ES-CÁN-DA-LO!!!

Precisament és un “escándalo” que hagi trigat tantíssim en actualitzar. És per això que, abans de tot, vull demanar-vos disculpes i dir-vos que per motius aliens a la meva voluntat, més coneguts amb  el nom d’EXAMENS he deixat (i deixaré) una mica parat el blog, però quan acabi intentaré reprendre el ritme de text per setmana. 

Ja que he tret una estoneta per penjar aquest text us desitjaré que tingueu una molt bona nit amb família, amics o amb qui vulgueu passar-la i sobretot una molt bona entrada d’any!

Com les nadales no m’acaben de fer el pes, us penjo dos vídeos amb cançons d’un artista escandalós que s’adapta als temps que corren. Primer a l’Espanya cañí amb una cançó esplèndida (que em nego a penjar), després, en veure la importància que té l’anglès en la societat, es va posar les piles amb l’idioma fins a dominar-lo en un punt que jo mai hagués somiat arribar i finalment, en vista de la importància dels llatins s’ha animat amb el reggeton.

Així que estimat públic amb tots vostès, l’incomparable, l’immillorable, l’únic (per sort)... RAPHAEL!!! UEEEEEE 

                                           Amb karaoke perquè practiqueu ignorants

                                                        Apreneu a moure-us

Sento haver trigat tant...

Demano disculpes d’antuvi a tothom que hagi trobat a faltar un text sobre aquest tema al blog. De fet aquest text és un d’aquells que s’escriu sol per la situació que va succeir però fins l’altre dia que vaig anar al metge i estava en una situació similar però sense cap tipus de gràcia vaig recordar la situació que ara us narraré. Per ara només puc dir que “The iaies return”. 

Era un dia gris i les últimes fulles s’agafaven amb força a les branques dels abr... En fi, no és el meu estil. Era hivern. Feia un fred del cagar. I jo estava al metge. Tenia hora a allò de les 12 i ja hi havia força gent a la sala d’espera. Davant meu una senyora d’uns 70-80 anys (la iaia en qüestió) gallega, per més informació. He de dir que tinc predilecció per l’accent gallec. Aquesta iaia anava acompanyada d’una dona sud-americana més jove que pel que vaig veure i sentir era la seva cuidadora. Quan vaig arribar la dona renegava de que havia d’esperar massa, que ja portava allà molta estona i no la cridaven, que el món anava a pitjor i que això abans no passava. La cuidadora la intentava calmar. El següent cop no s’ho va pensar dues vegades i li va dir a la doctora (llegir amb cert accent gallec):

- ¡Son ya las 12 y a mí me tocaba entrar a las 11,30 y aun no me ha avisado!

- ¿Cómo se llama usted?

- Dolores García.

- Señora dolores, usted tiene hora a la 1’30 no a las 11’30.

A la dona li va canviar la cara i dirigint-se a la cuidadora va dir enfadada però molt respectuosa:

- A las 1 y media no a las 11. ¿Por qué no lo ha apuntado bien?

- No, yo lo apunte bien señora, pero usted me dijo a las 11’30 y yo apunte lo que me dijo. Eso es que no lo debió oír bien.

- Yo lo oí perfectamente y se lo dije bien, pero usted no sé porqué lo apuntó mal.

Allò em va causar certa gràcia perquè la iaia tenia certs problemes en sentir que li deia la cuidadora. Però la iaia va afegir més calmada.

- Ahora ya no nos va a dar tiempo de ir a comprar Elisa.

- Si señora, no se preocupe, compraremos las cosas para hacer la ensalada y ya esta tarde vamos a la frutería (paraula clau en la història!!!).

Aquí acaba la introducció i comença la història. Comença i acaba per això la introducció és tan llarga.

- NOOOOOOOO!!! – va dir en un to gens propi d’una sala d’espera d’ambulatori. – Yo ahí no voy!!!

- Pero por qué no señora, tenemos que ir. – va dir al·lucinant la cuidadora.

