Negocis sospitosos:

Membre de la màfia
enxampat
i extorsionat com cal!

Avui m’agradaria parlar de dos tipus de negoci que fa ja molts anys em sembla que amaguen alguna cosa. No és una tenda en particular si no un tipus de negoci, que vagi al comerç que vagi, sempre penso el mateix quan surto. 

Molts estareu pensant que parlaré dels negocis il·legals dels restaurants, normalment xinesos, que mai hi ha ningú ni dinant, ni sopant. Però no, això no són negocis sospitosos. Això són “tapaderas” que tothom coneix i que per alguna raó que desconec ningú no investiga. Els negocis que em refereixo són les copisteries i les tendes de llaminadures, o com tots li diem, fins i tot (abans de seguir llegint poseu-vos drets) el nostre president Marianín (podeu seure): “Los chuches”. 

Explico perquè els trobo sospitosos. Quan arriba època d’exàmens t’arriben apunts de tot arreu. Tot i que saps que no hi ha temps físic per estudiar les 100 pàgines que t’acaben de deixar per l’examen de dintre de 3 dies, tu te’ls fotocòpies sense dubtar. Estàs a la cua de la copisteria mirant el taco de fulls i vas pensant: “pfff només porto 20 euros, no sé si m’arribarà”, “ai  no sé si anar a treure diners...”, “Bueno si no m’arriba li ensenyo una teta a veure si cola...”. Però mai cola... vull dir, que no anava depilat aquell dia... Vull dir, que mai ho he fet... En fi, això que creus que no t’arribarà, a mida que es buida la cua vas patint. Per fi et toca i veus com la maquina no para d’empassar-se fulles que després et cobraran... I per fi arriba el moment crític:

- 5€ si us plau.

Llavors se’t queda cara d’idiota però te’n vas content, amb les teves fotocòpies i amb 15 € que ja no hi comptaves. I com estàs a època d’exàmens dius: “Això s’ha de celebrar, vaig a comprar-me “los chuches” i em posaré com un porc. M’ho gasto TOT!”. (Quina manera de lligar temes, quina meravella...)

Total, que abans d’empollar-te les 100 pàgines vas a comprar la millor droga en pols blanca de l’època d’exàmens que et fa estar a tope: sucre.  “Collons, maduixes de goma n’agafaré tres!  Cors amb sabor a préssec, pillaré 5! Ualaaaa gominoles d’aquestes que van farcides de gelatina, totes saben igual, però agafaré 2 de cada un dels 37 tipus que hi ha” i minuts després entregues la teva bossa mig plena, o mig buida si els exàmens que has fet t’han anat de cul, però el fet és que treus els teus 15€ i et diuen:

- 2€ si us plau!

Però que passa en aquest puto país? Només pugen el preu dels pisos, les taxes de la universitat i serveis secundaris de l’estil, no? (veu en off: cabrons!) En fi, no ens desviem que m’altero i porto una molt bona ratxa sense parlar de polítics ni de les seves respectives famílies. El fet és, on està el negoci? Tampoc és que hi hagi 2000 persones comprant alhora com per què els hi surti a compte...

Art o merda punxada en un pal?

Aquest xaval també vol
ser un artista

Vull tornar a demanar disculpes per si algú se sent ofès pel que ara diré. Resulta que ja fa uns dies vaig veure una exposició PER LA TELE (si arribo a pagar per veure-la ja no estaria en aquest món) i vaig al•lucinar. No per bé com heu pogut deduir.

La pregunta inicial pot semblar que no té res a veure, és a dir, com si diguéssim: “Manjar o lentejas?” Així com les llenties disten molt de ser un “manjar” i em cago en el tio que va decidir que allò es menja. Vaig descobrir que si en lloc de cagar a sobre del tio ho fes en un plat de llenties, potser estaria fent art. Una escultura que podria titular-se com “Ira sobre lentejas”. Els experts dirien que l’artista, o sigui jo, vol expressar el seu desacord amb la societat que diu que les llenties són molt bones.

Doncs bé si penseu que sóc un exagerat us recomano veure l'obra de Martin Creed. 

