El dia de...

Aquests dies són unes dates senyalades al calendari i a la vida. Hi ha molts fets que ens fan veure que es tracta d’una època especial; les llums pels carrers, les nadales als centres comercials aglomerats, l’última entrada d’aquest bloc, que a dia d’avui ja no us corden els pantalons, que ara fa tot just un any no veus a X familiar, o detalls més subtils com pot ser l’arbre o el pessebre que alguns de vosaltres heu muntat a casa. Com dic, tot això són petits detalls, sobretot si ho comparem amb un fet que salta a la vista... o millor dit a l’olfacte.

Ara fa aproximadament una setmana anava a casa d’uns familiars a celebrar un dels dies senyalats en vermell al calendari. La manera de celebrar-ho és simple; MENJAR. Com jo, vaig veure molta gent pel carrer que també anava a altres cases a menjar. Això des d’un altre punt de vista vol dir molta gent cuinant alhora. 

Jo no sóc una persona que es caracteritzi per tenir molt bon olfacte, més aviat tot el contrari. Tot i així vaig poder notar-ho, així que suposo que molts de vosaltres, que sortíssiu de casa, també. El fet és que una olor envaïa els carrers. Una olor característica de, possiblement,  l’aliment estrella d’aquestes dates.

En la meva família i segurament en moltes més un dels àpats forts és el del dia 31 a la nit, així que imagino que aquesta olor que sentia feia una setmana es multiplicarà. És per això que si feia una setmana aprofitava per desitjar-vos un bon Nadal avui toca una cosa similar. 

BON DIA DE LES GAMBES A TOTHOM I QUE TINGUEU UNA BONA ENTRADA D’ANY!!!!

Bon Nadal de part d'algú molt especial!!!

Em dirigeixo a vosaltres per demanar-vos vàries coses. Estic fart que durant aquestes dates aduleu, admireu, i espereu amb ganes al “gordu” panxut. Que vinguin de fora a treure-us la feina no us fa cap gràcia a molts de vosaltres, però quan sóc jo el perjudicat ningú es preocupa. I que voleu que us digui, perquè la gent que si que se’n recorda em linxa a pals, cantant-me una estúpida cançoneta. I es pensen que amb un parell de mandarines ja està tot arreglat. Doncs no senyor! Si em tracteu així l’únic que aconsegueixo cagar son porqueries de llaminadures, o xocolates, res mes.  Tracteu-me bé! Feu-me fregues, seguiu-me tapant amb aquesta manta tan calentona i doneu-me canelons o menjars tan bons dels que feu aquestes dates, que estic fart de menjar mandarines! 

Clar, el senyor Klaus amb els seus rens, el sac i lo fornit que està, ja pot amb bicis, consoles, roba vària i demés coses. Però jo ho he de cagar i amb el que em doneu per menjar no tinc matèria prima. Quants de vosaltres podríeu fer-ho llestos? Que fàcil és criticar... 

Bé, només desitjo que compteu amb mi per aquestes festes i em tracteu millor que fins ara, que puc arribar a fer-vos molt feliços si em cuideu i em doneu bon menjar (Bon menjar ≠ mandarines). Així que sense enrotllar-me més:

MOLT BON NADAL A TOTHOM!!!

P.D: He estat molt amable demanant que respecteu les tradicions. Quan arribi la tardor prepareu-vos, que la meva amiga castanyera no és tan comprensiva i la teniu fins els ous amb tanta carbassa ja...

L’expansió de l’imperi ciclista

Si algú de vosaltres ha visitat alguna ciutat europea només llegir el títol, ja sabrà per on va la cosa. Vaig estar fa poc a Berlin i la majoria de gent anava en bici. A simple vista era del més normal, jo també ho faria per la gran quantitat d’espai habilitat per a bicis que hi havia per, pràcticament, tots els carrers fa venir ganes de anar-hi.

El segon dia, vaig demostrar a tots els alemanys que Spain is diferent; estava esperant per creuar un semàfor quan de sobte vaig sentir unes paraules difícils d’entendre. Cada cop les sentia més a prop. Quan vaig girar el cap a l’esquerra vaig veure que el perill se’m tirava a sobre a gran velocitat. Un perill en forma de noia sobre una bicicleta. Em vaig apartar tan ràpid com vaig poder i vaig abandonar aquella zona del carrer tan perillosa: el carril bici.