- QUE HE DICHO QUE NOOOOOOO!!! Que yo ahí no voy nunca más en la vida!

- Pero porqué señora?

- Porqué a mi no me cortan más el pelo hasta que me muera!

Aquí em va quedar claríssim que realment la iaia havia sentit perfectament l’hora de visita al metge.

(Els noms en aquesta història han estat canviats per mantenir l’anonimat d’aquestes dues persones. Per mantenir l’anonimat i perquè fa tan de temps que ja no recordo com es deien)

Una gran pregunta:

Abans de tot, demano disculpes per la tardança en publicar, espero que hagueu pogut viure igual de tranquils. Donat la quantitat de peticions que he tingut via mail, carta, colom missatger i demés, tot em fa pensar que si, sense cap problema. Així que "sin más dilación":

L’altre dia recordava com un dels meus cosins petits em va posar en un compromís amb una pregunta que a mi algun dia o un altre ja m’havia rondat el cap, i només el temps sabia la resposta, espero que a vosaltres us hagi passat, si no pensareu que estic tarat, i que penseu això de mi passi, però el que pensi això del meu cosí el mataré! Dit això i un cop demostrat que no estic boig, us posaré en context.

Eren les vacances d’estiu de fa potser tres o quatre anys i jo estava passant el dia a casa de la meva iaia amb el meu cosí petit (en aquell moment era el petit, PETIT). Tothom sap que fas quan tens uns 7-8 anys a les vacances d’estiu. RES. Total, que això és precisament el que feia amb el meu cosinet. Miràvem la tele, pintàvem, jugàvem a les maquinetes... Quan de sobte, tot i estar ficat al món de la ciència el meu cosí em va fer una pregunta que em va fer reflexionar molt més que: “va ser abans l’ou o la gallina?”. A més a les pelis et preparen per si els nens et preguntes “de donde vienen los niños?” o “pero los reyes, quien son?”.

Però no, el meu cosí no podia preguntar allò, el meu cosí va dir sense pensar-s’ho ni un segon: “ya hemos comío?”. Gran pregunta quan no tens res a fer en tot el dia... Eren les 12 del mig dia (resposta de que no havíem dinat) i havia fet el mateix que faria fins les 6 de la tarda. Amb això la veritat és que tampoc vull arribar enlloc, només explicar-vos l’anècdota. Però que relatiu és el temps, com les mateixes hores poden fer-te tenir sensacions tan diferents...

Segur que un dia de cada dia a les 12 del mig dia no només sé si he dinat o no, et puc dir segon amunt o a baix l’estona que em falta per plegar de classe o de la feina. A més que lent passa el temps en aquests dos llocs. Ja n’hi ha prou d’investigar neutrins i partícules extremadament ràpides per saber si es pot viatjar en el temps, el secret està a les aules i als despatxos de feina. Constantment viatgem en el temps, mires tres cops el rellotge i tres cops que és la mateixa hora. Aquí alguna passa...

Cuida’t i estima’t, que no costa res collons:

Aquest és un tema que sempre he tingut en ment, però últimament mai havia hagut el detonant trobat i no hi havia caigut en escriure. Però l’altre dia m’hi vaig trobar. Concretament amb dos detonants. 

No és que jo em consideri una “personal asistant” ni un “fashion victim”, de fet tampoc crec que vesteixi la mar de bé, però intento no cridar l’atenció pel carrer. Respecto totes les maneres de vestir: gòtics, pelats, punks, qualsevol. Però hi ha un tipus en concret que tot i respectar-lo no el puc entendre. 

L’altre dia anava pel carrer i em va cridar l’atenció una noia. En un primer moment això podria semblar que la noia era exuberant i preciosa, però no va ser aquest el motiu. Atenció, no vull dir en cap moment que fos lletja, peeeerò anava vestida d’una manera que ressaltava tots els seus defectes enlloc de les virtuts. Anava amb una samarreta de tirants de color llampant molt ajustada. La noia estava un pèl grassoneta, per tant no afavoreix gaire que vagis ensenyant el melic. De la mateixa manera que un short no seria la millor opció. Una samarreta de tirants però una mes ampla i una faldilleta per sobre del genoll segurament faria que es treies més partit. 

