Exemple pràctic

Que no en enganyin...

Vaig prometre no fer entrades de política durant una temporada, per això publico un petit  comentari. A més ho faré posant un exemple en el meu gremi que són les ciències, però crec que tots podrem entendre de que parlo. 

Posem el cas que jo tinc un hospital i encarrego a un laboratori A els medicaments i faig un contracte amb ells de... no se, per dir un número a l’atzar 4 anys. Durant aquest període de temps dono les medicines als pacients i no els hi fa cap mena d’efecte, cada cop hi ha més malalts, i els que hi havia no es curen i l’hospital entra al caos. Llavors al cap de 4 anys jo els hi pregunto als pacients: “Esteu contents amb el resultat d’aquest laboratori?”. Ells em fan saber que no i em demanen que contracti al Laboratori B durant uns altres 4 anys. Durant aquest segon període els pacients tampoc noten cap millora, fins i tot alguns pacients es moren i l’hospital segueix en caos. Llavors jo vaig i els hi pregunto si volen que continuï el laboratori B o busquem un C, D, E o F. Llavors arriba la meva sorpresa quan la majoria de pacients em diuen: “Noooo! Molt millor que torni el A, que com només hem tingut A i B, no sabem com serà la resta. A més han canviat el seu cap!” Canviar de cap, no vol dir res, la política (perdó, les idees) segueix sent la mateixa. 

... aquesta es la imatge correcta.

“El refranero español” és molt savi, però si algú coneix la persona que va dir “más vale malo conocido que bueno por conocer” que li doni de part meva un parell d’hòsties, perquè no sap el mal que ha fet.

La caiguda d'un heroi

Normalment els meus textos són en clau d’humor, però estic abatut i avui no prometo res. L’altre dia vaig presenciar una cosa molt tràgica. Espero que cap de vosaltres hagueu de passar per aquí. 

Fa unes setmanes comentava que hi havia un nou heroi en la meva ciutat i que gracies a ell em sentia segur i tranquil. Doncs bé, m’ha caigut un mite. Que passaria si Spiderman anés escalant pels gratacels per entrar als pisos i segrestar gent? I si Superman comencés a robar bancs? Jo us ho diré. Per molt servei que hagin fet a la comunitat, deixarien de ser respectats per tothom i això és el que m’ha passat a mi. És dur dir-ho i em costa, però ho he de treure: ja no confio en els agents cívics! Ala, ja ho he dit!

Anava amb la meva moto alegrement i estava a punt d’arribar a casa. Esperava a que es poses verd un semàfor darrere d’un cotxe. Aquest va accelerar un cop verd el semàfor i va fer una frenada força brusca quan de sobte es va interposar en el seu camí una agent cívic. Fins i tot per la gent que no té carnet de conduir és evident que si nosaltres teníem el semàfor en verd ella... ufff com costa... ella el tenia... vermell! Si si si he dit vermell! I estava creuant! Mare meva.  Si no puc confiar en ells que em queda?

Aquell fet em va fer reflexionar. Una persona que dicta normes i després quan no està de servei se les passa per l’arc de triomf és la persona adient? Hauria de predicar a l’exemple. Com seria el país si per exemple la gent que retalla sous i ajudes socials no retallés dels seus sous i el seu gremi? Sort tenim que ells si prediquen amb l’exemple...

Notícia, sorprenent?

Per si algú no veu les notícies, llegeix diaris, veu la tele en general, no passeja per la seva ciutat/poble, o simplement no viu en aquest món vull comunicar-li una cosa, que de primeres us pot sobtar. Aquest cap de setmana hi ha eleccions municipals. Entenc que la gent que no s’havia assabentat estigui ara mateix al·lucinant, però no us amoïneu, a mi també em va costar adonar-me’n però va haver alguns detalls subtils que em van fer pujar la mosca al nas. 

