Negocis sospitosos:

Membre de la màfia
enxampat
i extorsionat com cal!

Avui m’agradaria parlar de dos tipus de negoci que fa ja molts anys em sembla que amaguen alguna cosa. No és una tenda en particular si no un tipus de negoci, que vagi al comerç que vagi, sempre penso el mateix quan surto. 

Molts estareu pensant que parlaré dels negocis il·legals dels restaurants, normalment xinesos, que mai hi ha ningú ni dinant, ni sopant. Però no, això no són negocis sospitosos. Això són “tapaderas” que tothom coneix i que per alguna raó que desconec ningú no investiga. Els negocis que em refereixo són les copisteries i les tendes de llaminadures, o com tots li diem, fins i tot (abans de seguir llegint poseu-vos drets) el nostre president Marianín (podeu seure): “Los chuches”. 

Explico perquè els trobo sospitosos. Quan arriba època d’exàmens t’arriben apunts de tot arreu. Tot i que saps que no hi ha temps físic per estudiar les 100 pàgines que t’acaben de deixar per l’examen de dintre de 3 dies, tu te’ls fotocòpies sense dubtar. Estàs a la cua de la copisteria mirant el taco de fulls i vas pensant: “pfff només porto 20 euros, no sé si m’arribarà”, “ai  no sé si anar a treure diners...”, “Bueno si no m’arriba li ensenyo una teta a veure si cola...”. Però mai cola... vull dir, que no anava depilat aquell dia... Vull dir, que mai ho he fet... En fi, això que creus que no t’arribarà, a mida que es buida la cua vas patint. Per fi et toca i veus com la maquina no para d’empassar-se fulles que després et cobraran... I per fi arriba el moment crític:

- 5€ si us plau.

Llavors se’t queda cara d’idiota però te’n vas content, amb les teves fotocòpies i amb 15 € que ja no hi comptaves. I com estàs a època d’exàmens dius: “Això s’ha de celebrar, vaig a comprar-me “los chuches” i em posaré com un porc. M’ho gasto TOT!”. (Quina manera de lligar temes, quina meravella...)

Total, que abans d’empollar-te les 100 pàgines vas a comprar la millor droga en pols blanca de l’època d’exàmens que et fa estar a tope: sucre.  “Collons, maduixes de goma n’agafaré tres!  Cors amb sabor a préssec, pillaré 5! Ualaaaa gominoles d’aquestes que van farcides de gelatina, totes saben igual, però agafaré 2 de cada un dels 37 tipus que hi ha” i minuts després entregues la teva bossa mig plena, o mig buida si els exàmens que has fet t’han anat de cul, però el fet és que treus els teus 15€ i et diuen:

- 2€ si us plau!

Però que passa en aquest puto país? Només pugen el preu dels pisos, les taxes de la universitat i serveis secundaris de l’estil, no? (veu en off: cabrons!) En fi, no ens desviem que m’altero i porto una molt bona ratxa sense parlar de polítics ni de les seves respectives famílies. El fet és, on està el negoci? Tampoc és que hi hagi 2000 persones comprant alhora com per què els hi surti a compte...

Un dia dur

No hase falta desir nada más... :(

Degut a la duresa del text d’avui, com excel·lentment il·lustra el títol, no m’allargaré gaire, ja que no m’agraden els comiats ni les males notícies. 

Molts estareu amb serpentines, confeti i demés pensant que abandono el blog, però no, almenys encara. Resulta que el senyor Kupyni va escriure un text, amb les seves preocupacions i les seves anades d’olla. El va acabar, li va passar el corrector word, el corrector Taka i quan finalment es va decidir a realitzar  una part tan important per ell com l’escriptura del text: DESASTRE!! HECATOMBE!! ADEBACLE!! i varies coses més... 

Estic parlant de la tria de la imatge. La seva mina s’ha quedat sense material. La seva font s’ha quedat sense aigua. El seu hort s’ha quedat sense collita. En fi, que ja no puc agafar les imatges d’allà on sempre les agafava i estic abatut. Estic cercant un bon lloc on poder trobar fotos adients, però per ara no hi ha manera. Em temo que hauré de contractar un gran fotògraf pel blog o si no tornar a utilitzar les meves dots artístiques, cosa que un cop està molt bé, a partir d’aquí ufffff. 

En fi, intentaré que la propera imatge sigui digna, però no prometo  res.

Històries de piscina: La mujer de las boyas

Bé, com ja vaig prometre fa uns dies, inauguro aquesta nova secció. Seran textos més aviat curtets la majoria, però crec que us mereixeu conèixer a gent que comença a ser important en la meva vida. Un primer personatge sense cap dubte és “La mujer de las boyas”. El seu nom diu moltíssim d’ella ja, però us posaré en situació. 

Arribava jo a les 8’30h a la piscina pensant: “Un dimarts a aquesta hora qui collons ha d’estar nedant? 8 carrils per mi!!!”. Primera mentida. En entrar a la piscina hi havia gairebé la mateixa densitat de gent que a la rambla el dia de Sant Jordi, això sí, amb mi entrant a l’aigua, la mitja d’edat es va reduir considerablement fins uns jovenívols 117’4 anys. Abans d’entrar a l’aigua vaig intentar detectar un carril que em permetés anar a un ritme acceptable i sense topar amb gaire gent. Sense ulleres no veig una merda i lentilles no vaig portar, però finalment vaig trobar un bon carril d’anada i un altre de tornada. Amb tanta gent hi havia de tot: gent que nedava d’esquenes, gent que feia crol, altres preferien fer braça, algun nedava tipo gos, algun espontani seia sobre un xurro i avançava com a bonament podia, peeeeeerò la dona amb la que compartia carril simplement no nedava. Tampoc estava quieta. Feia un entrenament digne de un ranger. Anava enganxada de mans i peus a la boia i anava d’un cantó a l’altre sense parar. La veritat és que no entenia massa bé aquell exercici ja que a l’estar dins l’aigua no peses gens, però tractant-se d’una ninja tan veterana, vaig entendre que no se la podia jugar fent el mateix exercici a 20m sobre el terra.

Jo al ser el meu primer dia, a les 8’31h estava rebentat, però vaig pensar que sent el més jove havia de seguir una estoneta més, mínim el doble! Finalment vaig desistir i vaig sortir de l’aigua. La dona allà va seguir d’una banda a l’altra avançant per la corda de boies, de fet al cap d’un parell de dies vaig tornar i allà estava. M’agrada pensar que des de que vaig marxar de la piscina, ella encara no ha sortit, i que en realitat és una joveneta de 20 anys el que passa és que tanta aigua la té arrugada i encongida com una pansa.