Minuts més tard  vaig pujar al transport públic amb un home molt, molt, molt, panxut. La millor opció no seria portar una samarreta pràcticament idèntica a la que duia la noia anterior. Aquest cop d’un color discret, però igualment ensenyant el melic, i amb un xandall força atrotinat. Amb uns texans i una samarreta ampla no donaria sensació d’anar tan deixat, crec. 

Sense faltar al respecte a ningú, crec que tothom és lliure de vestir com vulgui, però a tots ens agrada que els demés ens vegin força bé, tots tenim coses bones a mostrar, així que trairem-nos partit.  

PD: Si us plau, abstenir-se comentaris de l’estil “Pues tu tendrías que ir con pasamontañas todo el año, ENGENDRO!” 

(si, he canviat la lletra, jo també tinc en compte com treure més partit al blog i m'agrada més aquesta...)

Notícia important: Nou fitxatge!

Senyores, senyors i demés persones que llegiu aquest blog, avui us he de comunicar una notícia molt important com molt bé indica el títol que tan summament bé he triat. Molts pensareu, “de que polles va aquest tio?”.  I és cert, estic una mica crescudet avui però he rebut una bona notícia. Donada la meva trajectòria en aquest espai virtual he aconseguit un lloc de feina, i he de reconèixer que en part li dec a la senyoreta Takanawa, ja que gràcies al tàndem que formem ens han fitxat a tots dos. (Així que ella també m’ho deu a mi... EN PAU!!! RES DE SOUS NI CONTRACTES!)

Han vist la meva constància en el mont bloggil i la meva constància en quan a anar a menjar fora, així que han decidit fitxar-me per un excel·lent blog gastronòmic. En aquest, escriurem sobre restaurants, bars, cafeteries, etc. als quals anem i ens semblen interessants de compartir perquè pugui gaudir-los tothom. 

El blog en qüestió és aquest i a dins trobareu una pàgina de facebook on el podreu seguir: 

http://sortirperbarcelona.blogspot.com/

Dir que tot aquell que vulgui pot convertir-se en redactor o conseller tal i com explica. 

Espero que gaudiu dels textos i sobretot del menjar que s’hi recomana. 

Bon profit a tots!

Felicitats!!!

Segurament sóc l’única persona que ho ha recordat, però al cap i a la fi és del més normal. Avui estem de celebració, de gresca i xerinol·la, avui algú es fa vell, fa anys... Bé, fa un any. I aquest algú és ni més ni menys... Redoble de tambores por favor! (avui ens hem sortit del pressupost i ho petarem) trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr... TATATACHAAAAAAN! Si senyors! El Sr. Kupyni fa un any que està entre nosaltres. Alguns pensaran, “1 any ja?” Altres potser diuen, “joder amb lo pesat que és sembla que en faci 37” i d’altres fins i tot potser diuen “però encara és viu?”. I si, encara és viu i en grandíssima part als qui esteu llegint això que heu aconseguit que una persona... com dir-ho... poc constant, porti un any actualitzant el blog setmanalment... Així que les felicitats no son del tot pel senyor Kupyni si no pels Kupyneros o com posa aquí al costat als “fidels de la parròquia”. 

Una forta abraçada a tothom!!!!

Futuro esperanzador

Me gustaría que el texto fuera para comentaros a todos el futuro excelente y prometedor que tenéis por venir, pero no puede ser. No es que no lo vayáis a tener, pero tengo algo mucho más interesante que deciros sobre el futuro en general. Podríamos decir que ésta es la tercera entrega de las tribus urbanas y hoy si que se trata de una tribu urbana como tal. En mi época se les llamaba “pelaos” aunque hay muchos otros nombres como garrulos, cholos, ahora se usa mucho el término “cani” y bueno hay algunos más, pero intuyo que quien más quien menos ya se ha hecho una idea. 

