Històries de piscina: La mujer de las boyas

Bé, com ja vaig prometre fa uns dies, inauguro aquesta nova secció. Seran textos més aviat curtets la majoria, però crec que us mereixeu conèixer a gent que comença a ser important en la meva vida. Un primer personatge sense cap dubte és “La mujer de las boyas”. El seu nom diu moltíssim d’ella ja, però us posaré en situació. 

Arribava jo a les 8’30h a la piscina pensant: “Un dimarts a aquesta hora qui collons ha d’estar nedant? 8 carrils per mi!!!”. Primera mentida. En entrar a la piscina hi havia gairebé la mateixa densitat de gent que a la rambla el dia de Sant Jordi, això sí, amb mi entrant a l’aigua, la mitja d’edat es va reduir considerablement fins uns jovenívols 117’4 anys. Abans d’entrar a l’aigua vaig intentar detectar un carril que em permetés anar a un ritme acceptable i sense topar amb gaire gent. Sense ulleres no veig una merda i lentilles no vaig portar, però finalment vaig trobar un bon carril d’anada i un altre de tornada. Amb tanta gent hi havia de tot: gent que nedava d’esquenes, gent que feia crol, altres preferien fer braça, algun nedava tipo gos, algun espontani seia sobre un xurro i avançava com a bonament podia, peeeeeerò la dona amb la que compartia carril simplement no nedava. Tampoc estava quieta. Feia un entrenament digne de un ranger. Anava enganxada de mans i peus a la boia i anava d’un cantó a l’altre sense parar. La veritat és que no entenia massa bé aquell exercici ja que a l’estar dins l’aigua no peses gens, però tractant-se d’una ninja tan veterana, vaig entendre que no se la podia jugar fent el mateix exercici a 20m sobre el terra.

Jo al ser el meu primer dia, a les 8’31h estava rebentat, però vaig pensar que sent el més jove havia de seguir una estoneta més, mínim el doble! Finalment vaig desistir i vaig sortir de l’aigua. La dona allà va seguir d’una banda a l’altra avançant per la corda de boies, de fet al cap d’un parell de dies vaig tornar i allà estava. M’agrada pensar que des de que vaig marxar de la piscina, ella encara no ha sortit, i que en realitat és una joveneta de 20 anys el que passa és que tanta aigua la té arrugada i encongida com una pansa. 

Los maleantes del ayer

Aquest text l’hauria d’haver escrit en el mateix moment en que va succeir el que ara us explicaré, perquè ara hi ha molts detalls que ja no recordo. Aquest text té un símil molt gran amb el text “Especimenes trameros”, de fet si haguessin passats més anys, concretament uns 40, podrien ser els mateixos protagonistes. Ja sabeu per on dec anar...

Tornava de sopar amb una companya de feina d’un altre blog, quan de sobte va entrar un grup de persones que entraven cridant i rient. Tot normal, però de cop vaig començar a sospitar que alguna cosa passava.  Molta tos, riures molt aguts, expressions com: redimonis enlloc de “joder”, i un bé negre enlloc de “y una poya” o un llamp em mati enlloc de “me cago en mi puta vida”, em van fer adonar-me que no era la gent que acostuma a cridar l’atenció al tram. Efectivament, els protagonistes de la història eren iaies (i iaios).

Donat que el 25 de desembre estava proper van començar a cantar. Aquest és un dels problemes de trigar tan en explicar la història, que no recordo la lletra. Però podeu comptar, Jesus per aquí, Nadal per allà. Després es van animar amb una cançó en africà, tot això rient com bojos, cridant (potser per la manca d’oïda donada l’edat)...  Mare meva, va ser un trajecte memorable.

Sento haver trigat tant...

Demano disculpes d’antuvi a tothom que hagi trobat a faltar un text sobre aquest tema al blog. De fet aquest text és un d’aquells que s’escriu sol per la situació que va succeir però fins l’altre dia que vaig anar al metge i estava en una situació similar però sense cap tipus de gràcia vaig recordar la situació que ara us narraré. Per ara només puc dir que “The iaies return”. 