El primer de tot va ser mentre veia la tele, vaig veure un anunci. Sortien unes noies disfressades de dones alegres i saltaven a corda amb una música catalana. Després es feia un salt al temps i sortien, possiblement les mateixes noies, ara vestides amb burkas, saltant a corda amb música àrab. Vaig pensar que devia ser una nova sèrie de l’Espanya cañí amb un personatge similar a Torrente. La “sèrie” es deia PxC, que vaig suposar que era una abreviació a l’estil UPA dance o CSI. Quan vaig veure que estàvem en campanya electoral vaig descobrir que era la publicitat d’un partit polític. El “Partit Xenòfob de Catalunya” o alguna cosa així era... 

Una cosa determinant per adonar-me que estem en campanya, va ser el veure en TOTS els fanals de la meva ciutat, com a mínim, un cartell d’algun partit polític. D’un mateix partit pots comptar uns 10 fanals seguits, que jo vaig pensar: “Collons! Fins i tot jo que soc curtet, al tercer fanal ja he captat el missatge!”. Els carrers estan plens de cartells blaus, grocs, vermells, verds, de tots colors. Però quan vaig arribar a casa, vaig veure que no era suficient, i en obrir la bústia vaig quedar enterrat sota 12.397 cartes que em demanaven a mi i als meus pares que votéssim.  

Que dic jo, si estem en crisi potser no caldria malbaratar d’aquesta manera els diners, amb un parell de cartellets o alguna carta potser ni hauria prou. Perquè no crec que surtin gaire econòmics aquests cartells amb fotos retocades, impresos en lones. Tot això ho deu fer algú extern, que es deu fer d’or, i no m’agradaria ser jo qui hagués de col·locar tots aquells cartells  amb uns eslògans que espero no paguin a ningú perquè els pensi, perquè el meu cosí de 10 anys els podria fer. En triaré un per sobre de tots que m’ha semblat espectacular: “A mi m’agrada aquesta ciutat. Vota PSC!”.  La veritat és que com eslògan és bastant pobre. El meu cosí li diu a la meva tieta “m’agrada aquest pastís. Compra-me’l!” i en només 10 anys ja s’ha adonat que és una frase que no porta enlloc... Seguim amb l’exemple de marques, com per exemple “L’Oreal”, que des de que tinc memòria tenen un eslògan i no els va pas malament. 

I ara com a punt i a part diré que m’agrada escriure en aquest blog coses menys transcendentals i més importants a la societat que la política, com pot ser la gent de la tercera edat, les disputes entre parelles, o altres temes que hem abordat. Així que faig una crida als polítics per demanar que es relaxin una mica i passin desapercebuts. A veure si puc acabar l’estiu sense tornar a dedicar un text per ells.

El juguete del mal

El otro día terminó, una vez más, mi vaga informativa. Soy una persona que se indigna con facilidad viendo las noticias, y a la que encadeno 3 o 4 días con noticias de políticos que roban, recortes estúpidos, lapidaciones, violencia de género o cualquier salvajada del estilo, decido vivir en la ignorancia durante algunos días incluso alguna semana, pero tonto de mi siempre acabo volviéndome a indignar. 

El otro día no fue indignación del todo, fue una sensación extraña. Os pondré en contexto para ver si compartís mi visión de la noticia. Hay un país en este mundo conocido por todos, respetado por muchos y temido por otros tantos. Este país es un país moderno, en el que son muy abiertos de mente y tienen aceptadas leyes como la cadena perpetua o la pena de muerte. A la vez confían tanto en sus ciudadanos que les permiten que puedan tener armas de fuego en casa, y son tan extraordinariamente generosos que a la mínima que hay un conflicto en algún otro país no tan desarrollado como ellos acuden en su ayuda, especialmente si hay petróleo de por medio. Supongo que todos habréis adivinado que estamos hablando de los, pongámonos en pie, Estados Unidos de América.