Primero de todo, decir que éste es uno de esos textos que me gusta escribir porque solo tengo que recrear una situación vivida en el transporte público. Iba yo sentado y a mi lado entró el grupo en cuestión, compuesto por dos chicas y un chico. Indumentaria que todos podéis intuir: pendientes, anillos, pulseras y collares dorados o incluso de oro y, para mi sorpresa, una de las chicas saca un libro de biología de 3º de la ESO (eso los coloca entre 14-15-16 años) y empiezan a comentar lo dado en clase y demás. Pero, segundos antes de que me quitara el sombrero, les diera la mano a cada uno de ellos y mi más sincera enhorabuena, y cuando más ilusionado estaba viendo que, a pesar de que soy de la generación perdida, los que vienen detrás van fuertes para salvar el país, se inició una nueva conversación entre las dos chicas. 

- Mañana se van a pegar la Inma y la Montse.

- ¿Por qué?

- Porque el Jordi lleva un tiempo con la Inma y el “finde” pasado iba borrachísimo y se lió con la Montse. ¡Ya le vale al Jordi!

En este momento entra en escena el maromo del grupo. Le han tocado a su amigo, y eso por nada del mundo va a quedar así:

- Ya le vale no. Iba borrachísimo y encima “emporrao” (recordemos la edad de los chavales) y el pobre chaval estaba “to rayao” y se ve que la Montse lo buscó y el pobre pues claro… Pero era lo que le hacía falta porque ayer hable con él y me dijo que necesitaba un cambio de vida, se ha hecho una cuenta de facebook nueva (OJETE AL CAMBIO QUE EL JORDI VA EN SERIO, EH!!!) y poco a poco. 

Després d’això crec, que “no hase falta que digo nada más”.

Aquesta es una situació basada en uns fets reals, més que basada, és un fet real. Per tal  de mantenir l’anonimat, els noms dels personatges poden haver estat canviats, tot i que no és el cas. Aquest text pot ferir la sensibilitat d’alguns lectors, però si heu estat llegint fins aquí, ja és tard!

Pacte amb el diable: “Whárels?”

Canvi en el color del marc de foto.
L'ocasió ho valia... Muuuuajajajaja!

La cosa és que com a persona que es mou en el mon del cinema, sovint veig a personatges com Brad Pitt o George Clooney. Per què anomeno a aquests dos? Perquè l’un és del 1963 i l’altre de 1961. Si fem la resta 2011 (any en el que estem) menys l’any en que ells van néixer el resultat es igual a que tenen gairebé el doble d’edat de molts dels que llegiu el blog i tot i que a mi no m’ho pugui semblar, a les revistes sempre surten com els més “sexys” del món i nosaltres no. “Clar és que ells són famosos i a mi no em votaran”, dirà algun. Ja clar...

Jo he fet una investigació molt profunda i m’he deixat assessorar pel meu amic Georgy. Segur que tots penseu que es cuiden molt, que si photoshop, que si gimnàs... Res d’això, i jo que sóc una persona generosa, compartiré el secret amb vosaltres.

Realment, tots els que teniu un domini de la llengua anglesa gairebé tan bo com jo, la frase entrecometada (olé olé paraula molona que m’ha quedat!) del títol, ja li haurà dit alguna cosa. A aquells que no, paciència. Els que ni tan sols han vist que és una frase... Ufff! Per dir-ho finament, potser sabeu més suahili que anglès.

La frase és la d’un anunci, que per no dir marques direm que és una marca de cafè que va amb capsules, comença per N i rima amb espresso. Fa dues setmanes aquesta és la base de la meva alimentació i només us diré dues coses.

1. Vaig tot el dia com una moto.

2. Els obrers ja han començat a xiular-me pel carrer i a dir-me porcades.

Per tots els que no lligueu tan com voldríeu, aquí ho deixo.