Era un dia gris i les últimes fulles s’agafaven amb força a les branques dels abr... En fi, no és el meu estil. Era hivern. Feia un fred del cagar. I jo estava al metge. Tenia hora a allò de les 12 i ja hi havia força gent a la sala d’espera. Davant meu una senyora d’uns 70-80 anys (la iaia en qüestió) gallega, per més informació. He de dir que tinc predilecció per l’accent gallec. Aquesta iaia anava acompanyada d’una dona sud-americana més jove que pel que vaig veure i sentir era la seva cuidadora. Quan vaig arribar la dona renegava de que havia d’esperar massa, que ja portava allà molta estona i no la cridaven, que el món anava a pitjor i que això abans no passava. La cuidadora la intentava calmar. El següent cop no s’ho va pensar dues vegades i li va dir a la doctora (llegir amb cert accent gallec):

- ¡Son ya las 12 y a mí me tocaba entrar a las 11,30 y aun no me ha avisado!

- ¿Cómo se llama usted?

- Dolores García.

- Señora dolores, usted tiene hora a la 1’30 no a las 11’30.

A la dona li va canviar la cara i dirigint-se a la cuidadora va dir enfadada però molt respectuosa:

- A las 1 y media no a las 11. ¿Por qué no lo ha apuntado bien?

- No, yo lo apunte bien señora, pero usted me dijo a las 11’30 y yo apunte lo que me dijo. Eso es que no lo debió oír bien.

- Yo lo oí perfectamente y se lo dije bien, pero usted no sé porqué lo apuntó mal.

Allò em va causar certa gràcia perquè la iaia tenia certs problemes en sentir que li deia la cuidadora. Però la iaia va afegir més calmada.

- Ahora ya no nos va a dar tiempo de ir a comprar Elisa.

- Si señora, no se preocupe, compraremos las cosas para hacer la ensalada y ya esta tarde vamos a la frutería (paraula clau en la història!!!).

Aquí acaba la introducció i comença la història. Comença i acaba per això la introducció és tan llarga.

- NOOOOOOOO!!! – va dir en un to gens propi d’una sala d’espera d’ambulatori. – Yo ahí no voy!!!

- Pero por qué no señora, tenemos que ir. – va dir al·lucinant la cuidadora.

- QUE HE DICHO QUE NOOOOOOO!!! Que yo ahí no voy nunca más en la vida!

- Pero porqué señora?

- Porqué a mi no me cortan más el pelo hasta que me muera!

Aquí em va quedar claríssim que realment la iaia havia sentit perfectament l’hora de visita al metge.

(Els noms en aquesta història han estat canviats per mantenir l’anonimat d’aquestes dues persones. Per mantenir l’anonimat i perquè fa tan de temps que ja no recordo com es deien)

Generación Ni-Ni, ¡¡¡Pero merecida!!!

Cuando oímos en la tele algo sobre a la generación ni-ni, a todos nos viene a la cabeza la imagen de un joven engominado, con cruces que le cuelgan de la oreja, un coche tuning en el cual, quizás, tiene un rosario colgado del retrovisor. Pero no es de esto de lo que os quiero hablar. Hace ya varios días hice una entrada de tribus urbanas. Aunque en aquel caso no hablaba bien bien de una tribu urbana, podríamos decir que hoy es la segunda parte. Esta vez, tampoco hablaré del todo de una tribu urbana en sí.

Una generación ni-ni es aquella que ni estudia ni trabaja. Pues bien, hoy vamos a hablar de los jubilados. No son personas extrañas ni mal vistas por la sociedad, así quien más quien menos, todos hemos visto alguno. Los podemos reconocer rápidamente porque acostumbran a llevar una gorra/boina, o un bastón, o un palillo en la boca… Pero a veces, también van de incognito y a simple vista no los podemos distinguir. Lo que de verdad los hace inconfundibles son sus actividades. 

Los que aun pueden disfrutar del deporte los podemos ver en plazas y plazoletillas de tierra jugando a la petanca. Un juego que todos hemos visto y sabemos de qué va, pero si nos pusiéramos a jugar nos humillan. En este deporte, como en la mayoría, podemos distinguir dos clases de jugadores: los aficionados y los profesionales. Los profesionales no se reconocen porque jueguen mejor o peor. Se reconocen porque les basta con sacar un cordel de su cinturón o del bolsillo para subir la bola hasta ellos. No son tan pringados como para agacharse.  

