Negocis sospitosos:

Membre de la màfia
enxampat
i extorsionat com cal!

Avui m’agradaria parlar de dos tipus de negoci que fa ja molts anys em sembla que amaguen alguna cosa. No és una tenda en particular si no un tipus de negoci, que vagi al comerç que vagi, sempre penso el mateix quan surto. 

Molts estareu pensant que parlaré dels negocis il·legals dels restaurants, normalment xinesos, que mai hi ha ningú ni dinant, ni sopant. Però no, això no són negocis sospitosos. Això són “tapaderas” que tothom coneix i que per alguna raó que desconec ningú no investiga. Els negocis que em refereixo són les copisteries i les tendes de llaminadures, o com tots li diem, fins i tot (abans de seguir llegint poseu-vos drets) el nostre president Marianín (podeu seure): “Los chuches”. 

Explico perquè els trobo sospitosos. Quan arriba època d’exàmens t’arriben apunts de tot arreu. Tot i que saps que no hi ha temps físic per estudiar les 100 pàgines que t’acaben de deixar per l’examen de dintre de 3 dies, tu te’ls fotocòpies sense dubtar. Estàs a la cua de la copisteria mirant el taco de fulls i vas pensant: “pfff només porto 20 euros, no sé si m’arribarà”, “ai  no sé si anar a treure diners...”, “Bueno si no m’arriba li ensenyo una teta a veure si cola...”. Però mai cola... vull dir, que no anava depilat aquell dia... Vull dir, que mai ho he fet... En fi, això que creus que no t’arribarà, a mida que es buida la cua vas patint. Per fi et toca i veus com la maquina no para d’empassar-se fulles que després et cobraran... I per fi arriba el moment crític:

- 5€ si us plau.

Llavors se’t queda cara d’idiota però te’n vas content, amb les teves fotocòpies i amb 15 € que ja no hi comptaves. I com estàs a època d’exàmens dius: “Això s’ha de celebrar, vaig a comprar-me “los chuches” i em posaré com un porc. M’ho gasto TOT!”. (Quina manera de lligar temes, quina meravella...)

Total, que abans d’empollar-te les 100 pàgines vas a comprar la millor droga en pols blanca de l’època d’exàmens que et fa estar a tope: sucre.  “Collons, maduixes de goma n’agafaré tres!  Cors amb sabor a préssec, pillaré 5! Ualaaaa gominoles d’aquestes que van farcides de gelatina, totes saben igual, però agafaré 2 de cada un dels 37 tipus que hi ha” i minuts després entregues la teva bossa mig plena, o mig buida si els exàmens que has fet t’han anat de cul, però el fet és que treus els teus 15€ i et diuen:

- 2€ si us plau!

Però que passa en aquest puto país? Només pugen el preu dels pisos, les taxes de la universitat i serveis secundaris de l’estil, no? (veu en off: cabrons!) En fi, no ens desviem que m’altero i porto una molt bona ratxa sense parlar de polítics ni de les seves respectives famílies. El fet és, on està el negoci? Tampoc és que hi hagi 2000 persones comprant alhora com per què els hi surti a compte...

ES-CÁN-DA-LO!!!

Precisament és un “escándalo” que hagi trigat tantíssim en actualitzar. És per això que, abans de tot, vull demanar-vos disculpes i dir-vos que per motius aliens a la meva voluntat, més coneguts amb  el nom d’EXAMENS he deixat (i deixaré) una mica parat el blog, però quan acabi intentaré reprendre el ritme de text per setmana. 

Ja que he tret una estoneta per penjar aquest text us desitjaré que tingueu una molt bona nit amb família, amics o amb qui vulgueu passar-la i sobretot una molt bona entrada d’any!

Com les nadales no m’acaben de fer el pes, us penjo dos vídeos amb cançons d’un artista escandalós que s’adapta als temps que corren. Primer a l’Espanya cañí amb una cançó esplèndida (que em nego a penjar), després, en veure la importància que té l’anglès en la societat, es va posar les piles amb l’idioma fins a dominar-lo en un punt que jo mai hagués somiat arribar i finalment, en vista de la importància dels llatins s’ha animat amb el reggeton.