Podreu gaudir d’un espectacular paper. Però no un paper, així “ALA! Un paper”, no no no i no! Això ho podria fer qualsevol de vosaltres. És un paper arrugat en forma de bola. Ara en època d’exàmens anda que no he tirat jo art. D’haver-ho sabut!També podeu gaudir d’uns claus posats a la paret, amb molta gràcia això si.

Després també us recomano una obra estel•lar d’un bon home del qual no recordo el nom. Podreu trobar imatges de gent amb careta de conill amb membres virils quilomètrics, gent amb una mena de crema marró que vull pensar que és fang o xocolata escampada per tot el cos i la cara... Tot molt exquisit!

On hem anat a parar? No és que sigui un entés, però fa poc vaig estar per Roma i que voleu que us digui, em va poder agradar més o menys, però la Capella Sixtina i d'altres obres dels museus vaticans jo diria que es mereixen més respecte. En fi, em convertiré en un "gafapasta" modernillo a vere si puc entendre aquest tipus d'art. Però sigui com sigui, recordeu aquest text abans de tirar qualsevol cosa a la paperera o especialment al wàter, penseu-vos-ho dues vegades.

Los maleantes del ayer

Aquest text l’hauria d’haver escrit en el mateix moment en que va succeir el que ara us explicaré, perquè ara hi ha molts detalls que ja no recordo. Aquest text té un símil molt gran amb el text “Especimenes trameros”, de fet si haguessin passats més anys, concretament uns 40, podrien ser els mateixos protagonistes. Ja sabeu per on dec anar...

Tornava de sopar amb una companya de feina d’un altre blog, quan de sobte va entrar un grup de persones que entraven cridant i rient. Tot normal, però de cop vaig començar a sospitar que alguna cosa passava.  Molta tos, riures molt aguts, expressions com: redimonis enlloc de “joder”, i un bé negre enlloc de “y una poya” o un llamp em mati enlloc de “me cago en mi puta vida”, em van fer adonar-me que no era la gent que acostuma a cridar l’atenció al tram. Efectivament, els protagonistes de la història eren iaies (i iaios).

Donat que el 25 de desembre estava proper van començar a cantar. Aquest és un dels problemes de trigar tan en explicar la història, que no recordo la lletra. Però podeu comptar, Jesus per aquí, Nadal per allà. Després es van animar amb una cançó en africà, tot això rient com bojos, cridant (potser per la manca d’oïda donada l’edat)...  Mare meva, va ser un trajecte memorable.

Gràcies bona gent!

Publico abans d’hora però l’ocasió s’ho val. Ja sabeu que m’agrada fer una petita introducció abans, però avui no, AL LIO!

Anava el senyor Kupyni amb la seva Harley Davinson per un carrer de Barcelona (no direm el carrer per no tenir un allau de gent allà esperant a que torni a passar, només diré que creua diagonalment la ciutat) quan se li ha ocorregut anar a cert lloc del qual desconeixia la manera d’arribar.

Llavors s’ha dit:

- Ara m’he de parar a preguntar-li a la meva Desiré, i esperar que obri els mapes. Doncs no, avui és el dia de trencament de tòpics i jo com a home preguntaré.

I si si si... Amb un parell de collons així ho ha fet! Ole, ole i ole per ell!

Així que en el primer semàfor vermell que ha trobat en aquest carrer que divideix l’eixample, ha mirat a l’esquerra: Ningú. Ha mirat a la dreta: home d’uns 60 anys, cotxe amb emblema pepino (jaguar o similar) i ha dit:

- Home... Vaig amb una meravellosa Harley que esta més o menys al seu nivell i el del seu cotxe, el meu aspecte a lo Sons of Anarchy potser el tira enrere, però tampoc el vull convidar a sopar, així que endavant!

I així ho ha fet! Ha mogut la mà de forma efusiva a la finestreta del cotxe i quan s’ha assegurat que hi havia contacte visual ha fet un gest típic amb el dit polze i índex junts indicant que volia robar-li un segon del seu temps. El seu temps estan allà parat... La sorpresa ha estat quan l’home ha girat la cara i ha seguit mirant endavant. Aquí ha pensat “igual és el dia dels vells amb un pal al cul enlloc del de trencament de tòpics”.

