El dia de...

Aquests dies són unes dates senyalades al calendari i a la vida. Hi ha molts fets que ens fan veure que es tracta d’una època especial; les llums pels carrers, les nadales als centres comercials aglomerats, l’última entrada d’aquest bloc, que a dia d’avui ja no us corden els pantalons, que ara fa tot just un any no veus a X familiar, o detalls més subtils com pot ser l’arbre o el pessebre que alguns de vosaltres heu muntat a casa. Com dic, tot això són petits detalls, sobretot si ho comparem amb un fet que salta a la vista... o millor dit a l’olfacte.

Ara fa aproximadament una setmana anava a casa d’uns familiars a celebrar un dels dies senyalats en vermell al calendari. La manera de celebrar-ho és simple; MENJAR. Com jo, vaig veure molta gent pel carrer que també anava a altres cases a menjar. Això des d’un altre punt de vista vol dir molta gent cuinant alhora. 

Jo no sóc una persona que es caracteritzi per tenir molt bon olfacte, més aviat tot el contrari. Tot i així vaig poder notar-ho, així que suposo que molts de vosaltres, que sortíssiu de casa, també. El fet és que una olor envaïa els carrers. Una olor característica de, possiblement,  l’aliment estrella d’aquestes dates.

En la meva família i segurament en moltes més un dels àpats forts és el del dia 31 a la nit, així que imagino que aquesta olor que sentia feia una setmana es multiplicarà. És per això que si feia una setmana aprofitava per desitjar-vos un bon Nadal avui toca una cosa similar. 

BON DIA DE LES GAMBES A TOTHOM I QUE TINGUEU UNA BONA ENTRADA D’ANY!!!!

Bon Nadal de part d'algú molt especial!!!

Em dirigeixo a vosaltres per demanar-vos vàries coses. Estic fart que durant aquestes dates aduleu, admireu, i espereu amb ganes al “gordu” panxut. Que vinguin de fora a treure-us la feina no us fa cap gràcia a molts de vosaltres, però quan sóc jo el perjudicat ningú es preocupa. I que voleu que us digui, perquè la gent que si que se’n recorda em linxa a pals, cantant-me una estúpida cançoneta. I es pensen que amb un parell de mandarines ja està tot arreglat. Doncs no senyor! Si em tracteu així l’únic que aconsegueixo cagar son porqueries de llaminadures, o xocolates, res mes.  Tracteu-me bé! Feu-me fregues, seguiu-me tapant amb aquesta manta tan calentona i doneu-me canelons o menjars tan bons dels que feu aquestes dates, que estic fart de menjar mandarines! 

Clar, el senyor Klaus amb els seus rens, el sac i lo fornit que està, ja pot amb bicis, consoles, roba vària i demés coses. Però jo ho he de cagar i amb el que em doneu per menjar no tinc matèria prima. Quants de vosaltres podríeu fer-ho llestos? Que fàcil és criticar... 

Bé, només desitjo que compteu amb mi per aquestes festes i em tracteu millor que fins ara, que puc arribar a fer-vos molt feliços si em cuideu i em doneu bon menjar (Bon menjar ≠ mandarines). Així que sense enrotllar-me més:

MOLT BON NADAL A TOTHOM!!!

P.D: He estat molt amable demanant que respecteu les tradicions. Quan arribi la tardor prepareu-vos, que la meva amiga castanyera no és tan comprensiva i la teniu fins els ous amb tanta carbassa ja...

L’expansió de l’imperi ciclista

Si algú de vosaltres ha visitat alguna ciutat europea només llegir el títol, ja sabrà per on va la cosa. Vaig estar fa poc a Berlin i la majoria de gent anava en bici. A simple vista era del més normal, jo també ho faria per la gran quantitat d’espai habilitat per a bicis que hi havia per, pràcticament, tots els carrers fa venir ganes de anar-hi.

El segon dia, vaig demostrar a tots els alemanys que Spain is diferent; estava esperant per creuar un semàfor quan de sobte vaig sentir unes paraules difícils d’entendre. Cada cop les sentia més a prop. Quan vaig girar el cap a l’esquerra vaig veure que el perill se’m tirava a sobre a gran velocitat. Un perill en forma de noia sobre una bicicleta. Em vaig apartar tan ràpid com vaig poder i vaig abandonar aquella zona del carrer tan perillosa: el carril bici.