Així que estimat públic amb tots vostès, l’incomparable, l’immillorable, l’únic (per sort)... RAPHAEL!!! UEEEEEE 

                                           Amb karaoke perquè practiqueu ignorants

                                                        Apreneu a moure-us

Una gran pregunta:

Abans de tot, demano disculpes per la tardança en publicar, espero que hagueu pogut viure igual de tranquils. Donat la quantitat de peticions que he tingut via mail, carta, colom missatger i demés, tot em fa pensar que si, sense cap problema. Així que "sin más dilación":

L’altre dia recordava com un dels meus cosins petits em va posar en un compromís amb una pregunta que a mi algun dia o un altre ja m’havia rondat el cap, i només el temps sabia la resposta, espero que a vosaltres us hagi passat, si no pensareu que estic tarat, i que penseu això de mi passi, però el que pensi això del meu cosí el mataré! Dit això i un cop demostrat que no estic boig, us posaré en context.

Eren les vacances d’estiu de fa potser tres o quatre anys i jo estava passant el dia a casa de la meva iaia amb el meu cosí petit (en aquell moment era el petit, PETIT). Tothom sap que fas quan tens uns 7-8 anys a les vacances d’estiu. RES. Total, que això és precisament el que feia amb el meu cosinet. Miràvem la tele, pintàvem, jugàvem a les maquinetes... Quan de sobte, tot i estar ficat al món de la ciència el meu cosí em va fer una pregunta que em va fer reflexionar molt més que: “va ser abans l’ou o la gallina?”. A més a les pelis et preparen per si els nens et preguntes “de donde vienen los niños?” o “pero los reyes, quien son?”.

Però no, el meu cosí no podia preguntar allò, el meu cosí va dir sense pensar-s’ho ni un segon: “ya hemos comío?”. Gran pregunta quan no tens res a fer en tot el dia... Eren les 12 del mig dia (resposta de que no havíem dinat) i havia fet el mateix que faria fins les 6 de la tarda. Amb això la veritat és que tampoc vull arribar enlloc, només explicar-vos l’anècdota. Però que relatiu és el temps, com les mateixes hores poden fer-te tenir sensacions tan diferents...

Segur que un dia de cada dia a les 12 del mig dia no només sé si he dinat o no, et puc dir segon amunt o a baix l’estona que em falta per plegar de classe o de la feina. A més que lent passa el temps en aquests dos llocs. Ja n’hi ha prou d’investigar neutrins i partícules extremadament ràpides per saber si es pot viatjar en el temps, el secret està a les aules i als despatxos de feina. Constantment viatgem en el temps, mires tres cops el rellotge i tres cops que és la mateixa hora. Aquí alguna passa...

Pacte amb el diable: “Whárels?”

Canvi en el color del marc de foto.
L'ocasió ho valia... Muuuuajajajaja!

La cosa és que com a persona que es mou en el mon del cinema, sovint veig a personatges com Brad Pitt o George Clooney. Per què anomeno a aquests dos? Perquè l’un és del 1963 i l’altre de 1961. Si fem la resta 2011 (any en el que estem) menys l’any en que ells van néixer el resultat es igual a que tenen gairebé el doble d’edat de molts dels que llegiu el blog i tot i que a mi no m’ho pugui semblar, a les revistes sempre surten com els més “sexys” del món i nosaltres no. “Clar és que ells són famosos i a mi no em votaran”, dirà algun. Ja clar...

Jo he fet una investigació molt profunda i m’he deixat assessorar pel meu amic Georgy. Segur que tots penseu que es cuiden molt, que si photoshop, que si gimnàs... Res d’això, i jo que sóc una persona generosa, compartiré el secret amb vosaltres.

Realment, tots els que teniu un domini de la llengua anglesa gairebé tan bo com jo, la frase entrecometada (olé olé paraula molona que m’ha quedat!) del títol, ja li haurà dit alguna cosa. A aquells que no, paciència. Els que ni tan sols han vist que és una frase... Ufff! Per dir-ho finament, potser sabeu més suahili que anglès.

La frase és la d’un anunci, que per no dir marques direm que és una marca de cafè que va amb capsules, comença per N i rima amb espresso. Fa dues setmanes aquesta és la base de la meva alimentació i només us diré dues coses.

1. Vaig tot el dia com una moto.

2. Els obrers ja han començat a xiular-me pel carrer i a dir-me porcades.

Per tots els que no lligueu tan com voldríeu, aquí ho deixo.