Traició

Com ja sabeu els lectors habituals, a aquest blog hi ha de tot però avui penjarem quelcom diferent. Aquest és un text tragi-alegre. Novament comptarem amb la inestimable col·laboració de la corresponsal de Chiripitiflauticolandia, Tricia Takanawa. Com em dec al meu públic he fet “de tripas corazón” i li he ofert un contracte amb un sou força suculent (un entrecot al dia AMB LA SALSA QUE ELLA VULGUI!) però com s’ha vist en el lloc més alt de la fama ha decidit començar la guerra per la seva banda i ha decidit fer un blog de relats. Hi ha de tot tipus, romàntics, intrigants, altres que et faran pensar o per exemple hi ha algun com aquest que us deixo aquí i més similar a la temàtica d’aquest blog. 

La brisa bufava suau i fresca sobre el turó. Era negra nit i, pràcticament, no podien
veure més enllà de la cara de l’altre. Els dos seien més junts del que l’atrotinat Peugeot
206 descapotable permetia i es miraven en silenci, nerviosos, tímids i sense acabar de
trobar les paraules adients...

- Oh Jonny, digues si aquesta nit podria ser més meravellosa!
- Home Maria Rosa fa una mica de rasca, tot s’ha de dir…
- Quants cops t’he de dir que no sóc la Maria Rosa, ¡em dic Clare! Jonny sisplau...
- Perdona’m Clare... Ha estat un petit lapsus mental...
- Mira quin cel, quins estels, no és romàntic?
- Si... la veritat és que aquells dos estels tenen la pinta d’estar molt romàntics, solets allà
d’alt, a l’esfera celest.
- Jonny...
- Està bé... perdona... Si, la veritat és que el cel d’aquesta nit és gairebé tan preciós com
els teus profunds ulls negres. – Va dir totalment convençut d’haver marcat un tant
important. Aquella nit s’havia de portar bé, tot i que a estones se li feia un pèl difícil.
- Oh... No em diguis aquestes coses que em ruboritzo...- Va contestar ella, amb una
mirada que clamava per més, moltíssimes més paraules com aquelles.
- Doncs, increïblement, encara estaries més maca amb un lleuger rubor tenyint-te les
galtes.
- Tu si que saps com tractar a les dones... Encara que el fet que m’hagis portat aquí, en
aquest turó, amb vistes a la costa californiana... em fa sospitar de les teves intencions...
- Cert, sóc tot un gentleman i sé com t’agraden les palmeres... Així de pas jo puc veure
alguna guapa joveneta en bikini...
- Jonny!
- Recoi Maria Rosa! Vull dir... Clare... Era una broma, no t’ho preguis així. Em pensava
que erets una guapa americana amb sentit de l’humor. Va, cari - va dir-li mentre picava
l’ullet per arrencar un somriure a la seva enamorada. Tot seguit va passar-li el braç
per sobre l’espatlla, a poc a poc i com qui no vol la cosa... - Ja no et sembla maca i
romàntica aquesta nit de primavera. Havent-nos escapat de casa, sense que ho sàpiguen
els nostres pares, per gaudir d’un moment perfecte d’intimitat?- Ella se’l va mirar i va
somriure, com dient: així si!
- És cert, he passat tants nervis quan hem quedat, pensava que el meu pare es despertaria i
em sentiria marxar.
- El teu pobre pare poc pot sentir ja, descansi en pau...
- No hi ha manera! No t’ho estàs prenent seriosament i saps com és d’important això per
a mi... – La veu se li entretallava, com si quedés mig barrada entre els llavis, d’un roig
especialment intens que havia comprat per a l’ocasió. Els ulls se li van entristir de cop.
- Va Clare, perdona... Es que ja saps que jo sóc d’imaginació limitada i, per molt que ho
intento, no li veig la semblança al Passeig de les Aigües amb la costa californiana! A
més, que com vinguin els Mossos ja veuràs tu el merder en el que estarem fotuts, a la
nostra edat.
- Collons Joan Ramon, ets un aixafa guitarres! La terapeuta va dir que això ens aniria de
perles per refrescar el nostre matrimoni, però tu no poses mai de part teva! Portem junts
més de trenta anys i què et penses, que jo no estic farta de veure la teva cara arrugada cada matí?
Home Maria Rosa, reina, no cal que siguis tan sincera...
Si que cal, si... Jo almenys ho intento, perquè no vull viure com una anciana, encara
estem bé, i sans, i podem gaudir de la vida! Però ja n’hi ha prou. Això no té remei. Vull
el divorci.
- Au va Maria Rosa, no diguis bajanades.
- No són bajanades, ja n’estic farta, ni terapeuta, ni psicòloga, ni hòsties en vinagre. – En
Joan Ramon mai no havia sentit parlar així la seva dona, devia estar molt enfadada.-
Vull el divorci i dedicaré els últims anys de la meva vida a buscar un jovenet de 30 anys
ben guapot que em faci recuperar els anys perduts amb tu, vell carca!
- Vell carca!? Si tu ets una bruixa amargada que no pot acceptar els demés com són no és
pas culpa meva.
- Bruixa amargada? Amargada per haver-te d’aguantar!
- Va home calla. Fotem el camp d’aquí que m’estic quedant “pajaritu”. Ja en tinc prou
d’aquesta xorrada de les noves identitats, com si tinguéssim edat per estar jugant a ser
joves adolescents més sortits que el “cantu” d’un balcó!