A partir d’aquell moment em vaig sentir com un nen petit jugant a que aquella zona era lava i si la trepitges et cremes o a saltar el carril bici perquè el qui la trepitja és del Madrid, com passava a la meva infància a qui trepitjava les línies blanques dels passos de vianants. Però unes hores més tard vaig veure que tota precaució era poca. Mentre anava caminant per la vorera mentre xerrava tranquil·lament de les coses noves que estava veient, vaig començar a sentir el so d’un timbre que anava directe cap a mi. Tot seguit, vaig tornar a sentir paraules que sonaven amb molta agressivitat, amb més del que ja sona habitualment l’alemany. En aquell moment vaig adonar-me de que no podia despistar-me ni un segon perquè jo per aquells carrers era el último mono. Des d’aquell dia vaig viure amb tensió.

Aquesta tensió que he narrat pot multiplicar-se per 100 en el cas d’Amsterdam, on bicicletes tenen per suposat prioritat per davant dels vianants, però també davant dels cotxes. Els ciclistes son els reis de la ciutat, los que parten el bacalao.

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig relaxar-me de cop i vaig passar uns dies molt tranquils. Fins el dia en que vaig ser atropellat al girar una cantonada per una noia que anava en bicicleta per la vorera a una velocitat important. Allò pot passar com un fet aïllat. Però si dies després, parat en un semàfor amb la moto, m’avança una bici per l’esquerra, pel tercer carril de l’avinguda diagonal, això em fa pensar, és un senyal. 

Així que amics i companys em veig amb l’obligació de transmetre un missatge; aneu amb compte perquè en breu serem totalment envaïts per aquesta perillosa tribu i el pitjor és que ens hem de resignar perquè no podrem fer res.

Un dia difícil

Per sort puc tornar a escriure de temes menys transcendentals i si voleu absurds, que són els que a mi m’agraden. Això em fa estar content, però tot i així, el món m’ha jugat una mala passada. Arribava esgotat a casa després d’un llarg dia a la universitat i l’únic que volia era relaxar-me. El primer que se’m va acudir va ser anar a dormir, però amb la llum que entra a les 11 del matí no hi ha qui acluqui l’ull. Llavors, les meves opcions es van reduir a escarxofar-me al sofà i fer un passeig per la gran multitud de televisions que ens ofereix avui dia el TDT. 

Tot semblava anar bé. Veient una mitja de 20 segons cada canal. Que si compra un “Chein For” per posar-te en forma a un dels 10 canals de teletienda que hi ha nous i sense els quals no se com he pogut viure fins ara, un meravellós audiòfon que pràcticament no es veu i et permetrà espiar als teus veïns en un altre d’aquests canals, veient ¿memorables? gols del Barça – Mallorca de la temporada 2000-01 a Barça TV, quan de sobte es va viure la tragèdia. 

En passar per la cadena cultural Tele5, el comandament va deixar de respondre. Allà estava el programa de ARRRRR, fent una espècie d’arbre genealògic que relacionava gent que s’ha anat al llit amb un altre. Després de jugar al joc de les parelles, van començar a parlar d’un programa on una colla de nois, amb braços més grans que el meu cap, conviuen amb noies, amb els pits més grans que els braços dels nois, en una casa mentre són gravats. Per sort el meu patiment va acabar i va començar una mena de teletienda: un munt de ties seien en unes cadires mentre un noi musculat i extremadament metro-sexual estava assegut en un petit sofà triant a una de totes aquelles noies que estaven “a l’aparador”. Allò no va durar gaire i després d’una curta publicitat, de sobte en un plató de televisió van començar a celebrar un judici. Una dona demanava una indemnització al seu marit perquè no era capaç de dur els calçotets al cistell de la roba bruta.  

Quan semblava que res podia anar pitjor, va començar un programa on una colla d’amics, que es burxen a crits i s’indignen els uns amb els altres, es passen berenant i enviant missatges amb els seus mòbils unes 3 hores. Mentre no mengen o no utilitzen el seu telèfon, omplen el temps faltant el respecte a tota persona que hagi tingut la sort o la desgràcia de ser reconeguda en la societat. Per sort aquell patiment va arribar al seu fi. Va ser llavors, quan “pasapalabra” estava a punt de començar, un salvador va canviar les piles al comandament i va pitjar la tecla (+) posant Antena3; el diario de Patricia. Sí senyor! Just a temps, estava a punt d’aprendre alguna cosa mirant la televisió, però no, per sort allò no va succeir.