Referents

Suposo que tothom té una persona que admira. En molts casos és una persona que té una professió a la qual ens hi dediquem o a quelcom que ens hagués agradat dedicar-nos. Hi ha informatics que deuen admirar a Bill Gates o Steve Jobs, criminolegs que admiren a Gil Grisom, actors que admiren a Gil Grisom, periodistes que se sentiran identificats amb Matias Prats, Josep Cuní, J.J. Vázquez (aquests últims potser s’ho haurien de fer mirar...) o molts altres casos. 

Jo no parlaré dels meus referents, però si del món en el que em moc. Resulta que porto uns quants dies del nou curs i a la facultat (faig ciències per qui no ho sàpiga) constantment ens donen dades de Isaac Newton (gravetat), Albert Einstein (relativitat), Max Planck (teoria quàntica o el que és el mateix: ¿?) i un llarg seguit de noms, moltíssims d’ells amb premis Nobel. Un dia en sortir de classe i haver fet un petit recorregut per la història d’aquests premis, vaig anar a la sala d’ordinadors de l’hemeroteca de la meva universitat a buscar certa informació. 

Quan vaig entrar a la sala la meva sorpresa va ser que gairebé no hi havia ordinadors lliures, cosa que em va estranyar ja que no acostuma a haver-hi gaire gent ben entrat el curs així que imaginava estaria buida. Però la gran sorpresa va ser veure que un dels nois que hi havia estava veient un capítol de la sèrie “Breaking Bad”, no es pot dir que el xaval no estigues allà aprenent ja que per qui no conegui la sèrie, aquesta va d’un professor de química que a causa d’una malaltia es dedica a fer droga per poder pagar el tractament. 

Això em va fer veure que els referents que tenen els meus professors, van fer grans coses indubtablement i estaria genial que poguéssim arribar a ser com ells algun dia, però alhora em vaig adonar que estan perdent públic a les aules per no parlar de químics més moderns com Walter White (Breaking Bad), Walter Bishop (Fringe) o fins i tot Stanley Goospeed (La roca).

Jo no sóc tonto...

... i ell tampoc!

Molts dels que heu llegit el títol haureu pensat: “i una merda que no!”. A aquesta gent us diré dos coses: “malditos seais por una gitana” o, si això us sona massa despectiu, “que os parta un rayo cabrones”. Pel qui al contrari hagi pensat en una coneguda tenda de productes electrònics, de cuyo nombre no quiero acordarme, ha donat al clau. 

No parlaré de que tenen uns preus excel·lents i uns productes magnífics. I no ho faré per dues raons, primer perquè mai he comprat allà i segon, però no menys important, perquè no em paguen. El que vull comentar és el catàleg de productes que envien a la bústia. Els qui el rebeu ja sabreu de què parlo. Què signifiquen aquestes dimensions? Si gairebé no cap ni a la bústia, de fet gairebé no cap ni per la porta d’entrada. És més incòmode de mirar que una altra cosa, però a casa meva com bé dic no som tontos i l’hem aprofitat. Ens hem estalviat uns bons diners en estovalles, li hem fet un bordat a la punta i queda de meravella. A més, fa joc amb els llençols, del llit de matrimoni es clar, perquè al llit petit arrossegaven, per tant vam haver de fer un invent.  Un nòrdic. El vam tallar per la meitat, el vam omplir de plomes, grapes pel costat i ja  ho tenim. 

El cert és que li veig moltes utilitats, però com a catàleg de propaganda no gaire. A més a aquesta gent no li afecta la crisi? Que amb el paper que fan un fulletó, o parlant amb propietat un “fullot”, en podrien fer quatre de normals. El dia que senti que tanquen tendes i fan fora a gent espero que algú els hi digui quatre coses ben dites. 

Estimat Kupyni

L'amor és molt dolç, però tan fràgil
que sovint es trenca
(olé, olé els meus collons, amb el
peu de foto profund!)

He rebut una carta on se’m demana que la publiqui al blog per compartir-la amb tots vosaltres, així que aquí us la deixo. La carta en qüestió l’envia la veina de la mare d’un noi que treballa amb uns amics meus o dit d’una altre manera, la meva xicota. Així que, per petició popular, aquí us deixo el segon text de la corresponsal de Chiripitiflauticolandia, Tricia Takanawa  (se m’havia oblidat comentar que amb la meva corresponsal mantinc una relació extralaboral des de fa temps...)