El Peugeot 206 descapotable baixava volant per la carretera. La brisa, menys suau i més fresca, els acarona amb força la cara i els despentina els cabells. Seguia sent negra nit i el silenci ho envaïa tot mentre s’endinsaven en la tranquil·la Barcelona....

Amb el seu sobrenom de guerra “Bea” publicarà relats cada dues setmanes al següent enllaç:

http://nothocreusnitu.blogspot.com/

Tot i així seguiré intentant que faci els seus “bolos” en el meu blog, així tots guanyem, i a més tinc una setmaneta de festa redactora.

Referents

Suposo que tothom té una persona que admira. En molts casos és una persona que té una professió a la qual ens hi dediquem o a quelcom que ens hagués agradat dedicar-nos. Hi ha informatics que deuen admirar a Bill Gates o Steve Jobs, criminolegs que admiren a Gil Grisom, actors que admiren a Gil Grisom, periodistes que se sentiran identificats amb Matias Prats, Josep Cuní, J.J. Vázquez (aquests últims potser s’ho haurien de fer mirar...) o molts altres casos. 

Jo no parlaré dels meus referents, però si del món en el que em moc. Resulta que porto uns quants dies del nou curs i a la facultat (faig ciències per qui no ho sàpiga) constantment ens donen dades de Isaac Newton (gravetat), Albert Einstein (relativitat), Max Planck (teoria quàntica o el que és el mateix: ¿?) i un llarg seguit de noms, moltíssims d’ells amb premis Nobel. Un dia en sortir de classe i haver fet un petit recorregut per la història d’aquests premis, vaig anar a la sala d’ordinadors de l’hemeroteca de la meva universitat a buscar certa informació. 

Quan vaig entrar a la sala la meva sorpresa va ser que gairebé no hi havia ordinadors lliures, cosa que em va estranyar ja que no acostuma a haver-hi gaire gent ben entrat el curs així que imaginava estaria buida. Però la gran sorpresa va ser veure que un dels nois que hi havia estava veient un capítol de la sèrie “Breaking Bad”, no es pot dir que el xaval no estigues allà aprenent ja que per qui no conegui la sèrie, aquesta va d’un professor de química que a causa d’una malaltia es dedica a fer droga per poder pagar el tractament. 

Això em va fer veure que els referents que tenen els meus professors, van fer grans coses indubtablement i estaria genial que poguéssim arribar a ser com ells algun dia, però alhora em vaig adonar que estan perdent públic a les aules per no parlar de químics més moderns com Walter White (Breaking Bad), Walter Bishop (Fringe) o fins i tot Stanley Goospeed (La roca).