Aquesta experiència em va servir per prendre la decisió de que el proper cop que arribi d’un dia tan dur, aniré al llit sigui l’hora que sigui i superaré la temptació de veure la tele; mai saps que pot passar.

Abandonen el barco... o el avión?

Hoy me he quedado, sorprendido, atónito, perplejo, anonadado, patidifuso y flipando. Normalmente mantengo las formas y soy tan educado como la indignación del momento me lo permite. En esta ocasión no me lo permite demasiado ya que las personas que me indignan no son especialmente educadas ni tienen ningún tipo de valores ni humanidad. Está gente son los controladores aéreos. Unas personas que se creen imprescindibles para la sociedad e insisten por joderle la vida a la gente de a pie.

Esta gente cobra alrededor de… muchísimo dinero, no sé ni siquiera de cuanto se trata, ya que con tanto cero me pierdo. Pues bien estas “personas” creen que cobran poco, ya que transmitir por radio unas informaciones que les proporciona un ordenador parece ser el trabajo más estresante del mundo entero. La mejor manera de pedir más dinero, es hacer una huelga en verano, cuando más vuelos hay, o si no en un puente de 5 días SIN PREVIO AVISO. En ambos casos le joden el año a gente que cobra una centésima parte de lo que cobran ellos (en el mejor de los casos).

Como me interesa muchísimo su problema, propongo soluciones:

1)      Todos a la puta calle ya que en la cola del paro se está mucho más tranquilo. 

2)      Seguramente, también es mucho menos estresante colocar maletas por las cintas, y como parece que les encanta su trabajo en los aeropuertos, que los recoloquen ahí por unos 1000€ al mes. 

3)      En mi opinión, un cirujano tiene muchísima más presión ya que la vida de una persona depende directamente de él y no tanto de un ordenador. Por un sueldo bastante menor. Para que vean que no cobran tan mal, propongo que mientras un controlador se somete a una operación, por ejemplo una a corazón abierto, el cirujano los deje ahí tirados hasta que les suban el sueldo. 

Siendo serios, se me caería la cara de vergüenza abandonando mi puesto de trabajo sin avisar; aun más puteando a todas esas personas, que para regalarse unos días de calma optan por dejarse un buen dinero en hacer un viaje. Aún me daría más vergüenza, sabiendo que yo sólo cobro casi tanto como la gente que está allí. 

Así que muy amablemente les deseo lo mejor en el puente y en navidades a estos hijos de la grandísima...en fin, que feliz Navidad.

Infancia virtual

En este texto tal vez parezca una persona más mayor de lo que realmente soy, pero en los días que corren no puedo evitar pensar: ¿Qué les pasa a los niños de hoy en día? ¿Dónde estamos yendo a parar? 

La cosa es que hoy día pasas a las 6 de la tarde por la mayoría de parques i tienes que ir con cuidado de que no te den las bolas, pero las bolas de paja. Recuerdo cuando era pequeño que mi mayor deseo al salir del colegio era quedarme en el parque a jugar un rato, ahora en cambio la mayor ambición de los niños es hacer un látigo cepa para que su pokemon llegue a nivel 1000 cuanto antes o convertirse en el mejor yedai de todos los tiempos.  

El otro día sin ir más lejos pasaba por delante de un colegio y oí hablar a dos niños de unos 8 años:

-          - El otro día metí un golazo…

Antes de que pudiese alegrarme de escuchar una conversación de las de antes, el chaval continuó:

-          - Pero cuando acababa el partido el cabrón de Messi me empató.

En ese momento no pude evitar escandalizarme: ¿Hasta para hablar de futbol lo hacen con videojuegos? ¿Un niño tan pequeño diciendo “cabrón” y su madre sin inmutarse? ¿Hoy en día aún hay niños del Madrid?

Esto último es para quitarle hierro al asunto pero no me extraña que los chavales de hoy estén regordetes (y no lo digo para mal que yo soy de buen comer) si el único ejercicio que hacen es levantarse para encender la consola y a veces ni eso, porque ya se encienden con el mando… ¿Dónde han quedado esas tardes jugando 2 horas un partido de futbol? ¿O esos días jugando a policías y ladrones? 

Suerte que no tardan mucho en dejar estos hábitos y rápido se ponen a flirtear con chicas. Bueno a flirtear y lo que sigue, que hoy en día se pierde antes la virginidad que los dientes de leche, pero ese es otro tema.     