Si la història acabes aquí seria dur, però ho és més quan 5 o 6 semàfors més enllà, inflat de valor, el senyor Kupyni ha vist a la seva dreta un home d’uns 40 anys així “campechano” tipo el rei però en un Seat i conduint ell. I aquí si, ole els ous d’en Kupyni quan de nou agita la seva mà vigorosament i quan veu que hi ha contacte visual torna a fer aquell petit gest. Aquest senyor per sort, si que ha entès que volia que baixes la finestreta per comentar-li quelcom. Ho ha entès, però se l’ha pelat més que al primer home. Agafant-se el bíceps esquerre amb la mà dreta i el bíceps dret amb la mà esquerra, ha simulat una tremolor que en Kupyni ha interpretat com “fa fred i tot i que tu vas amb moto i estàs viu, jo no m’arriscaré a obrir la finestreta 5 segons”.

La història podria acabar aquí, i seria molt dur, de no dormir. Però ha estat pitjor quan... NO, NO HI HA UNA TERCERA PERSONA, peeeeeerò uns 2 o 3 semàfors més enllà, l’home del Seat ha decidit que en aquell moment, 1-2 minuts, com a moltíssim, més tard de l’intent d’en Kupyni, havíem passat a un clima caribeny i era el moment de baixar la finestreta fer fumar-se un pitillo.

Vist això, només desitjar-vos que acabeu de passar un meravellós dia del fill de puta!  

El jovent d'avui en dia

Reproducció dels fets

Primer vull demanar disculpes per haver trigat tant, però ja sóc aquí i quina millor manera de fer-ho que novament amb una situació basada en un fet real. A més amb la fotografia vull que us situeu en el lloc dels fets.

Llegenda de la fotografia:

- Línia verda de l’esquerra: final de la vorera
- Fletxa vermella: trajectòria de la victima
- Persona groga: el criminal

El “reparto” (si algú sap com és en català que m’ho digui si us plau és simple:

- En el paper de jovent: Kupyni Kivulgui
- En el paper de víctima: La dona del carro

La història diu el següent:

En Kupyni es trobava a la porta de la biblioteca per fer un breu descans, que poc a poc es va anar allargant, del seu estudi. Com els joves d’avui dia anava acompanyat del seu telèfon móvil. Ell diu que l’estava mirant per veure les novetats esportives, si havia sortit alguna nota o xerrar amb algú, però segur que estava mirant porno o drogant-se, algú que va fer el que ara explicarem no pot ser bona gent.

El senyor Kupyni es va recolzar a la cantonada, iniciant així la seva maniobra criminal d’assetjament en veure que s’aproximava la seva víctima. Uns 2 o 3 minuts més tard allà arribava la pobre dona del carro, sense saber que li deparava el futur. El senyor Kupyni va notar una presència a un pam de la seva esquerra i en girar-se allà estava plantada la dona, sense poder passar per aquell carreró tan estret, petit i angost. Quan en Kupyni la va mirar, sense entendre que passava, la dona va aixecar les celles i encongir les espatlles com esperant una reacció. En Kupyni es va apartar i la dona va poder continuar amb la seva trajectòria dient... “És que home...” i amb un riure irònic.

Quina poca vergonya aquest jovent, aquest cop la va deixar passar, però la seva idea inicial segur que era robar-li, matar-la o fins i tot retenir-la allà dies i dies fins que els iogurts que havia comprat i duia al carro se li caduquessin. 

ES-CÁN-DA-LO!!!

Precisament és un “escándalo” que hagi trigat tantíssim en actualitzar. És per això que, abans de tot, vull demanar-vos disculpes i dir-vos que per motius aliens a la meva voluntat, més coneguts amb  el nom d’EXAMENS he deixat (i deixaré) una mica parat el blog, però quan acabi intentaré reprendre el ritme de text per setmana. 

