Una gran pregunta:

Abans de tot, demano disculpes per la tardança en publicar, espero que hagueu pogut viure igual de tranquils. Donat la quantitat de peticions que he tingut via mail, carta, colom missatger i demés, tot em fa pensar que si, sense cap problema. Així que "sin más dilación":

L’altre dia recordava com un dels meus cosins petits em va posar en un compromís amb una pregunta que a mi algun dia o un altre ja m’havia rondat el cap, i només el temps sabia la resposta, espero que a vosaltres us hagi passat, si no pensareu que estic tarat, i que penseu això de mi passi, però el que pensi això del meu cosí el mataré! Dit això i un cop demostrat que no estic boig, us posaré en context.

Eren les vacances d’estiu de fa potser tres o quatre anys i jo estava passant el dia a casa de la meva iaia amb el meu cosí petit (en aquell moment era el petit, PETIT). Tothom sap que fas quan tens uns 7-8 anys a les vacances d’estiu. RES. Total, que això és precisament el que feia amb el meu cosinet. Miràvem la tele, pintàvem, jugàvem a les maquinetes... Quan de sobte, tot i estar ficat al món de la ciència el meu cosí em va fer una pregunta que em va fer reflexionar molt més que: “va ser abans l’ou o la gallina?”. A més a les pelis et preparen per si els nens et preguntes “de donde vienen los niños?” o “pero los reyes, quien son?”.

Però no, el meu cosí no podia preguntar allò, el meu cosí va dir sense pensar-s’ho ni un segon: “ya hemos comío?”. Gran pregunta quan no tens res a fer en tot el dia... Eren les 12 del mig dia (resposta de que no havíem dinat) i havia fet el mateix que faria fins les 6 de la tarda. Amb això la veritat és que tampoc vull arribar enlloc, només explicar-vos l’anècdota. Però que relatiu és el temps, com les mateixes hores poden fer-te tenir sensacions tan diferents...

Segur que un dia de cada dia a les 12 del mig dia no només sé si he dinat o no, et puc dir segon amunt o a baix l’estona que em falta per plegar de classe o de la feina. A més que lent passa el temps en aquests dos llocs. Ja n’hi ha prou d’investigar neutrins i partícules extremadament ràpides per saber si es pot viatjar en el temps, el secret està a les aules i als despatxos de feina. Constantment viatgem en el temps, mires tres cops el rellotge i tres cops que és la mateixa hora. Aquí alguna passa...

Cuida’t i estima’t, que no costa res collons:

Aquest és un tema que sempre he tingut en ment, però últimament mai havia hagut el detonant trobat i no hi havia caigut en escriure. Però l’altre dia m’hi vaig trobar. Concretament amb dos detonants. 

No és que jo em consideri una “personal asistant” ni un “fashion victim”, de fet tampoc crec que vesteixi la mar de bé, però intento no cridar l’atenció pel carrer. Respecto totes les maneres de vestir: gòtics, pelats, punks, qualsevol. Però hi ha un tipus en concret que tot i respectar-lo no el puc entendre. 

L’altre dia anava pel carrer i em va cridar l’atenció una noia. En un primer moment això podria semblar que la noia era exuberant i preciosa, però no va ser aquest el motiu. Atenció, no vull dir en cap moment que fos lletja, peeeerò anava vestida d’una manera que ressaltava tots els seus defectes enlloc de les virtuts. Anava amb una samarreta de tirants de color llampant molt ajustada. La noia estava un pèl grassoneta, per tant no afavoreix gaire que vagis ensenyant el melic. De la mateixa manera que un short no seria la millor opció. Una samarreta de tirants però una mes ampla i una faldilleta per sobre del genoll segurament faria que es treies més partit. 

Minuts més tard  vaig pujar al transport públic amb un home molt, molt, molt, panxut. La millor opció no seria portar una samarreta pràcticament idèntica a la que duia la noia anterior. Aquest cop d’un color discret, però igualment ensenyant el melic, i amb un xandall força atrotinat. Amb uns texans i una samarreta ampla no donaria sensació d’anar tan deixat, crec. 

Sense faltar al respecte a ningú, crec que tothom és lliure de vestir com vulgui, però a tots ens agrada que els demés ens vegin força bé, tots tenim coses bones a mostrar, així que trairem-nos partit.  

PD: Si us plau, abstenir-se comentaris de l’estil “Pues tu tendrías que ir con pasamontañas todo el año, ENGENDRO!” 

(si, he canviat la lletra, jo també tinc en compte com treure més partit al blog i m'agrada més aquesta...)