viernes, 28 de enero de 2011

Publicitat

Imatge realitzada per un especialista: Gràcies Pep!!
Aquest sempre ha estat un tema que m’ha indignat. El fet d’estar veient una sèrie, una pel·lícula o qualsevol programa de televisió i que et clavin una publicitat interminable és una cosa que m’irrita bastant. 

Moltes vegades he estat veient una pel·lícula amb molt interès i m’han posat anuncis en el millor moment. Això ho puc entendre, el que no té sentit és el fet que hi hagi tanta estona d’anuncis que al final m’oblidi del que estava veient. Una altra publicitat que em treu de polleguera és la publicitat “subliminal”, ho fico entre cometes perquè més aviat es superliminal. Aquests casos els podem veure en series, on tota la família es posa a esmorzar amb el bric de llet i l’ampolla de suc ben enfocades o van a treure diners a un banc concret. Una altre manera de publicitat de guerrilla és en els programes de cuina, quan fan un primeríssim pla de la batedora d’una determinada marca, que qualsevol dia aquesta trinxa la càmera. 

A més els hi agrada prendre’ns el pèl amb diferents sistemes; vam començar amb “volvemos en 30 segundos” ara tranquil·lament pots veure un “volvemos en 6 minutos”, que com segueixin així entre un capítol i el següent ficaran només un tall publicitari que digui “volvemos en una semana”. També ens prenen per tontos quan passen a publicitat quedant 2 minuts de pel·lícula, clar que si no ho saps, la cara de tonto se’t queda quan et dones compte. 

Tot això ja és prou indignant, però el motiu d’aquest text és el fet que l’altre dia vaig veure al presentador del temps d’antena 3 fent publicitat d’unes sopes durant l’avanç meteorològic, això si, molt bones segons ell. Però uns dies més tard vaig veure als presentadors de l’informatiu fent publicitat d’una companyia de telèfon durant el telenotícies. On hem anat a parar? Al final no podrem veure ni llegir res sense contaminar-nos de publicitat.

La qual cosa em recorda que entreu a http://dumaq.com/ un bloc una web diferent als que acostumem a veure, i amb un contingut bastant més original que aquest. Allà podràs trobar dibuixos actualitzats cada setmana (concretament Skylines).


A més t’ofereix la possibilitat d’enviar un petit text relacionat amb la temàtica del blog i ell farà un dibuix a partir d’aquell escrit. Per aquesta col·laboració rebràs una copia del dibuix inspirat en el teu text. No ho dubteu, entreu, participeu i segur que no us penedireu!  

·         Aquest és l’anunci d’un artista
·         Llegiu detingudament el seu bloc
·         En cas de dubte consulteu amb l’autor (contacto@dumaq.com)

viernes, 21 de enero de 2011

Especimenes trameros

Estos textos me gustan, ya que al tratarse de un caso verídico, se podría decir que se escriben solos. Los que leéis de forma habitual este blog sabréis que no me gusta el uso de tacos, así que en este texto intentaré no usar ninguno.

Todo ocurrió después de una agradable y divertida cena. Volvía solo en tranvía cuando, poco a poco fui viendo personajes interesantes dignos de ser mencionados en algún lugar, y que mejor lugar que este, pensé yo.

Mientras esperaba el tranvía llego un grupo de chavales de unos 18-20 años. Todos ellos iban muy bien arreglados, y serían lo que comúnmente llamamos pijos. Eran muy graciosos, ya que ellos jugaban a ser malotes. Uno fumaba un cigarro de la risa a mi lado, previamente liado y desparramado parcialmente en el suelo. Cuando consiguió liarlo, empezó a fumar tosiendo en todas y cada una de las caladas que le dio. Un zagal que estaba sentado más a la derecha dijo, y cito textualmente: “mi viejo se ha comprado un coche y le ha dado el A3 a mi hermano y el cabrón no me quiere comprar uno”. Pobre…

Otro chico del mismo grupo hizo ver que daba una patada a un tranvía que pasó de largo porque iba a cocheras. El resto se rieron mientras le decían “Madre mía, ¡estas loquísimo!”. Este mismo grupo de chavales no paraba de repetir la frase, “¡hoy si!”, después de un rato escuchando aquello, vi que se referían al hecho de estrenarse.

Una vez dentro, un grupo de chicas alegres entró unas paradas más tarde. Todas iban muy arregladas. Una de ellas llevaba unas botas por encima de las rodillas, otra unos tacones que casi agujerean el suelo, pero una me sorprendió; llevando unas botas con pelos, que eran muy parecidas a unos descansos que llevaba yo cuando iba a esquiar con el instituto. Esa poca elegancia me escandalizó, aunque rápidamente me dejo más tranquilo sacando unas botas de tacón del bolso mientras decía “¿cómo me  voy a poner esto? Nunca he podido sola, y aun menos quitármelos”.