Ja que he tret una estoneta per penjar aquest text us desitjaré que tingueu una molt bona nit amb família, amics o amb qui vulgueu passar-la i sobretot una molt bona entrada d’any!

Com les nadales no m’acaben de fer el pes, us penjo dos vídeos amb cançons d’un artista escandalós que s’adapta als temps que corren. Primer a l’Espanya cañí amb una cançó esplèndida (que em nego a penjar), després, en veure la importància que té l’anglès en la societat, es va posar les piles amb l’idioma fins a dominar-lo en un punt que jo mai hagués somiat arribar i finalment, en vista de la importància dels llatins s’ha animat amb el reggeton.

Així que estimat públic amb tots vostès, l’incomparable, l’immillorable, l’únic (per sort)... RAPHAEL!!! UEEEEEE 

                                           Amb karaoke perquè practiqueu ignorants

                                                        Apreneu a moure-us

Sento haver trigat tant...

Demano disculpes d’antuvi a tothom que hagi trobat a faltar un text sobre aquest tema al blog. De fet aquest text és un d’aquells que s’escriu sol per la situació que va succeir però fins l’altre dia que vaig anar al metge i estava en una situació similar però sense cap tipus de gràcia vaig recordar la situació que ara us narraré. Per ara només puc dir que “The iaies return”. 

Era un dia gris i les últimes fulles s’agafaven amb força a les branques dels abr... En fi, no és el meu estil. Era hivern. Feia un fred del cagar. I jo estava al metge. Tenia hora a allò de les 12 i ja hi havia força gent a la sala d’espera. Davant meu una senyora d’uns 70-80 anys (la iaia en qüestió) gallega, per més informació. He de dir que tinc predilecció per l’accent gallec. Aquesta iaia anava acompanyada d’una dona sud-americana més jove que pel que vaig veure i sentir era la seva cuidadora. Quan vaig arribar la dona renegava de que havia d’esperar massa, que ja portava allà molta estona i no la cridaven, que el món anava a pitjor i que això abans no passava. La cuidadora la intentava calmar. El següent cop no s’ho va pensar dues vegades i li va dir a la doctora (llegir amb cert accent gallec):

- ¡Son ya las 12 y a mí me tocaba entrar a las 11,30 y aun no me ha avisado!

- ¿Cómo se llama usted?

- Dolores García.

- Señora dolores, usted tiene hora a la 1’30 no a las 11’30.

A la dona li va canviar la cara i dirigint-se a la cuidadora va dir enfadada però molt respectuosa:

- A las 1 y media no a las 11. ¿Por qué no lo ha apuntado bien?

- No, yo lo apunte bien señora, pero usted me dijo a las 11’30 y yo apunte lo que me dijo. Eso es que no lo debió oír bien.

- Yo lo oí perfectamente y se lo dije bien, pero usted no sé porqué lo apuntó mal.

Allò em va causar certa gràcia perquè la iaia tenia certs problemes en sentir que li deia la cuidadora. Però la iaia va afegir més calmada.

- Ahora ya no nos va a dar tiempo de ir a comprar Elisa.

- Si señora, no se preocupe, compraremos las cosas para hacer la ensalada y ya esta tarde vamos a la frutería (paraula clau en la història!!!).

Aquí acaba la introducció i comença la història. Comença i acaba per això la introducció és tan llarga.

- NOOOOOOOO!!! – va dir en un to gens propi d’una sala d’espera d’ambulatori. – Yo ahí no voy!!!

- Pero por qué no señora, tenemos que ir. – va dir al·lucinant la cuidadora.

- QUE HE DICHO QUE NOOOOOOO!!! Que yo ahí no voy nunca más en la vida!

- Pero porqué señora?

- Porqué a mi no me cortan más el pelo hasta que me muera!

Aquí em va quedar claríssim que realment la iaia havia sentit perfectament l’hora de visita al metge.

(Els noms en aquesta història han estat canviats per mantenir l’anonimat d’aquestes dues persones. Per mantenir l’anonimat i perquè fa tan de temps que ja no recordo com es deien)

Cuida’t i estima’t, que no costa res collons:

Aquest és un tema que sempre he tingut en ment, però últimament mai havia hagut el detonant trobat i no hi havia caigut en escriure. Però l’altre dia m’hi vaig trobar. Concretament amb dos detonants. 