Menjar a la bolonyesa

Sóc un amant de la bona cuina i m’agrada cuinar, però, tot i així, avui no parlarem de cap mena d’aliment ni cap salsa. Avui parlarem d’estudis, concretament del Pla Bolonya i a qui es menjaran a la bolonyesa o amb patates serà als estudiants. El millor de tot és quan ens venen la moto amb no sé quines històries de que a Europa sempre ha estat així i que les titulacions s’anivellaran amb la resta del continent. 

La realitat és una altra. Si el sistema educatiu canviés i fos des de bon començament com a Europa, possiblement la cosa funcionaria. Però ja de petits ens tenen acostumats a donar-nos tot mastegat a classe i després, a casa, no has de fer gaire cosa, per no dir pràcticament res. Aquest “pla” és més inviable amb la cagada de l’ESO: 4 anyets a l'institut per fer una bona colla d’amics. En quant a l’aprenentatge, el nivell d’exigència és similar al de l’escola i pots aprovar sense suar massa. Per posar un símil, és com anar al súper i agafar un pot amb salsa bolonyesa, quan arribes a casa només l’has d’escalfar i llestos.

Quan ens fem grans i decidim fer una carrera, a una persona que porta 15 anys estudiant d’una manera li diuen de cop que per aprendre no només no li donaran tot mastegat si no, que ha de cultivar els ingredients, tractar-los, triar ell quins son els bons i els dolents i finalment cuinar-los tots junts per fer una bona bolonyesa, a les dues setmanes aquesta persona estarà en un racó de casa fotent-se cops al front contra la paret. 

En el cas de que t’acostumis a aquest nou ritme, oblidat de tenir temps per tu, de fet ni per tu ni per treballar. Això estaria bé si estudiar fos gratuït, però com que no ho és l’única possibilitat és fer de pidolaire al metro en els trajectes cap a la universitat. 

Com a traca final, els últims dos anys has de fer un màster que no serà precisament econòmic, si no, és com si haguessis allargat 3 anys més el batxillerat, és a dir sabent una mica més de tot, però sense cap mena d’especialització. Així que a l’hora d’anar a demanar feina, enlloc de dir que has fet un grau sense màster li pots dir a l’entrevistador que pots caminar fent el pi, que pots dir l’abecedari seguit amb un sol rot o qualsevol altre habilitat pintoresca que tinguis, perquè potser així li caus en gràcia i tens més possibilitats d’aconseguir la meravellosa feina que et remuneraran amb uns envejables 1.000€.   

Veient totes les avantatges que aquest nou sistema comporta, jo em pregunto: perquè cada cop que acaba un semestre les secretaries, els professors, els conserges i les dones de la neteja se’t tiren a sobre perquè et passis a grau? I si els dius que no, perquè et miren com si fossis burro per no aprofitar l’oportunitat? Així que futurs llicenciats: acabem aviat les nostres carreres abans de que ens posin a tots davant d’un mur i vulguin afusellar-nos per no voler adaptar-nos al meravellós futur que ens oferireixen.

Nadal

Aquest cap de setmana m’he adonat d’una cosa: el dia 23 de desembre em piquen a la porta els reis macs cantant el “fum, fum, fum” i demanant “el aguinaldo” i no tinc sensació de que arribi Nadal. Ara bé, com el dia 11 de d’agost, el Corte Inglés col·loqui la decoració nadalenca a la seva façana, ja m’agafa fred i tot. 

Porto dies que a la tele veig anuncis de joguines, de colònies, de demanar crèdits miraculosos, de més joguines, de més colònies, i un llarg etcètera entre aquestes combinacions. Fins i tot a la feina ja s’està organitzant el sopar de Nadal d’aquest any. Però fins que no vaig veure dissabte a la nit les llums enceses en aquest centre comercial de la diagonal no vaig tenir sensació de que ja arriben les festes. 

Jo soc el típic que s’estressa per això, que si regalets per la família que si exàmens de gener, masses coses que són ja.  Després ho penso fredament i home, el que es “ja” doncs tampoc. Encara queda un mes, que si que passa volant, però tampoc cal que m’estressin amenaçant-me amb que m’espavili. 

A més cada any tinc la mateixa sensació, que potser és errònia, però crec que cada any el Nadal “arriba” abans. Aviat, com m’estressin tant, acabaré escrivint a la carta als reis que demano un banyador, unes xancles o una cuineta per fer gelats.