Estimat Kupyni, 

Hem de parlar. No sé ben bé com començar aquesta carta que de ben segur acabarà per arrencar-te un bon grapat de llàgrimes, però ho havia de fer, tard o d’hora, perquè no era just per a tu seguir amb aquesta farsa. No ets tu, sóc jo, que em trobo en un moment delicat i necessito temps per a mi. No obstant crec que seria bo que comencéssim a veure altres persones, per aclarir-nos les idees. Tant de bo ens haguéssim conegut d’aquí dos anys, perquè estic convençuda que no podria trobar una persona millor per compartir el futur, però el que és el present... Crec que la cosa estava anant massa de pressa.

Ara necessito temps per mi i per viure la meva joventut, és massa d’hora per lligar-me, sóc un esperit lliure i necessito alguna cosa més. A més... he conegut algú. Es diu Desire... De moment ens estem coneixent, però es tracta d’una relació molt intensa. Passem moltes hores junts i m’entén com ningú ho havia fet abans. A més, sempre està allà quan el necessito (bé quasi sempre) i demani el que li demani mai em diu que no. Sempre m’escolta i em porta a llocs on tu mai sabries arribar. A més, es porta molt bé amb els meus amics, tots estan encantadíssims amb ell. Possiblement ja ho sospitaves, perquè en les nostres darreres cites gairebé he estat més pendent d’ell que de tu. Però és que amb ell puc créixer com a persona i esdevenir el que vulgui, fins i tot alcaldessa!

A més em fa sentir coses increïbles. Cada cop que em vibra a la cama sento papallones a la panxa pensant, serà ell? I si, sempre ho es. A més, mai és cansa de jugar amb mi, ni jo de jugar amb ell, perquè una partida amb tu al Trivial no està malament, però no es pot comparar amb l’Angry Birds!

Espero no haver-te fet molt de mal i que no em guardis rancor. Segur que d’aquí poc ja m’hauràs oblidat i potser també trobaràs la teva pròpia Desire, Nexus o qui sap si una Galaxy amb qui refer la teva vida.

Un petó.

Tricia 

(Texto enviado desde gmail para htc desire ©)

Ara em torneu a dir que la faci indefinida i si voleu li pago seguretat social i tot...

La crisi de la SS

La temàtica nazi sempre ha donat molt a parlar, així que si esteu interessats en ella, no dubteu en deixar de llegir aquest text. Avui parlarem de la crisi de la Seguretat Social. Tots sabeu que us estic molt agraït i és per això que porto uns dies fent una investigació per informar-vos en primera persona dels problemes de la Seguretat Social. Com molts sabreu, m’ha costat molt aconseguir ficar-me en aquest món i realment el que us explicaré es descoratjador.

El primer que em va impactar va ser el lloc on em van ficar just abans d’entrar a quiròfan. Et posen una bata i uns calçotets que crec que estan fets de mig Kleenex i que, no sé si és que jo estic massa gras o què, però em quedava tota l’esquena descoberta i tampoc és que jo sigui Michael Phelps. Quan ja vas vestit de gala, et fiquen per un porteta pràcticament feta a mesura. Quan entres notes com si estiguessis envasat al buit com un pernil. Un cop entres, tothom allà va amb mascareta, et fiquen un barret la mar de maco i hi ha una seguretat del cagar. Explicació? Ni puta idea.

Després que t’introdueixin un parell de tubs per aquí i per allà, entres a quiròfan... TXUN! Aquí és on es noten les carències que hi ha. Per començar, a mi ningú m’ha avisat que havia de portar  anorac, llavors el mínim en ple estiu és que no comenci a tremolar de fred, alguna cosa no va bé! Com ho van notar, van portar-me una manta que era com un matalàs de platja que s’inflava amb aire calent. Allà t’estiren en una llitera (conegut com camilla en català no correcte, però comprensible, no és que operin a una persona a dalt i una altra a baix) i comencen a treballar.

Allà van passar pel meu cap imatges de tota mena que havia vist a la tele i que, a poc a poc, estava vivint. Una d’elles va ser quan el metge comença a dir “bisturi”, “gasas” o  “sudor”, que ja em diràs tu com polles pot suar un tio amb el fred que carda allà dins! I clar, imagineu-vos la cara de sorpresa quan començo a sentir: “sierra”, “lija GORDA”, “broca del 8”, jo pensava que m’anaven a arreglar la cama i resulta que es foten a fer una taula “fácil, rápido y para toda la familia”. Però ja va arribar el moment clau. El final. Quan ja havien acabat "de fer el moble", sento “grapadora”. Clar aquí ja vaig saltar: “tampoc vull que em feu un ninotet de “punto de cruz” però unes puntades per tancar la ferida no serà més...” després d’una injecció no vaig acabar la frase i no recordo res més fins arribar a l’habitació.