No és que jo em consideri una “personal asistant” ni un “fashion victim”, de fet tampoc crec que vesteixi la mar de bé, però intento no cridar l’atenció pel carrer. Respecto totes les maneres de vestir: gòtics, pelats, punks, qualsevol. Però hi ha un tipus en concret que tot i respectar-lo no el puc entendre. 

L’altre dia anava pel carrer i em va cridar l’atenció una noia. En un primer moment això podria semblar que la noia era exuberant i preciosa, però no va ser aquest el motiu. Atenció, no vull dir en cap moment que fos lletja, peeeerò anava vestida d’una manera que ressaltava tots els seus defectes enlloc de les virtuts. Anava amb una samarreta de tirants de color llampant molt ajustada. La noia estava un pèl grassoneta, per tant no afavoreix gaire que vagis ensenyant el melic. De la mateixa manera que un short no seria la millor opció. Una samarreta de tirants però una mes ampla i una faldilleta per sobre del genoll segurament faria que es treies més partit. 

Minuts més tard  vaig pujar al transport públic amb un home molt, molt, molt, panxut. La millor opció no seria portar una samarreta pràcticament idèntica a la que duia la noia anterior. Aquest cop d’un color discret, però igualment ensenyant el melic, i amb un xandall força atrotinat. Amb uns texans i una samarreta ampla no donaria sensació d’anar tan deixat, crec. 

Sense faltar al respecte a ningú, crec que tothom és lliure de vestir com vulgui, però a tots ens agrada que els demés ens vegin força bé, tots tenim coses bones a mostrar, així que trairem-nos partit.  

PD: Si us plau, abstenir-se comentaris de l’estil “Pues tu tendrías que ir con pasamontañas todo el año, ENGENDRO!” 

(si, he canviat la lletra, jo també tinc en compte com treure més partit al blog i m'agrada més aquesta...)

Futuro esperanzador

Me gustaría que el texto fuera para comentaros a todos el futuro excelente y prometedor que tenéis por venir, pero no puede ser. No es que no lo vayáis a tener, pero tengo algo mucho más interesante que deciros sobre el futuro en general. Podríamos decir que ésta es la tercera entrega de las tribus urbanas y hoy si que se trata de una tribu urbana como tal. En mi época se les llamaba “pelaos” aunque hay muchos otros nombres como garrulos, cholos, ahora se usa mucho el término “cani” y bueno hay algunos más, pero intuyo que quien más quien menos ya se ha hecho una idea. 

Primero de todo, decir que éste es uno de esos textos que me gusta escribir porque solo tengo que recrear una situación vivida en el transporte público. Iba yo sentado y a mi lado entró el grupo en cuestión, compuesto por dos chicas y un chico. Indumentaria que todos podéis intuir: pendientes, anillos, pulseras y collares dorados o incluso de oro y, para mi sorpresa, una de las chicas saca un libro de biología de 3º de la ESO (eso los coloca entre 14-15-16 años) y empiezan a comentar lo dado en clase y demás. Pero, segundos antes de que me quitara el sombrero, les diera la mano a cada uno de ellos y mi más sincera enhorabuena, y cuando más ilusionado estaba viendo que, a pesar de que soy de la generación perdida, los que vienen detrás van fuertes para salvar el país, se inició una nueva conversación entre las dos chicas. 

- Mañana se van a pegar la Inma y la Montse.

- ¿Por qué?

- Porque el Jordi lleva un tiempo con la Inma y el “finde” pasado iba borrachísimo y se lió con la Montse. ¡Ya le vale al Jordi!

En este momento entra en escena el maromo del grupo. Le han tocado a su amigo, y eso por nada del mundo va a quedar así:

- Ya le vale no. Iba borrachísimo y encima “emporrao” (recordemos la edad de los chavales) y el pobre chaval estaba “to rayao” y se ve que la Montse lo buscó y el pobre pues claro… Pero era lo que le hacía falta porque ayer hable con él y me dijo que necesitaba un cambio de vida, se ha hecho una cuenta de facebook nueva (OJETE AL CAMBIO QUE EL JORDI VA EN SERIO, EH!!!) y poco a poco. 