Com passa el temps

Avui mirant el facebook he vist una dada aparentment innocent que m’ha fet replantejar-me coses. Coses que més d’un cop havia sentit dir a altra gent però que mai m’havia parat a pensar per mi sol. COM PASSA EL TEMPS!

El fet ha estat que he vist que un contacte (que bé queda...) era de l’any 92’. Ho he pensat un moment i finalment he dit: “òndia! Però...” d’acord realment he dit: “Collons! Del 92’ i ja és major d’edat”. Això m’ha fet recordar quan jo era un moc, que vaig anar a veure alguna jornada de les olimpíades i sobretot he recordat el moment de veure d’inauguració des de casa, amb el vídeo preparat per enregistrar un moment històric de la nostra ciutat.

Des de llavors fins ara he acabat l’escola, he completat el meu pas per l’institut i podria haver acabat la carrera. Vist així sembla molt de temps. I no diré que recordo perfectament aquell estiu, però si que ho recordo sense semblar-me excessivament lluny.

Poc després, (tot i que potser va ser abans) també va ser l’EXPO de Sevilla, que no la recordo massa bé, de fet només recordo la mascota, el Curro, un bitxo rarot amb un arc de Sant Martí com a cresta al més pur estil Punk del mercat de Candem i un nas en forma de con també multicolor.

Llavors, la meva ment dispersa ha començat a pensar: que haurà estat del Curro i del Cobi? Si ja deuen tenir pèls als ous. Podrien estar començant una carrera. Tot i que crec que no els hi ha anat massa bé a la vida perquè jo no tinc coneixement que cap parc temàtic o equip de bàsquet els hagi contractat com a mascotes. Mare meva, potser fins i tot fumen... I qui sap si algun dia quan surti a prendre alguna cosa amb els amics me’ls trobo mig mamats en alguna barra de qualsevol bar ofegant les penes per no trobar feina en 18 anys.

Això em fa veure per primer cop, per mi sol, com de ràpid passa el temps i, alhora, pensar això COMENÇA a fer-me sentir una mica veterà de la vida, tot i que demà quan  desperti i estigui a classe un altre cop segurament aquesta sensació haurà marxat.

Una nova màfia enxampada: ¡Que les den su merecido!

Abans de tot avui us demano serietat a l’hora de llegir el text. Els que manen insisteixen en què parlem d’ells, però avui s’han guanyat el sou. Han descobert un dels problemes més importants que ha portat a aquest país a la famosa crisi. Concretament, l’Ajuntament de València ha donat un fort cop a una de les màfies més perilloses d’aquest país. He sentit la notícia mentre sopava i casi m’ennuego. Per uns segons m’he imaginat a l’eficaç policia que tenim trencant la porta a cops de peu. Morts, ferits, però finalment segur que han sortit triomfants d’allà.

Aquesta màfia no es dedicava a drogues o a donar pallisses a la gent. Estaven molt per sobre de tot això, és el tipus de gent que quan sents que l’han atrapat et sents millor. I quan diuen que els hi han tancat el local, pots anar més tranquil pel món. Suposo que amb totes aquestes pistes, ja sabreu de que parlo, però pels qui no us hagueu assabentat d’aquesta proesa us la diré. Resulta que han tancat diversos casals d’avis on, MOLTA ATENCIÓ: jugaven al bingo! Però això no és el més greu, per difícil que us sembli de creure. Juguen al bingo ¡APOSTANT DINERS!

Una de les mafioses, d’uns 60 anys, ha estat entrevistada i ha dit les dures paraules: “No sé que mal les puede hacer que apostemos 5 céntimos por persona”. Que inconscient! Com es nota que ella no te problemes de diners. Amb la gent que hi ha que perd la feina en els dies que corren i ella deixant-se aquesta fortuna amb els seus amics, que com s’ajuntin 20 avis, el guanyador s’emporta 1 euro. Mare meva quina sort que els han enxampat. 

Com deia abans m’imagino la policia entrant per la força al casal, pistola en mà i els criminals aixecant-se ràpid, quedant mal ferits de l’esquena,  patint atacs de cor quan corrien a buscar el seu taca-taca per fugir veloçment, en definitiva, una sangria.

Això és un avís xavals. Tots aquells que jugueu al pòquer amb amics, feu porres a la feina o feu qualsevol mena d’aposta, un consell: aneu amb compte, van per vosaltres i cada cop estan més a prop! 