Otra actividad que les gusta mucho y que seguro estáis esperando es la de ver obras. Aquí aunque no nos lo creamos a primera vista también hay dos tipos de jubilado: el aficionado y el profesional. El aficionado se limita a mirar y comenta con otros espectadores lo que ven. En cambio, el profesional, se permite el lujo de decirles a los albañiles como debe hacer su trabajo. 

Pero sin duda alguna, las actividades que más me fascinan son las que ayudan a la sociedad. El otro día las viví en primera persona y espero que hayáis vivido para entender. El primer caso es el del jubilado tipo héroe o urbano. El otro día sin ir más lejos, iba como loco con mi moto dirigiéndome descontroladamente hacia un paso de cebra de esos elevados, i cuando ya iba casi a unos 30km/h y me disponía a hacer el mal, apareció ante mí un jubilado con la mano arriba i clavándome la mirada mientras con la otra mano indicaba a su señora y a otras mujeres que pasaran sin ningún temor. El estaba allí. Creo que he superado mis miedos desde que me fallaron los agentes cívicos. 

El último caso lo viví llegando a casa. Una joven intentaba aparcar su coche mientras un abuelo le daba indicaciones precisas con palabras como: “tira, tira!”, “endereza” o “vale, vaaaaleeeee”. Recordé cuando mi abuelo hacía lo mismo cuando eran mis padres los que aparcaban, así que no me sorprendió mucho. Mi sorpresa llegó cuando al bajarse del coche, la chica, dio las gracias al hombre y se fue cada uno por su lado. ¡Lo hacía desinteresadamente!

Es por todo esto que hago un llamamiento, no subamos más la edad de jubilación. Bajémosla a 60 o 50 años, así podrá haber más héroes en las calles que velan por nuestra seguridad.

Transport públic: "ciudad sin ley"

La guerra no dorm, no descansa, no hi ha treva. Sempre s’ha d’estar preparat. Els grans soldats aprofiten els moments de feblesa dels enemics per fer-se forts. I això és el que fan unes de les persones més perilloses de la nostre societat. No us deixeu enganyar pel seu aspecte dèbil i fins i tot en alguns casos tendres. A l’hora de pujar al transport públic, moltíssima atenció amb... LES IAIES!!!

Tots alguna vegada o una altre hem agafat el metro, l’autobús o el tren a hores conflictives. És difícil pujar a qualsevol d’aquests transports i no trobar una iaia amb un carro de la compra, amb el seu net o la seva neta o simplement amb una revista del cor.

Quan arriba l’autobús et fan patir; “Ja podran pujar soles allà dalt elles soles?” i si van amb carro la cosa es complica. Però amb més o menys dificultat sempre acaben pujant. Un cop a dalt aquella personeta es fa forta. I la mateixa persona que quan l’autobús estava a dos pams de la seva cara et deia: “quin número es jove? Es que no hi guipo” és la que mentre esta picant detecta sense saber com una sèrie de seients lliures. Físicament és impossible passar per entre tantíssima gent, però increïblement en el que triga la teva T-10 en entrar validar i sortir, la dona ja està al seient lliure de l’última fila.  

Si no hagués viscut en primera persona aquesta situació pensaria q s’agafen per la barra i passen per damunt dels caps de la gent o que surten per la finestra i fan el recorregut pel sostre de l’autobús. Però no, és molt mes simple que tot això. Tu estàs tranquil·lament al costat d’un seient lliure, sense fer-li cas i la iaia que està al teu costat inicia una competició/batalla sense que tu ho vulguis. Però si ella ho ha decidit, estàs perdut. En el que trigues en tancar i obrir els ulls tens el colze de la dona a l’esquena mentre amb l’altre mà t’empeny fent que el mengis a la persona que tu tens davant. Quan et gires per increpar-la, ja està asseguda amb una posició de iaia fent ganxet i una cara plena d’amabilitat. Com a molt si realment ha estat una dura batalla afegeix “ho sento maco”. Quan fan això mai sé si ho diu per la pallissa que m’ha donat o amb ironia per haver guanyat la cadira que jo en cap moment he volgut.