Després d’això crec, que “no hase falta que digo nada más”.

Aquesta es una situació basada en uns fets reals, més que basada, és un fet real. Per tal  de mantenir l’anonimat, els noms dels personatges poden haver estat canviats, tot i que no és el cas. Aquest text pot ferir la sensibilitat d’alguns lectors, però si heu estat llegint fins aquí, ja és tard!

Estimat Kupyni

L'amor és molt dolç, però tan fràgil
que sovint es trenca
(olé, olé els meus collons, amb el
peu de foto profund!)

He rebut una carta on se’m demana que la publiqui al blog per compartir-la amb tots vosaltres, així que aquí us la deixo. La carta en qüestió l’envia la veina de la mare d’un noi que treballa amb uns amics meus o dit d’una altre manera, la meva xicota. Així que, per petició popular, aquí us deixo el segon text de la corresponsal de Chiripitiflauticolandia, Tricia Takanawa  (se m’havia oblidat comentar que amb la meva corresponsal mantinc una relació extralaboral des de fa temps...)

Estimat Kupyni, 

Hem de parlar. No sé ben bé com començar aquesta carta que de ben segur acabarà per arrencar-te un bon grapat de llàgrimes, però ho havia de fer, tard o d’hora, perquè no era just per a tu seguir amb aquesta farsa. No ets tu, sóc jo, que em trobo en un moment delicat i necessito temps per a mi. No obstant crec que seria bo que comencéssim a veure altres persones, per aclarir-nos les idees. Tant de bo ens haguéssim conegut d’aquí dos anys, perquè estic convençuda que no podria trobar una persona millor per compartir el futur, però el que és el present... Crec que la cosa estava anant massa de pressa.

Ara necessito temps per mi i per viure la meva joventut, és massa d’hora per lligar-me, sóc un esperit lliure i necessito alguna cosa més. A més... he conegut algú. Es diu Desire... De moment ens estem coneixent, però es tracta d’una relació molt intensa. Passem moltes hores junts i m’entén com ningú ho havia fet abans. A més, sempre està allà quan el necessito (bé quasi sempre) i demani el que li demani mai em diu que no. Sempre m’escolta i em porta a llocs on tu mai sabries arribar. A més, es porta molt bé amb els meus amics, tots estan encantadíssims amb ell. Possiblement ja ho sospitaves, perquè en les nostres darreres cites gairebé he estat més pendent d’ell que de tu. Però és que amb ell puc créixer com a persona i esdevenir el que vulgui, fins i tot alcaldessa!

A més em fa sentir coses increïbles. Cada cop que em vibra a la cama sento papallones a la panxa pensant, serà ell? I si, sempre ho es. A més, mai és cansa de jugar amb mi, ni jo de jugar amb ell, perquè una partida amb tu al Trivial no està malament, però no es pot comparar amb l’Angry Birds!

Espero no haver-te fet molt de mal i que no em guardis rancor. Segur que d’aquí poc ja m’hauràs oblidat i potser també trobaràs la teva pròpia Desire, Nexus o qui sap si una Galaxy amb qui refer la teva vida.

Un petó.

Tricia 

(Texto enviado desde gmail para htc desire ©)

Ara em torneu a dir que la faci indefinida i si voleu li pago seguretat social i tot...

Un texto del cagar!

Mejor insinuar que enseñar...

Dios me libre a mí de intentar hacer publicidad engañosa en los títulos de las entradas del blog para crear una gran expectativa. Siempre intento cumplir con lo que cada uno espera encontrar. Véase la entrada “La historia del año”, alguien pudo pensar que se trataba de una trepidante historia de alienígenas que invadían la tierra, pero no, en el título no ponía “Invasión alienígena a la tierra”, así que… ¡culpa vuestra!

