L’EDUCACIÓ VEÏNAL:

Sovint en aquest blog, llegint el títol  no saps ben bé sobre què es parlarà. Recordem si no títols com “El joc de les cadires”, “La historia del año”, “El dia de...” entre d’altres. Això a mi m’agrada especialment. Però avui no ho he fet. No sempre tinc punts d’originalitat, així que ho sento, però avui no us sorprendré. Avui parlaré justament d’això, de l’educació dels veïns. 

Tots els lectors del blog, crec, tenim veïns, més llunyans o més propers, així que tots sabem que el fet de ser veïns no ens fa automàticament amics. En alguns casos si, però no pel fet de viure porta amb porta per motius que controla l’atzar si no més aviat per fets totalment aliens a les nostres cases. El que vull dir d’aquesta població és de la curiosa educació que tenen alguns veïns. Tots tenim veïns mal educats, veïns pesats, o veïns dels que comentàvem; amics, o amb qui et portes millor. Però els que m’interessen són els que no sabria ben bé on classificar. De fet són una barreja entre tots tres; m’explico. 

 Aquest veí concret és el que et trobes al replà de l’escala per agafar l’ascensor i no només et parla del temps. T’explica la seva vida, o es para a parlar amb la teva mare o si no et pregunta com et va tot. Aquesta mateixa persona pateix un trastorn quan li toca la llum del sol i a 10m de la porta de casa teva tu el saludes i el que fa es baixar el cap i seguir caminant sense respondre. 

Aquest fet m’enerva molt perquè sóc conscient que no som amics, però si em tens tanta confiança com per tenir-me cinc minuts xerrant a l’escala el mínim que pots fer es saludar-me pel carrer, si no és així deixa de comportar-te així i forma part del primer grup, “els veïns mal educats”. Aquests són els que ni tan sols a la teva escala et diuen ni hola. Sempre em quedaré amb les ganes de dir “hola subnormal” o “hola fill de...” a veure si és que són sords i jo estic aquí jutjant-los injustament.    

Espacio vital

Hoy me gustaría hablar de un tema que me irrita bastante. Soy una persona que me hice un hueco en el mundo del cine hace unos años. Todos alguna u otra vez hemos visto en la tele imágenes de fiestas con toda la gente bien vestida, que si ahora unas fotos por aquí, ahora te presento a cierta persona…  Pero en este mundillo no es todo tan bonito como se ve en la tele. Me explico.

Para que todas estas estrellas puedan celebrar esos fiestones hay mucha gente de a pie que tiene que hacer algo para que dichas estrellas consigan fama. Así que toda esas personas corrientes se dirigen en masa a ver sus películas. Es aquí donde entro yo y donde se produce la situación que me irrita. No sé si la gente que va al cine cree que está en una de las fiestas que comentaba, e insiste en acercarse demasiado a mí para presentarse, dándome incluso la mano cuando yo le devuelvo su entrada. 

Tal vez soy yo el raro y cuando compro el pan tendría que coger por el hombro a la panadera e ir bajando hasta su mano para conseguir mi preciada barra. O cuando voy a “Cal Bravo” o al “Maradona” quizás debería abrazar a la cajera para recoger mi cambio.

No niego que tal vez tenga un problema. Pero quiero reclamar mi espacio vital, es decir, cuando corte las entradas no quiero que me cojan del hombro, tampoco quiero unas palmaditas en la espalda como felicitándome por mi trabajo y por supuesto no quiero que alguien que no conozco e incluso no he visto en mi vida, envuelva mi mano entera con la suya, a menudo sudada, y recoja su entrada sin ni siquiera mirarme a los ojos. Tal vez esto es más propio de chicas, pero yo soy muy romántico y si alguien quiere contacto conmigo exijo antes ir a hacer unas cervecitas o un café como mínimo.     

