sóc un esperit lliure i necessito alguna cosa més. A més... he conegut algú. Es diu Desire... De moment ens estem coneixent, però es tracta d’una relació molt intensa. Passem moltes hores junts i m’entén com ningú ho havia fet abans. A més, sempre està allà quan el necessito (bé quasi sempre) i demani el que li demani mai em diu que no. Sempre m’escolta i em porta a llocs on tu mai sabries arribar. A més, es porta molt bé amb els meus amics, tots estan encantadíssims amb ell. Possiblement ja ho sospitaves, perquè en les nostres darreres cites gairebé he estat més pendent d’ell que de tu. Però és que amb ell puc créixer com a persona i esdevenir el que vulgui, fins i tot alcaldessa!

A més em fa sentir coses increïbles. Cada cop que em vibra a la cama sento papallones a la panxa pensant, serà ell? I si, sempre ho es. A més, mai és cansa de jugar amb mi, ni jo de jugar amb ell, perquè una partida amb tu al Trivial no està malament, però no es pot comparar amb l’Angry Birds!

Espero no haver-te fet molt de mal i que no em guardis rancor. Segur que d’aquí poc ja m’hauràs oblidat i potser també trobaràs la teva pròpia Desire, Nexus o qui sap si una Galaxy amb qui refer la teva vida.

Un petó.

Tricia 

(Texto enviado desde gmail para htc desire ©)

Ara em torneu a dir que la faci indefinida i si voleu li pago seguretat social i tot...

Crisi per alguns

Si, ja sé que penseu: “ara aquest tornarà amb sous de polítics, reis i sa mare” però no és això ni molt menys. No sé si us heu fixat en el vostre barri/poble/ciutat, però allà on vagis hi ha una cosa que sempre veuràs. De fet si parlo amb sinceritat, jo, que no sóc massa espavilat, no m’he fixat i tot i així m’he adonat per detalls subtils. “Carrers tallats?  Grues cada 3 passes? Mmmm interessant... Camions parats... Balles... Cada dos per tres ensopego en un forat en mig del carrer... Calla calla, això han de ser obres per collons!” I efectivament per collons et trobes amb alguna obra si creues més de cinc carrers. 

Parlaré concretament del meu poble/ciutat (que fa aproximadament 25 anys i 3 mesos que visc aquí i encara no sé ben bé que és). Al meu carrer hi ha obres, al primer perpendicular també, al segon no però al tercer un altre cop trobem tot el que em va fer pujar la mosca al nas. I això només en un radi limitat des de casa meva. Per no parlar de la rambla principal que cada any que el dia de reis cau el dijous toca arreglar-la... 

A mi no em sap greu que vulguin fer cosetes per millorar el poble/ciutat, però tampoc caldria fer-les totes alhora i en una mateixa zona i el que més em molesta són dues coses: 

Primer que l’obra de davant de casa porti anys començada i que hagi estat parada dos cops però a l’estiu, quan començo les vacances, religiosament aquell dia toca posar-se a treballar i a les 8 del matí, que s’ha de recuperar el temps perdut...

La segona cosa és una molèstia una mica més divertida. Com que sense un avís previ tallen carrers cada dia que surts és una aventura trepidant o una gimcana entretingudíssima. 

L’altre dia vaig llegir que un paio amb molta pasta havia demanat en una illa seva (crec) que posessin el seu nom de tal manera que es veies des de l’espai, és possible que en el meu poble/ciutat volen aconseguir el mateix i com no tenim ni platja ni desert per escriure ho fan a lo gran foradant el terra.  O potser volen aconseguir el mateix renom que la gran muralla xina amb una munió de balles grogues.