Con todo esto solo quiero decir una cosa sin andarme por las ramas. Hoy vamos a hablar de… como decirlo finamente… deposiciones humanas. Es un tema desagradable, pero a la vez que todo el mundo ha hablado de ello y sobretodo, todos los lectores del blog lo hacen, no disimuléis. Ahora hay quien pensará: “Al sr. Kupyni se le acaban los temas i recurre al humor fácil… ¡Que vulgar!”. Bueno pues dos cosas: Lo primero es que quien haya pensado eso, es un repelente y lo segundo que además es un repelente equivocado. Esta es mi vía de escape, la manera que encontrado de dejar constancia de mi indignación sin que nadie salga herido, y eso haré hoy. 

Puedo entender que esto de lo que hoy hablamos es una necesidad humana y aunque sea algo desagradable HAY QUE HACERLO, así que puedo entender que si haces un vuelo transoceánico de 12 horas te entren la ganas i bueno va, para eso hay lavabos en el avión, i bien mirado si te esperas al momento justo igual le cae a alguien que se lo merece. También me entra en la cabeza, que si trabajas o estudias unas 8 horas vayas en un momento al lavabo y te alivies. Es más, incluso puedo llegar a entender que vayas a comer fuera de casa y a la hora del café, te venga un apretón, ¡ADELANTE! Lo que no puedo entender, es que hayas salido de casa hace un par de horas y te pongas a cagar en la universidad, en el trabajo o en un avión. Por poner un ejemplo totalmente al azar y que aunque me haya pasado estos días podría ser hipotético. Si la biblioteca abre a las 15’30h, NO PUEDE SER que a las 15’45h entre al lavabo (¡A ORINAR, QUE OS VEO VENIR!) y este eche una peste inhumana. Ya en casa, es molesto ir al lavabo después de la gente que vive bajo tu mismo techo, llámale padres, compañeros de piso o pareja,  así que una persona de la cual no conoces ni el nombre, no es llevarte una buena primera impresión.  

Así que para todos aquellos que defienden el cagar fuera de casa, yo digo SI, peeeeero en caso de urgencia. Así que ya sabéis: de casa se sale cagao y limpio.

Generación Ni-Ni, ¡¡¡Pero merecida!!!

Cuando oímos en la tele algo sobre a la generación ni-ni, a todos nos viene a la cabeza la imagen de un joven engominado, con cruces que le cuelgan de la oreja, un coche tuning en el cual, quizás, tiene un rosario colgado del retrovisor. Pero no es de esto de lo que os quiero hablar. Hace ya varios días hice una entrada de tribus urbanas. Aunque en aquel caso no hablaba bien bien de una tribu urbana, podríamos decir que hoy es la segunda parte. Esta vez, tampoco hablaré del todo de una tribu urbana en sí.

Una generación ni-ni es aquella que ni estudia ni trabaja. Pues bien, hoy vamos a hablar de los jubilados. No son personas extrañas ni mal vistas por la sociedad, así quien más quien menos, todos hemos visto alguno. Los podemos reconocer rápidamente porque acostumbran a llevar una gorra/boina, o un bastón, o un palillo en la boca… Pero a veces, también van de incognito y a simple vista no los podemos distinguir. Lo que de verdad los hace inconfundibles son sus actividades. 

Los que aun pueden disfrutar del deporte los podemos ver en plazas y plazoletillas de tierra jugando a la petanca. Un juego que todos hemos visto y sabemos de qué va, pero si nos pusiéramos a jugar nos humillan. En este deporte, como en la mayoría, podemos distinguir dos clases de jugadores: los aficionados y los profesionales. Los profesionales no se reconocen porque jueguen mejor o peor. Se reconocen porque les basta con sacar un cordel de su cinturón o del bolsillo para subir la bola hasta ellos. No son tan pringados como para agacharse.  

Otra actividad que les gusta mucho y que seguro estáis esperando es la de ver obras. Aquí aunque no nos lo creamos a primera vista también hay dos tipos de jubilado: el aficionado y el profesional. El aficionado se limita a mirar y comenta con otros espectadores lo que ven. En cambio, el profesional, se permite el lujo de decirles a los albañiles como debe hacer su trabajo. 