Un nou heroi vigila la ciutat

Sovint he sentit a les noticies que fan una sèrie d’estudis que diuen els llocs on hi ha més accidents de trànsit, també el lloc on hi ha més robatoris. Sabeu on es produeix tot el mal? Jo us ho diré: A LES CIUTATS! Ara vindrà el típic que digui, “claaaaar no aniran a robar al camp que hi ha dos cases” o un altre que digui “no, si et sembla hi haurà més accidents amb tractors o amb vaques que per l’autopista”, doncs no és per això llestos, que sou uns llestos! 

A les ciutats hi ha inseguretat. Vas pel carrer i se sent la por entre la gent, i això també ho han notat els qui manen en la meva ciutat. En les pel·lícules si tot això passa hi ha un individu disfressat que ajuda a tota la població. Doncs ara a la meva ciutat també, hem contractat AGENTS CÍVICS. Si tu vas amb el cotxe cremant roda, en el moment més inesperat t’apareix una llum “cegadora” del no res i fa que t’aturis amb la seva espasa en forma de senyal. I no et pensis tu que et farà parar així al “tun tun” en mig del carrer o en una rotonda, no! Et fa parar en un pas de vianants fins i tot en alguns regulats amb semàfors. A més d’això fan moltes altres coses, com passejar entre els ciutadans per crear un ambient de calma màxima. I molts pensareu: “un sol agent cívic no pot controlar una ciutat”. Teniu raó, però l’ajuntament ja s’ha encarregat d’això. N’hi ha molts diferents pul·lulant pels carrers!

Així que tots aquells que voleu fer al mal, ja podeu anar passant a atacar als pagesos, perquè aquí a la ciutat estem segurs. Només em sentiria més protegit si amb la pròxima revista de la ciutat regalessin una llanterna amb la qual podem apuntar al cel perquè el nostre heroi vingui a rescatar-nos.

Transport públic: "ciudad sin ley"

La guerra no dorm, no descansa, no hi ha treva. Sempre s’ha d’estar preparat. Els grans soldats aprofiten els moments de feblesa dels enemics per fer-se forts. I això és el que fan unes de les persones més perilloses de la nostre societat. No us deixeu enganyar pel seu aspecte dèbil i fins i tot en alguns casos tendres. A l’hora de pujar al transport públic, moltíssima atenció amb... LES IAIES!!!

Tots alguna vegada o una altre hem agafat el metro, l’autobús o el tren a hores conflictives. És difícil pujar a qualsevol d’aquests transports i no trobar una iaia amb un carro de la compra, amb el seu net o la seva neta o simplement amb una revista del cor.

Quan arriba l’autobús et fan patir; “Ja podran pujar soles allà dalt elles soles?” i si van amb carro la cosa es complica. Però amb més o menys dificultat sempre acaben pujant. Un cop a dalt aquella personeta es fa forta. I la mateixa persona que quan l’autobús estava a dos pams de la seva cara et deia: “quin número es jove? Es que no hi guipo” és la que mentre esta picant detecta sense saber com una sèrie de seients lliures. Físicament és impossible passar per entre tantíssima gent, però increïblement en el que triga la teva T-10 en entrar validar i sortir, la dona ja està al seient lliure de l’última fila.  

Si no hagués viscut en primera persona aquesta situació pensaria q s’agafen per la barra i passen per damunt dels caps de la gent o que surten per la finestra i fan el recorregut pel sostre de l’autobús. Però no, és molt mes simple que tot això. Tu estàs tranquil·lament al costat d’un seient lliure, sense fer-li cas i la iaia que està al teu costat inicia una competició/batalla sense que tu ho vulguis. Però si ella ho ha decidit, estàs perdut. En el que trigues en tancar i obrir els ulls tens el colze de la dona a l’esquena mentre amb l’altre mà t’empeny fent que el mengis a la persona que tu tens davant. Quan et gires per increpar-la, ja està asseguda amb una posició de iaia fent ganxet i una cara plena d’amabilitat. Com a molt si realment ha estat una dura batalla afegeix “ho sento maco”. Quan fan això mai sé si ho diu per la pallissa que m’ha donat o amb ironia per haver guanyat la cadira que jo en cap moment he volgut.