Finalmente entró un chico que decidió que el ambiente era algo soso, así que muy amablemente nos ofreció un hilo musical magnífico. Se trató de una misma canción de reggaetón durante las 7-8 paradas que compartí con él. A unos 3min de canción, echar cálculos. 

Esa noche me enseñó una valiosa lección con varias soluciones:

A)     El próximo día me vuelvo en taxi.
B)      El próximo día llevaré mp3.
C)    El próximo día, después de cenar, me voy a darlo todo, de manera que cuando coja el tranvía estos especímenes pasen inadvertidos para mí.

viernes, 14 de enero de 2011

La historia del año

Pido disculpas por si alguien se ha creado demasiadas expectativas, pero el título es del todo cierto. Todo ocurrió en clase de alemán. A simple vista nada me hizo presagiar que iba a ser una clase trepidante que haría que viera la vida de otra manera. Resulta que nos explicaron cómo se llamaban los meses del año en ese idioma. El idioma en si es igual, después de pasar noches en vela i pensar en los idiomas que más o menos conozco, me di cuenta que podría haberme hecho preguntas que no me había hecho nunca.  

La profesora decidió que la manera más sencilla de que nos quedara la traducción era explicando una breve historia o un breve significado del nombre. Así que comenzó:

Enero i febrero –> Mitología e historia (tengo un don que consiste en no retener datos mitológicos, históricos ni filosóficos, siento no poder extenderme más)

Sé que por ahora está siendo muy pobre la explicación, pero ahora se anima el cotarro. 

Marzo -> viene de Marte, dios de la guerra (Oh! Milagro retuve un dato!!!) Pero bueno, esto es lo de menos, resulta que marzo era el 1r mes en el imperio romano, pero se cambio porque había que hacer no se qué historia que solo se podía hacer a principio de año y como estaban en enero dijeron, ¿para qué esperar? Enero es principio de año a partir de ya. 

Abril, mayo y junio -> Poca chicha

Julio –> No se qué nombre tenía antes pero se cambio por Julio, porqué el modesto de Julio César decidió que el merecía muchísimo  más que un imperio que estaba por toda la Galia, ¿toda? No, había una pequeña aldea que… en fin que era poco para él, así que decidió ponerle su nombre a un mes.

Agosto -> Octavio Augusto que casi no era envidioso dijo: “¿Qué Julio César tiene un mes? Pues yo no voy a ser menos”. Pero claro julio tenía 31 días y en aquel entonces agosto no, así que agosto le robo un día a febrero. A este hombre le debemos mucho, ya que gracias a él podemos saber cuántos días tiene cada mes con la regla de los nudillos.

Septiembre, octubre, noviembre y diciembre -> Confirman que marzo era el primer mes; septiembre viene de siete, octubre de ocho, noviembre de nueve y diciembre de diez. ¿Cómo he podido estar tan ciego?

En fin, espero que os haya resultado interesante esta historia que a mi tanto me lo ha parecido. Quizás muchos de vosotros la habías deducido, pero yo, como dice el friki metrosexual del diario de Patricia que sale en el APM: “la verdá e’ que nunca mavia preguntado ezo

viernes, 7 de enero de 2011

Les paraulotes de la iaia

Molts o com a mínim alguns de nosaltres, hem estat cuidats per les nostres avies. En general unes dones grans tendres que se’ls hi cau la baba amb els seus nets però que per sobre de tot intenten que siguin bones persones, educats i responsables el dia de demà. 

En el meu cas, sempre he tingut una bona relació amb la meva avia perquè  es podria dir, entre cometes, que de petit vivia amb ella. Em despertava, em feia l’esmorzar, em portava a l’escola i m’anava a buscar. Després d’escola tornàvem a casa i arribava un moment que em produïa molta gràcia; veure a la meva avia veient novel·les. El primer que em feia gràcia era el parlar dels actors, que en aquell moment no era tan habitual sentir aquí aquell accent, però per damunt de tot em feia moltíssima gràcia veure a la meva iaia com interactuava amb ells. 

No recordo l’argument de cap novel·la en concret però en totes hi havia uns dolents que per la ràbia que els hi tenia la meva avia devien ser com actualment és Bin Laden. La meva iaia era una persona de poble, d’una família de classe mitja baixa però sempre havia apreciat el seu ampli vocabulari a l’hora d’increpar als dolents sense que jo m’escandalitzes massa per les seves paraules. En el cas dels homes deia “malo”, “sinvergüenza” o coses així, en el cas de les dones, que era mes habitual, el repertori era més ampli: “mala”, “marrana”, “sinvergüenza”, “golfa”, “bicha” i moltes més. 

Passats uns quants anys, seguíem amb el mateix ritual al tornar de classe, però el futur em deparava una sorpresa que seria un punt d’inflexió a la meva vida. La meva iaia en un moment donat de la seva novel·la va increpar a la dolenta amb la frase: “madre mía que hija puta!”. Aquell dia vaig sentir que em feia gran de cop.