Dexter rules

Cada dia entenc més la frase que deia la meva àvia i també la meva mare algun cop: “El telenoticias cada día se parece más el caso”. Pel que entenc, el caso deu ser com el programa més actual Gente, que consisteix en donar notícies com més macabres i morboses millor. No critico aquest tipus de programes, almenys avui. Però aquests fets que sento a les notícies cada dia em fan pensar lo malament que esta el món i lo penjada que està la gent. 

Això és un fet amb el qual hem de conviure i esperar que la justícia actuï ràpid i bé. Però és aquí on la meva indignació creix; estic fart de sentir que per un home que ha matat a la seva dona i als seus fills, o per un terrorista que ha matat a centenars de persona el fiscal demana 500 anys de presó. No, no em semblen masses. Em semblaria collonut si realment els complís, tot i que proposo canviar el nom, en un alarde de originalidad, per “cadena perpètua”. El problema és que una persona que entra a la presó faci el que faci  i encara que li caiguin 1934 anys de presó, té dret a estudiar una carrera pagada per l’estat, per rehabilitar-se això si. Llavors com que ha tret molt bones notes i s’ha portat molt bé a classe li reduirem la pena i en 10 anyets ja pot ser al carrer. I el més greu és que a aquesta persona se li donarà una tercera, una quarta o una desena oportunitat en el cas de que reincideixi.  

Podeu dir-me feixista, nazi o el que vulgueu pel que ara diré, però ho penso i si ens passes a algú de nosaltres amb una persona propera, ho pensaríem gairebé tots. Però, realment els motius que ens impedeixen matar a algú o com a mínim tancar-lo tota la vida son els drets humans? Aquests drets humans que aquesta mateixa persona s’ha passat pels collons a l’hora de matar la seva família o com en un cas més actual un atracador matant a una noia de 25 anys que només feia la seva feina? És que tenen més "drets humans" els delinqüents que les seves víctimes?

En contra del que pugui semblar no defensaré la pena de mort perquè si li donem el poder de matar impunement als polítics que ens governen això seria la nostra desgràcia. Ara bé, si un justicier anònim “neteja la ciutat de criminals reincidents”  jo no faré preguntes ni sentiré pena per aquest tipus de persones.

Aviat prohibiran cagar

Avui veient l’informatiu he vist una noticia que m’ha semblat increïble. La notícia és que prohibiran els jocs sexistes a l’escola. Com a exemple han posat les pilotes com a joguina de nen o la corda com a joc de nena. El fonament de la prohibició és bo; educar als més petits de que nens i nenes són iguals. Però, realment el millor és prohibir que els nens juguin a l’hora del  pati al que vulguin? A la meva escola almenys hi havia totes les possibilitats i estaven allà i cadascun agafava el que més li venia de gust, bàsquet, futbol, una xarranca, rodes, cordes... En tots els anys que vaig estar allà vaig jugar a tot, amb nens i nenes, i si que és cert que hi havia nens que no ho feien, però això depèn de cada un.

Al final ficaran per llei que els nens han d’anar amb cabell llarg i les nenes amb cabell curt. Que els nens duguin arracades i les nenes no. I com la cosa funcioni aniran els serveis socials a les nostres cases a veure el color de la paret dels nens, i ai! Com sigui rosa per les nenes i blava pels nens, ens trauran la custodia per sexistes.  

Però bé si són aquestes les lleis que volen fer i les veuen tan normals tinc diverses propostes:

-          - Com l’educació en aquest país no va gaire bé i sobretot l’anglès és una de les nostres lacres, podríem obligar als pares a que parlin als seus nens en aquest idioma.

-          - Com sempre hi ha molts morts durant les vacances en accidents de trànsit prohibim agafar el cotxe a la gent.

-        - Com la contaminació i el forat de la capa d’ozó és un greu problema. Podríem posar taps al cul a totes les vaques, així no emetran gas metà a l’atmosfera.

En fi, quina poca feina i quines poques llums tenen els que manen en aquest país que tenen temps per arribar a la conclusió: per culpa que els nens juguen a pilota a l’escola quan siguin grans obligaran a les nenes que han saltat a corda a netejar la casa, a fer el dinar i cuidar els fills. Tot això és un problema d’educació, una educació que t’han de donar a casa, que cada cop els pares volen menys responsabilitats i volen que tot els hi ensenyin a l’escola.

