Les paraulotes de la iaia

Molts o com a mínim alguns de nosaltres, hem estat cuidats per les nostres avies. En general unes dones grans tendres que se’ls hi cau la baba amb els seus nets però que per sobre de tot intenten que siguin bones persones, educats i responsables el dia de demà. 

En el meu cas, sempre he tingut una bona relació amb la meva avia perquè  es podria dir, entre cometes, que de petit vivia amb ella. Em despertava, em feia l’esmorzar, em portava a l’escola i m’anava a buscar. Després d’escola tornàvem a casa i arribava un moment que em produïa molta gràcia; veure a la meva avia veient novel·les. El primer que em feia gràcia era el parlar dels actors, que en aquell moment no era tan habitual sentir aquí aquell accent, però per damunt de tot em feia moltíssima gràcia veure a la meva iaia com interactuava amb ells. 

No recordo l’argument de cap novel·la en concret però en totes hi havia uns dolents que per la ràbia que els hi tenia la meva avia devien ser com actualment és Bin Laden. La meva iaia era una persona de poble, d’una família de classe mitja baixa però sempre havia apreciat el seu ampli vocabulari a l’hora d’increpar als dolents sense que jo m’escandalitzes massa per les seves paraules. En el cas dels homes deia “malo”, “sinvergüenza” o coses així, en el cas de les dones, que era mes habitual, el repertori era més ampli: “mala”, “marrana”, “sinvergüenza”, “golfa”, “bicha” i moltes més. 

Passats uns quants anys, seguíem amb el mateix ritual al tornar de classe, però el futur em deparava una sorpresa que seria un punt d’inflexió a la meva vida. La meva iaia en un moment donat de la seva novel·la va increpar a la dolenta amb la frase: “madre mía que hija puta!”. Aquell dia vaig sentir que em feia gran de cop.