Les paraulotes de la iaia

Molts o com a mínim alguns de nosaltres, hem estat cuidats per les nostres avies. En general unes dones grans tendres que se’ls hi cau la baba amb els seus nets però que per sobre de tot intenten que siguin bones persones, educats i responsables el dia de demà. 

En el meu cas, sempre he tingut una bona relació amb la meva avia perquè  es podria dir, entre cometes, que de petit vivia amb ella. Em despertava, em feia l’esmorzar, em portava a l’escola i m’anava a buscar. Després d’escola tornàvem a casa i arribava un moment que em produïa molta gràcia; veure a la meva avia veient novel·les. El primer que em feia gràcia era el parlar dels actors, que en aquell moment no era tan habitual sentir aquí aquell accent, però per damunt de tot em feia moltíssima gràcia veure a la meva iaia com interactuava amb ells. 

No recordo l’argument de cap novel·la en concret però en totes hi havia uns dolents que per la ràbia que els hi tenia la meva avia devien ser com actualment és Bin Laden. La meva iaia era una persona de poble, d’una família de classe mitja baixa però sempre havia apreciat el seu ampli vocabulari a l’hora d’increpar als dolents sense que jo m’escandalitzes massa per les seves paraules. En el cas dels homes deia “malo”, “sinvergüenza” o coses així, en el cas de les dones, que era mes habitual, el repertori era més ampli: “mala”, “marrana”, “sinvergüenza”, “golfa”, “bicha” i moltes més. 

Passats uns quants anys, seguíem amb el mateix ritual al tornar de classe, però el futur em deparava una sorpresa que seria un punt d’inflexió a la meva vida. La meva iaia en un moment donat de la seva novel·la va increpar a la dolenta amb la frase: “madre mía que hija puta!”. Aquell dia vaig sentir que em feia gran de cop.

Una nova màfia enxampada: ¡Que les den su merecido!

Abans de tot avui us demano serietat a l’hora de llegir el text. Els que manen insisteixen en què parlem d’ells, però avui s’han guanyat el sou. Han descobert un dels problemes més importants que ha portat a aquest país a la famosa crisi. Concretament, l’Ajuntament de València ha donat un fort cop a una de les màfies més perilloses d’aquest país. He sentit la notícia mentre sopava i casi m’ennuego. Per uns segons m’he imaginat a l’eficaç policia que tenim trencant la porta a cops de peu. Morts, ferits, però finalment segur que han sortit triomfants d’allà.

Aquesta màfia no es dedicava a drogues o a donar pallisses a la gent. Estaven molt per sobre de tot això, és el tipus de gent que quan sents que l’han atrapat et sents millor. I quan diuen que els hi han tancat el local, pots anar més tranquil pel món. Suposo que amb totes aquestes pistes, ja sabreu de que parlo, però pels qui no us hagueu assabentat d’aquesta proesa us la diré. Resulta que han tancat diversos casals d’avis on, MOLTA ATENCIÓ: jugaven al bingo! Però això no és el més greu, per difícil que us sembli de creure. Juguen al bingo ¡APOSTANT DINERS!

Una de les mafioses, d’uns 60 anys, ha estat entrevistada i ha dit les dures paraules: “No sé que mal les puede hacer que apostemos 5 céntimos por persona”. Que inconscient! Com es nota que ella no te problemes de diners. Amb la gent que hi ha que perd la feina en els dies que corren i ella deixant-se aquesta fortuna amb els seus amics, que com s’ajuntin 20 avis, el guanyador s’emporta 1 euro. Mare meva quina sort que els han enxampat. 

Com deia abans m’imagino la policia entrant per la força al casal, pistola en mà i els criminals aixecant-se ràpid, quedant mal ferits de l’esquena,  patint atacs de cor quan corrien a buscar el seu taca-taca per fugir veloçment, en definitiva, una sangria.

Això és un avís xavals. Tots aquells que jugueu al pòquer amb amics, feu porres a la feina o feu qualsevol mena d’aposta, un consell: aneu amb compte, van per vosaltres i cada cop estan més a prop!