El día en que la palabra sidecar me abrió los ojos

Mucha gente con la que he hablado ha tenido esta misma sensación en algún momento de su vida, pero lo más sorprendente es que todos ellos lo han hecho con la palabra sidecar. El hecho de que usamos muchísimas palabras de otras lenguas es evidente y muchas veces lo hacemos sin pensar, especialmente en el deporte: palabras como futbol, básquet, gol y muchas otras nos son habituales. 

Si vamos a tomar algo no es de extrañar pedir una hamburguesa, un sándwich o a unas horas mas tardías tomarnos un coctel. Además, si vamos de vacaciones es muy habitual ir a un camping y para los más atrevidos incluso puede ser habitual comprar algo en un sex shop. 

Casi todas estas palabras han sido españolizadas escribiéndolas tal como nos suenan de una forma más parecida a la nuestra. Pero sidecar, una palabra aparentemente más española que la tortilla de patatas, no. Podríamos haberla escrito como saidcar pero en lugar de eso, la hemos cogido tal cual i la hemos leído con un inglés playero que todos alguna u otra vez hemos practicado. Lo más gracioso es que lo hemos practicado muchas veces mientras pensamos “¡Madre mía! Qué bien me ha quedado esta frase” o incluso “¡Joder! Qué bien hablo”.

Este momento, con alguna relación de ideas simples, me llevo a pensar el nefasto nivel de inglés que, en general, tenemos en este país. ¿Por qué pasa esto si ya de muy pequeños empezamos a saludar, a aprender a contar o a decir los colores en este idioma? Con esta pregunta, llegué a una conclusión, que no sé si es acertada o no. Mi reflexión es la siguiente:

“Cuando llegué a 2º de bachillerato (último curso con inglés como obligatoria), ya había hecho asignaturas como matemáticas, castellano, biología y también inglés. En matemáticas no me enseñaron a sumar, dieron por hecho que ya me lo habían enseñado en su momento. En castellano no me explicaron la diferencia entre las consonantes y las vocales. En biología no me explicaron cómo era el cuerpo humano, con 17 años se supone que ya lo sabíamos e incluso los más afortunados habían visto uno diferente al suyo propio. Entonces, ¿por qué motivo, desde que tengo uso de razón hasta ese momento, hemos estado dando  el “Present Simple” y demás año tras año?”

Cinc abaut it plis!

Polítics al parc d'atraccions

Tot i no ser la meva intenció inicial, segurament acabaré escrivint de política, o de temes relacionats amb la política, sovint. De fet, avui no se ben bé si seria política el que diré. 

Fa temps que en aquest país (i segurament en molts altres) la política és un circ: estan els qui van per la corda fluixa, els qui tiren ganivets sense mirar i, sobre tot, estan els pallassos. Ara volen expandir-se i han començat a arribar als parcs d’atraccions començant per La Noria. Si fa un parell de divendres ens sorprenia Artur Mas pujant a aquest reconegut i respectable programa de política, que fan a la cadena cultural tele 5, ara ha estat l’honorable president qui ho ha fet.

La veritat és que m’ha indignat més del que m’ha sorprès. Al cap i a la fi, a l’hemicicle no paren de treure els draps bruts els uns dels altres, igual que passa en aquesta mena de programes on la cosina del veí del xofer d’un torero explica com la seva cunyada se’l tirava mentre estava cassat amb una ex-stripper. Per sort, són els polítics qui entren en el món de la faràndula i no els farandulers els qui entren al món de la política. No imagino a Falete fent el missatge de Nadal mentre es fot fins el cul de torró i polvorons o a Belen Esteban inaugurant un nou museu. Són dos conceptes que no em lliguen gaire.

El que si seria un avantatge de fer un espectacle, més lamentable del que ja és per altre part, és que segurament podríem votar sense moure’ns de casa al nostre partit polític preferit enviant un SMS amb la paraula ELECCIONES seguida de les seves sigles al 5555 i el partit guanyador podria celebrar-ho ballant tots junts uns quants politonos.

El joc de les cadires

De petits, tots hem jugat algun cop al conegut joc de les cadires aquell en què es corre al voltant d’elles i l’últim que s’asseu queda eliminat. Als nostres estimats polítics, pel que sembla, els agrada tant que encara hi juguen. A la que hi ha alguna lliure tots perden el cul per poder seure-hi abans de que la música deixi de sonar. 

