miércoles, 26 de octubre de 2011

Notícia important: Nou fitxatge!

Senyores, senyors i demés persones que llegiu aquest blog, avui us he de comunicar una notícia molt important com molt bé indica el títol que tan summament bé he triat. Molts pensareu, “de que polles va aquest tio?”.  I és cert, estic una mica crescudet avui però he rebut una bona notícia. Donada la meva trajectòria en aquest espai virtual he aconseguit un lloc de feina, i he de reconèixer que en part li dec a la senyoreta Takanawa, ja que gràcies al tàndem que formem ens han fitxat a tots dos. (Així que ella també m’ho deu a mi... EN PAU!!! RES DE SOUS NI CONTRACTES!)

Han vist la meva constància en el mont bloggil i la meva constància en quan a anar a menjar fora, així que han decidit fitxar-me per un excel·lent blog gastronòmic. En aquest, escriurem sobre restaurants, bars, cafeteries, etc. als quals anem i ens semblen interessants de compartir perquè pugui gaudir-los tothom. 

El blog en qüestió és aquest i a dins trobareu una pàgina de facebook on el podreu seguir: 


Dir que tot aquell que vulgui pot convertir-se en redactor o conseller tal i com explica. 

Espero que gaudiu dels textos i sobretot del menjar que s’hi recomana. 

Bon profit a tots!

miércoles, 19 de octubre de 2011

Felicitats!!!


Segurament sóc l’única persona que ho ha recordat, però al cap i a la fi és del més normal. Avui estem de celebració, de gresca i xerinol·la, avui algú es fa vell, fa anys... Bé, fa un any. I aquest algú és ni més ni menys... Redoble de tambores por favor! (avui ens hem sortit del pressupost i ho petarem) trrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr... TATATACHAAAAAAN! Si senyors! El Sr. Kupyni fa un any que està entre nosaltres. Alguns pensaran, “1 any ja?” Altres potser diuen, “joder amb lo pesat que és sembla que en faci 37” i d’altres fins i tot potser diuen “però encara és viu?”. I si, encara és viu i en grandíssima part als qui esteu llegint això que heu aconseguit que una persona... com dir-ho... poc constant, porti un any actualitzant el blog setmanalment... Així que les felicitats no son del tot pel senyor Kupyni si no pels Kupyneros o com posa aquí al costat als “fidels de la parròquia”. 

Una forta abraçada a tothom!!!!

jueves, 13 de octubre de 2011

Futuro esperanzador

Me gustaría que el texto fuera para comentaros a todos el futuro excelente y prometedor que tenéis por venir, pero no puede ser. No es que no lo vayáis a tener, pero tengo algo mucho más interesante que deciros sobre el futuro en general. Podríamos decir que ésta es la tercera entrega de las tribus urbanas y hoy si que se trata de una tribu urbana como tal. En mi época se les llamaba “pelaos” aunque hay muchos otros nombres como garrulos, cholos, ahora se usa mucho el término “cani” y bueno hay algunos más, pero intuyo que quien más quien menos ya se ha hecho una idea. 

Primero de todo, decir que éste es uno de esos textos que me gusta escribir porque solo tengo que recrear una situación vivida en el transporte público. Iba yo sentado y a mi lado entró el grupo en cuestión, compuesto por dos chicas y un chico. Indumentaria que todos podéis intuir: pendientes, anillos, pulseras y collares dorados o incluso de oro y, para mi sorpresa, una de las chicas saca un libro de biología de 3º de la ESO (eso los coloca entre 14-15-16 años) y empiezan a comentar lo dado en clase y demás. Pero, segundos antes de que me quitara el sombrero, les diera la mano a cada uno de ellos y mi más sincera enhorabuena, y cuando más ilusionado estaba viendo que, a pesar de que soy de la generación perdida, los que vienen detrás van fuertes para salvar el país, se inició una nueva conversación entre las dos chicas. 

- Mañana se van a pegar la Inma y la Montse.

- ¿Por qué?

- Porque el Jordi lleva un tiempo con la Inma y el “finde” pasado iba borrachísimo y se lió con la Montse. ¡Ya le vale al Jordi!

En este momento entra en escena el maromo del grupo. Le han tocado a su amigo, y eso por nada del mundo va a quedar así:

- Ya le vale no. Iba borrachísimo y encima “emporrao” (recordemos la edad de los chavales) y el pobre chaval estaba “to rayao” y se ve que la Montse lo buscó y el pobre pues claro… Pero era lo que le hacía falta porque ayer hable con él y me dijo que necesitaba un cambio de vida, se ha hecho una cuenta de facebook nueva (OJETE AL CAMBIO QUE EL JORDI VA EN SERIO, EH!!!) y poco a poco. 

Després d’això crec, que “no hase falta que digo nada más”.

Aquesta es una situació basada en uns fets reals, més que basada, és un fet real. Per tal  de mantenir l’anonimat, els noms dels personatges poden haver estat canviats, tot i que no és el cas. Aquest text pot ferir la sensibilitat d’alguns lectors, però si heu estat llegint fins aquí, ja és tard!

domingo, 9 de octubre de 2011

Pacte amb el diable: “Whárels?”

Canvi en el color del marc de foto.
L'ocasió ho valia... Muuuuajajajaja!
La cosa és que com a persona que es mou en el mon del cinema, sovint veig a personatges com Brad Pitt o George Clooney. Per què anomeno a aquests dos? Perquè l’un és del 1963 i l’altre de 1961. Si fem la resta 2011 (any en el que estem) menys l’any en que ells van néixer el resultat es igual a que tenen gairebé el doble d’edat de molts dels que llegiu el blog i tot i que a mi no m’ho pugui semblar, a les revistes sempre surten com els més “sexys” del món i nosaltres no. “Clar és que ells són famosos i a mi no em votaran”, dirà algun. Ja clar...

Jo he fet una investigació molt profunda i m’he deixat assessorar pel meu amic Georgy. Segur que tots penseu que es cuiden molt, que si photoshop, que si gimnàs... Res d’això, i jo que sóc una persona generosa, compartiré el secret amb vosaltres.

Realment, tots els que teniu un domini de la llengua anglesa gairebé tan bo com jo, la frase entrecometada (olé olé paraula molona que m’ha quedat!) del títol, ja li haurà dit alguna cosa. A aquells que no, paciència. Els que ni tan sols han vist que és una frase... Ufff! Per dir-ho finament, potser sabeu més suahili que anglès.

La frase és la d’un anunci, que per no dir marques direm que és una marca de cafè que va amb capsules, comença per N i rima amb espresso. Fa dues setmanes aquesta és la base de la meva alimentació i només us diré dues coses.

1. Vaig tot el dia com una moto.
2. Els obrers ja han començat a xiular-me pel carrer i a dir-me porcades.

Per tots els que no lligueu tan com voldríeu, aquí ho deixo.