Pero sin duda alguna, las actividades que más me fascinan son las que ayudan a la sociedad. El otro día las viví en primera persona y espero que hayáis vivido para entender. El primer caso es el del jubilado tipo héroe o urbano. El otro día sin ir más lejos, iba como loco con mi moto dirigiéndome descontroladamente hacia un paso de cebra de esos elevados, i cuando ya iba casi a unos 30km/h y me disponía a hacer el mal, apareció ante mí un jubilado con la mano arriba i clavándome la mirada mientras con la otra mano indicaba a su señora y a otras mujeres que pasaran sin ningún temor. El estaba allí. Creo que he superado mis miedos desde que me fallaron los agentes cívicos. 

El último caso lo viví llegando a casa. Una joven intentaba aparcar su coche mientras un abuelo le daba indicaciones precisas con palabras como: “tira, tira!”, “endereza” o “vale, vaaaaleeeee”. Recordé cuando mi abuelo hacía lo mismo cuando eran mis padres los que aparcaban, así que no me sorprendió mucho. Mi sorpresa llegó cuando al bajarse del coche, la chica, dio las gracias al hombre y se fue cada uno por su lado. ¡Lo hacía desinteresadamente!

Es por todo esto que hago un llamamiento, no subamos más la edad de jubilación. Bajémosla a 60 o 50 años, así podrá haber más héroes en las calles que velan por nuestra seguridad.

Tribus urbanas; parte primera

La imagen puede herir la sensibilidad de algunos,
pero era necesaria...

Un tema del que siempre he querido hablar es de las tribus urbanas. Es un tema que da mucho de sí, y alguna vez he intentado escribir de ello, pero siempre me quedan textos incompletos o demasiado largos. Así que finalmente he decidido hacerlo por capítulos. Los primeros en tener el dudoso honor de que yo escriba sobre ellos son los “pijos”, aunque acotando un poco más la gente del opus, ya que de los “pijos” en general seguramente acabare escribiendo. 

Como no podía ser de otra manera i todos entenderéis al leer mis textos, trabajo en un barrio muy selecto con la “creme dela creme”. Siempre viene gente de lo más selecto, pero el otro día ocurrió un hecho que no viene al caso que hizo que esa gente se multiplicara. 

El hecho es que tuve la oportunidad de compartir algunos minutos con unas 170 personas del Opus i así 3 veces en un fin de semana. Esto hace un total de aproximadamente mucha gente o quizás incluso demasiada gente. Pude observar varias cosas por las cuales podréis reconocerlos. 

Lo primero que vi es que todos ellos seguían un estándar a la hora de vestir: los hombres todos con la camisa por dentro de un pantalón bastante ajustado y sus esposas todas ellas con un abrigo de piel. El caso de los hombres era más complejo, cosa extraña. La gran mayoría llevaban un jersey en tono pastel atado al cuello. En el pecho de sus camisas muchos de ellos lucían un caballo, a cual más grande…

Una cosa que era común para hombres y mujeres era que iban muy repeinados, raya al lado los primeros y las segundas un gran cardado. Aunque la que más me impacto fue una mujer que iba peinada como el personaje de la foto. ¡IGUAL, NO EXAGERO! 

Otra cosa es que siempre había oído que la gente del Opus tiene muchos hijos. Lo pude comprobar. Interactuando con una mujer me dijo que eran ella, su marido i 5 hijos. Otra me dijo, tras pensarlo unos segundos, que tenía 5, aunque a los pocos segundos rectifico rápido diciendo, “perdón 6”.

El último hecho que quería resaltar es que reconoceréis a sus juventudes por una gran característica. Todos ellos padecen “el curioso caso de Benjamín Button”, son personas que a pesar de tener 20 años a simple vista aparentan tener la misma edad que sus padres, ya que visten igual que ellos. Aunque hay algunos que son un poco más modernos que ellos y se atreven a llevar la camisa por dentro del pantalón con cinturón, pero ojo: PANTALÓN CORTO.