A partir d’aquell moment em vaig sentir com un nen petit jugant a que aquella zona era lava i si la trepitges et cremes o a saltar el carril bici perquè el qui la trepitja és del Madrid, com passava a la meva infància a qui trepitjava les línies blanques dels passos de vianants. Però unes hores més tard vaig veure que tota precaució era poca. Mentre anava caminant per la vorera mentre xerrava tranquil·lament de les coses noves que estava veient, vaig començar a sentir el so d’un timbre que anava directe cap a mi. Tot seguit, vaig tornar a sentir paraules que sonaven amb molta agressivitat, amb més del que ja sona habitualment l’alemany. En aquell moment vaig adonar-me de que no podia despistar-me ni un segon perquè jo per aquells carrers era el último mono. Des d’aquell dia vaig viure amb tensió.

Aquesta tensió que he narrat pot multiplicar-se per 100 en el cas d’Amsterdam, on bicicletes tenen per suposat prioritat per davant dels vianants, però també davant dels cotxes. Els ciclistes son els reis de la ciutat, los que parten el bacalao.

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig relaxar-me de cop i vaig passar uns dies molt tranquils. Fins el dia en que vaig ser atropellat al girar una cantonada per una noia que anava en bicicleta per la vorera a una velocitat important. Allò pot passar com un fet aïllat. Però si dies després, parat en un semàfor amb la moto, m’avança una bici per l’esquerra, pel tercer carril de l’avinguda diagonal, això em fa pensar, és un senyal. 

Així que amics i companys em veig amb l’obligació de transmetre un missatge; aneu amb compte perquè en breu serem totalment envaïts per aquesta perillosa tribu i el pitjor és que ens hem de resignar perquè no podrem fer res.

Un dia difícil

Per sort puc tornar a escriure de temes menys transcendentals i si voleu absurds, que són els que a mi m’agraden. Això em fa estar content, però tot i així, el món m’ha jugat una mala passada. Arribava esgotat a casa després d’un llarg dia a la universitat i l’únic que volia era relaxar-me. El primer que se’m va acudir va ser anar a dormir, però amb la llum que entra a les 11 del matí no hi ha qui acluqui l’ull. Llavors, les meves opcions es van reduir a escarxofar-me al sofà i fer un passeig per la gran multitud de televisions que ens ofereix avui dia el TDT. 

Tot semblava anar bé. Veient una mitja de 20 segons cada canal. Que si compra un “Chein For” per posar-te en forma a un dels 10 canals de teletienda que hi ha nous i sense els quals no se com he pogut viure fins ara, un meravellós audiòfon que pràcticament no es veu i et permetrà espiar als teus veïns en un altre d’aquests canals, veient ¿memorables? gols del Barça – Mallorca de la temporada 2000-01 a Barça TV, quan de sobte es va viure la tragèdia. 

En passar per la cadena cultural Tele5, el comandament va deixar de respondre. Allà estava el programa de ARRRRR, fent una espècie d’arbre genealògic que relacionava gent que s’ha anat al llit amb un altre. Després de jugar al joc de les parelles, van començar a parlar d’un programa on una colla de nois, amb braços més grans que el meu cap, conviuen amb noies, amb els pits més grans que els braços dels nois, en una casa mentre són gravats. Per sort el meu patiment va acabar i va començar una mena de teletienda: un munt de ties seien en unes cadires mentre un noi musculat i extremadament metro-sexual estava assegut en un petit sofà triant a una de totes aquelles noies que estaven “a l’aparador”. Allò no va durar gaire i després d’una curta publicitat, de sobte en un plató de televisió van començar a celebrar un judici. Una dona demanava una indemnització al seu marit perquè no era capaç de dur els calçotets al cistell de la roba bruta.  

Quan semblava que res podia anar pitjor, va començar un programa on una colla d’amics, que es burxen a crits i s’indignen els uns amb els altres, es passen berenant i enviant missatges amb els seus mòbils unes 3 hores. Mentre no mengen o no utilitzen el seu telèfon, omplen el temps faltant el respecte a tota persona que hagi tingut la sort o la desgràcia de ser reconeguda en la societat. Per sort aquell patiment va arribar al seu fi. Va ser llavors, quan “pasapalabra” estava a punt de començar, un salvador va canviar les piles al comandament i va pitjar la tecla (+) posant Antena3; el diario de Patricia. Sí senyor! Just a temps, estava a punt d’aprendre alguna cosa mirant la televisió, però no, per sort allò no va succeir.