No tenia pensat escriure tan aviat, però avui he sentit, un cop més, la noticia de que “es reorganitza el govern”. Sempre m’ha fet gracia això de reorganitzar gent que no fa bé la seva feina, cosa que només passa a la política. He estat estudiant molts anys i tot i que hi hagués molts suspensos a la classe de matemàtiques, no provaven de posar al professor d’història en el seu lloc a veure si ens anava millor. Tot i que potser no es mala idea; si a un hospital mor gent quan l’operen, enlloc d’acomiadar al cirurgia, podrien intentar que sigui el pediatra el que operi a cor obert. O si un nen te un refredat podria ser el neuròleg qui l’atengui.  O si no un exemple en un terreny més popular, quan el Barça encadeni 3 derrotes seguides, el seu president podria posar a l’entrenador de porter, al migcampista com a director tècnic, i al que neteja les botes com entrenador, si les persones que han de gestionar tot un país ho fan, deu ser una solució meravellosa.

Ara parlant de forma mitjanament seriosa, ja que si ells es prenen en broma el tema és difícil agafar-se’l en serio, com pot ser que totes, o la majoria de professions requereixin una especialització i a la política no? Fins i tot en un cinema, la persona que projecta la pel·lícula no sabria vendre’t una entrada. No es normal que una persona qualsevol, que no te cap mena d’estudis de sanitat estigui al cap davant d’un ministeri de sanitat. O que una persona que es ministre de medi ambient  de cop passi a ser-ho d’indústria o de cultura sense tenir cap mena d’experiència en aquests temes. 

Això l’únic que em fa veure és el fet que la política és una via ràpida en aquest país per treballar vuit anyets i tenir una paga fins a la jubilació. Amb notícies com les d’avui em demostren que només busquen si o si una cadira, la primera que quedi lliure,  i que la cultura, la sanitat, la vivenda o qualsevol altre problema del país no els importa el més mínim sempre que puguin tenir les seves butxaques plenes.      

Acoso religioso

Por el título puede parecer que vaya a escribir en verso y que vaya hablar de uno de esos curas que tanto quieren a los niños, por decirlo suavemente, pero no ninguna de las dos cosas, al menos por ahora...

Hoy, al entrar en la universidad, me he quedado alucinado al ver encima de la mesa un libro titulado "El nuevo testamento". He alucinado que en una carrera científica como lo es la mía alguien lo trajera y se lo dejara allí. 

Al acabar la clase, he ido a hacer mis necesidades y encima del lavabo, la taza, el wáter o como queráis llamarle, me he encontrado otro libro, idéntico al primero, con el mismo título. Eso ha empezado a mosquearme, tanta gente engañada en el mundo el mismo día cuando en algunos años de carrera, quizás demasiados, no lo había visto nunca... En fin, casualidad. Pero no, porque al meterme en la biblioteca e ir a sentarme en el primer sitio que he encontrado, adivinad que había en esa misma mesa... Pues sí, otro Nuevo Testamento! 

Al salir de la universidad todo eso ha cobrado sentido: un hombre de unos 60 años se ha abalanzado sobre mí como si yo fuera Zac Efron y él una loca adolescente para decirme que me regalaba ese libro para que me lo leyera y me iba a decir dónde ir a reuniones para comentarlo, pero muy amablemente le he dicho que no. Él no se ha dado por vencido y ha caminado unos segundos a mi lado, pero al ver que no le hacía mucho caso ha desistido.

No tenemos bastante en la puerta de la universidad esquivando panfletos de academias que te dicen directamente que o vas o prepárate para suspender, que ¿ahora tenemos que esquivar también biblias? ¿Tampoco es suficiente que esté en mi casa relajado, vestido o desnudo, solo o acompañado, haciendo algo o sin hacerlo y que de golpe piquen a tu puerta para ofrecerte un camino hacia un mundo mejor?

Este es un mensaje para todos aquellos que intentáis "guiarnos": igual que yo respeto que te hayas dejado comer la cabeza y creas en Dioses, hadas o gnomos, déjame a mí tranquilo creyendo mis cosas y sin ganas de conocer un mundo mejor, porqué suponiendo que existe iría de cabeza, pero el trayecto para ir no me gusta demasiado.

Presentació

He decidit aventurar-me en el món dels blogs amb un molt simple, i molt semblant a una grandíssima majoria dels que hi haurà, consistirà en comentar fets de la vida, de l'actualitat, d'esports, de tele o en general de tot el que m'indigni, em distregui o em sembli interessant. Ningú ha d'estar d'acord amb el que dic ni molt menys i per això jo escriuré el que cregui però per davant de tot "Kupyni Kivulgui".