Pues bien la noticia en cuestión comentaba que había ocurrido una cosa que en breve desvelaré que había escandalizado el país. Os podéis imaginar que tiene que ser algo muy gordo para que un país así ponga el grito en el cielo. Pues bien, “la cosa” que ha puesto en jaque a Estados Unidos es un juguete para niñas. El juguete se llama “el bebé glotón” y consiste en un bebé de estos que estamos acostumbrados, pero lo especial que tiene es que viene con una especie de sujetador que el muñeco al acercarse hace un sonido como si estuviera mamando. La verdad es que como juguete me parece de lo más repelente, pero en general ya me parecen siniestros los muñecos de bebés y no me parece más repelente que uno que hubo que se meaba, otro que gateaba u otro que se peía. 

Segundos más tarde explicaron que lo que pasaba era que incitaba a la pedofilia. No sé qué clase de mente puede excitarse con una madre amamantando a su hijo, pero ya lo que no entra en mi cabeza es que alguien diga que porque una niña este jugando inocentemente al típico “papás y mamás” esté incitando a algo tan grave como la pedofilia. Creo que la gente que llega a una conclusión así:

A) Tiene un grave problema mental

B) Tiene mucho tiempo libre

C) A y B son correctas

Que miren los problemas que tienen en su territorio y fuera de él y dejen a los niños y niñas jugar a lo que se ha jugado toda la vida, con más o menos repelencia, pero toda la vida.

D'acord, no tot és blanc o negre, però...

L’últim text que vaig penjar portava per títol “La vermella de la discòrdia”, i no és l’únic lloc on el color porta a discussió. Hi ha un refrany castellà molt conegut que diu: “al pan pan y al vino vino”, suposo que la persona que el va a dir no era conscient de la necessitat interna que te alguna gent en complicar-se la vida. 

El meu primer trauma amb aquest tema ve des de que era un noi feliç i alegre sense preocupacions ni indignacions. Potser allà va començar a néixer el Sr. Kupyni. Estava a la classe de plàstica, la meva creu, i parlàvem de colors. Ens feien anar a comprar per classe algunes pintures, començant per els colors primaris. “Cian, magenta y amarillo”, tócate los huevos em vaig dir, de 3 dos no se que son. La meva sorpresa va arribar quan vaig descobrir que aquests tres colors no eren més que lila, blau i groc. D’acoooord, blau cel, però blau!

Aquell dia es va obrir un món davant meu vaig començar a sentir colors que no tenen ni cap ni peus. Noms com ocre, limón, calipso, caqui, pistacho (en català suposo que serà verd festuc),  crema, salmón, chocolate, índigo, rosa palo... A ver a ver a ver... No sé quins pals ha vist aquesta gent, però al meu barri són marrons, que no caquis ni xocolata, MARRONS! Hi ha dos anècdotes que em van fer veure que no estic sol en aquesta lluita. La primera és d’una sèrie que admiro i de la qual parlarem aquí tard o d’hora, “Els Simpsons”. Lisa va a una copisteria i demana “10 copias en canario, 10 en limón i 10 en un altre que no recordo” el de la tenda diu: “Perfecto, 30 en amarillo!” Clar que si, quina xorrada és aquesta per favor! La segona és d’un monòleg del club de la comèdia, fa anys, de cuyo nombre no puedo acordarme, en el qual parlaven de pintar un pis amb la parella i la situació era la següent:

Noia: Podríamos pintar el comedor de salmón

Noi: Salmón? Me parece una mariconada como pescado imagínate como color!

Aquest noi té gran part de raó. Home parlem amb propietat i diguem a les coses pel seu nom, que jo ja estic començant a pensar que tinc un greu problema de daltonisme quan jo sempre havia estat feliç dient verd blavós enlloc de turquesa, marró verdós enlloc de caqui o rosa ataronjat enlloc de salmó. Però sense cap mena de dubte el color que em fa més gràcia és el “blanco roto”... Que collons “roto”! És un blanc BRUT, allò no és blanc ni és res. Tot i que d’haver-ho sabut anda que no m’hagués estalviat bronques de ma mare colant-li aquesta excusa al pujar del parc...