Aquesta experiència em va servir per prendre la decisió de que el proper cop que arribi d’un dia tan dur, aniré al llit sigui l’hora que sigui i superaré la temptació de veure la tele; mai saps que pot passar.

Abandonen el barco... o el avión?

Hoy me he quedado, sorprendido, atónito, perplejo, anonadado, patidifuso y flipando. Normalmente mantengo las formas y soy tan educado como la indignación del momento me lo permite. En esta ocasión no me lo permite demasiado ya que las personas que me indignan no son especialmente educadas ni tienen ningún tipo de valores ni humanidad. Está gente son los controladores aéreos. Unas personas que se creen imprescindibles para la sociedad e insisten por joderle la vida a la gente de a pie.

Esta gente cobra alrededor de… muchísimo dinero, no sé ni siquiera de cuanto se trata, ya que con tanto cero me pierdo. Pues bien estas “personas” creen que cobran poco, ya que transmitir por radio unas informaciones que les proporciona un ordenador parece ser el trabajo más estresante del mundo entero. La mejor manera de pedir más dinero, es hacer una huelga en verano, cuando más vuelos hay, o si no en un puente de 5 días SIN PREVIO AVISO. En ambos casos le joden el año a gente que cobra una centésima parte de lo que cobran ellos (en el mejor de los casos).

Como me interesa muchísimo su problema, propongo soluciones:

1)      Todos a la puta calle ya que en la cola del paro se está mucho más tranquilo. 

2)      Seguramente, también es mucho menos estresante colocar maletas por las cintas, y como parece que les encanta su trabajo en los aeropuertos, que los recoloquen ahí por unos 1000€ al mes. 

3)      En mi opinión, un cirujano tiene muchísima más presión ya que la vida de una persona depende directamente de él y no tanto de un ordenador. Por un sueldo bastante menor. Para que vean que no cobran tan mal, propongo que mientras un controlador se somete a una operación, por ejemplo una a corazón abierto, el cirujano los deje ahí tirados hasta que les suban el sueldo. 

Siendo serios, se me caería la cara de vergüenza abandonando mi puesto de trabajo sin avisar; aun más puteando a todas esas personas, que para regalarse unos días de calma optan por dejarse un buen dinero en hacer un viaje. Aún me daría más vergüenza, sabiendo que yo sólo cobro casi tanto como la gente que está allí. 

Así que muy amablemente les deseo lo mejor en el puente y en navidades a estos hijos de la grandísima...en fin, que feliz Navidad.

Infancia virtual

En este texto tal vez parezca una persona más mayor de lo que realmente soy, pero en los días que corren no puedo evitar pensar: ¿Qué les pasa a los niños de hoy en día? ¿Dónde estamos yendo a parar? 

La cosa es que hoy día pasas a las 6 de la tarde por la mayoría de parques i tienes que ir con cuidado de que no te den las bolas, pero las bolas de paja. Recuerdo cuando era pequeño que mi mayor deseo al salir del colegio era quedarme en el parque a jugar un rato, ahora en cambio la mayor ambición de los niños es hacer un látigo cepa para que su pokemon llegue a nivel 1000 cuanto antes o convertirse en el mejor yedai de todos los tiempos.  

El otro día sin ir más lejos pasaba por delante de un colegio y oí hablar a dos niños de unos 8 años:

-          - El otro día metí un golazo…

Antes de que pudiese alegrarme de escuchar una conversación de las de antes, el chaval continuó:

-          - Pero cuando acababa el partido el cabrón de Messi me empató.

En ese momento no pude evitar escandalizarme: ¿Hasta para hablar de futbol lo hacen con videojuegos? ¿Un niño tan pequeño diciendo “cabrón” y su madre sin inmutarse? ¿Hoy en día aún hay niños del Madrid?

Esto último es para quitarle hierro al asunto pero no me extraña que los chavales de hoy estén regordetes (y no lo digo para mal que yo soy de buen comer) si el único ejercicio que hacen es levantarse para encender la consola y a veces ni eso, porque ya se encienden con el mando… ¿Dónde han quedado esas tardes jugando 2 horas un partido de futbol? ¿O esos días jugando a policías y ladrones? 

Suerte que no tardan mucho en dejar estos hábitos y rápido se ponen a flirtear con chicas. Bueno a flirtear y lo que sigue, que hoy en día se pierde antes la virginidad que los dientes de leche, pero ese es otro tema.