El joc de les cadires

De petits, tots hem jugat algun cop al conegut joc de les cadires aquell en què es corre al voltant d’elles i l’últim que s’asseu queda eliminat. Als nostres estimats polítics, pel que sembla, els agrada tant que encara hi juguen. A la que hi ha alguna lliure tots perden el cul per poder seure-hi abans de que la música deixi de sonar. 

No tenia pensat escriure tan aviat, però avui he sentit, un cop més, la noticia de que “es reorganitza el govern”. Sempre m’ha fet gracia això de reorganitzar gent que no fa bé la seva feina, cosa que només passa a la política. He estat estudiant molts anys i tot i que hi hagués molts suspensos a la classe de matemàtiques, no provaven de posar al professor d’història en el seu lloc a veure si ens anava millor. Tot i que potser no es mala idea; si a un hospital mor gent quan l’operen, enlloc d’acomiadar al cirurgia, podrien intentar que sigui el pediatra el que operi a cor obert. O si un nen te un refredat podria ser el neuròleg qui l’atengui.  O si no un exemple en un terreny més popular, quan el Barça encadeni 3 derrotes seguides, el seu president podria posar a l’entrenador de porter, al migcampista com a director tècnic, i al que neteja les botes com entrenador, si les persones que han de gestionar tot un país ho fan, deu ser una solució meravellosa.

Ara parlant de forma mitjanament seriosa, ja que si ells es prenen en broma el tema és difícil agafar-se’l en serio, com pot ser que totes, o la majoria de professions requereixin una especialització i a la política no? Fins i tot en un cinema, la persona que projecta la pel·lícula no sabria vendre’t una entrada. No es normal que una persona qualsevol, que no te cap mena d’estudis de sanitat estigui al cap davant d’un ministeri de sanitat. O que una persona que es ministre de medi ambient  de cop passi a ser-ho d’indústria o de cultura sense tenir cap mena d’experiència en aquests temes. 

Això l’únic que em fa veure és el fet que la política és una via ràpida en aquest país per treballar vuit anyets i tenir una paga fins a la jubilació. Amb notícies com les d’avui em demostren que només busquen si o si una cadira, la primera que quedi lliure,  i que la cultura, la sanitat, la vivenda o qualsevol altre problema del país no els importa el més mínim sempre que puguin tenir les seves butxaques plenes.