Però no tot són coses dolentes a la Seguretat Social. Em van col·locar unes gases per tapar la ferida i em van dir que me les traurien. Passi que em punxin la mà, d’acord que m’obrin la cama, fins i tot puc acceptar que em serrin un tendó, però pel que no passo és perquè m’estirin de la gasa. Jo he vingut a investigar una operació no una depilació. Però, oh! Sorpresa! Estan fetes d’un material que es desenganxa millor que la pega de barra. I és aquí on jo em pregunto, per què collons no fan les tiretes o l’esparadrap d’aquest material? L’adhesiu d’ara és una tortura més pròpia de la policia que parlàvem al principi del text...

La gran mentira de los reyes

Siempre se dice que es importante leer porque se aprende mucho. Pero cuando se trata de leer prensa del corazón no se aprende tanto... ¿Quien dice que leyendo el “Lecturas”, “Hola”, “Pronto”… no se aprende nada? Hace tiempo se supo que la foto de navidad de los reyes era un montaje. Para un día que tienen que currar y no lo hacen... Pero yo descubrí una mentira mucho más grande también relacionada con  la realeza. No lo descubrí en ninguna revista, pero si no ponía esto me quedaba una introducción con poca chicha. 

La gran mentira es la de los reyes magos. Supongo que no tengo que decir de que se trata, aun después de más de 10 años sabiéndolo aun duele decirlo… Tus padres siempre te enseñan que no hay que mentir porque está muy feo, en la tele hablan con desprecio de la gente que miente, pero luego todos ellos lo hacen cuando se acerca el 6 de enero. Todos unidos para engañar a los inocentes niños. Pero lo peor es  cuando estos dejan de ser niños, no gritan a los cuatro vientos que el mundo vive metido en una mentira. Al contrario. Pasan a formar parte de ella y mienten a sus hermanos, primos y vecinos pequeños.

 Además es una mentira muy bien trenzada, todo el mundo está confabulado y se ponen de acuerdo. Gente con diferente ideología, de diferentes edades, de sexo opuesto, todos unidos para hacer que los niños de su alrededor pasen un día lleno de ilusión… Al fin y al cabo no esta tan mal esta mentira. ¡FELICES REYES A TODOS! (cuando lleguen…)

Rutina

En aquest text parlarem d’una paraula molt infravalorada. Suposo que el títol ajuda a que us feu una idea de quina paraula és. Pels qui encara no ho han encertat la paraula és RUTINA. 

Sovint veiem anuncis on ens demanen que trenquem amb la rutina o ens pregunten si estem cansats d’ella. Ho fan amb la mateixa estratègia que ens venen un “eslender wisper” en els canals de teletienda: imatges en blanc i negre... Maleïts publicistes, com es nota que tenen estudis i saben tocar-nos la fibra. 

Però en aquest cas no. La rutina és bona, amem la rutina. A qui no li agrada anar cada divendres a sopar amb els amics o amb la parella o a fer una cerveseta per veure el futbol cada cap de setmana. Molts de vosaltres us queixeu quan acaba la rutina de veure la copa d’Europa entre setmana, AIXÒ és rutina! I és per això, per demostrar lo molt a favor que estic de la rutina, que escric un text, rutinàriament, cada setmana.

Tot i que ara que penso en lo de la copa d’Europa, anem a veure el partit després d’un dia de feina, o després d’estar estudiant. I també és rutina haver de matinar, normalment  dilluns, per anar a treballar. Enlloc d’aprofitar la tarda per fer el que et vingui en gana has d’estar en el teu rutinari lloc de treball dia rere dia. I és per això, per demostrar lo molt que odio la rutina, que escric un text, trencant amb la rutina, el dia de la setmana que em ve en gana.

Todo tiene su que...

Hola soy Kupyni Kivulgui tal vez me recuerden de otras entradas como “Acoso religioso” o “El día en que la palabra sidecar me abrió los ojos”. Al leer esta frase, la gran mayoría o incluso todos vosotros habréis pensado lo mismo. “¡Maldito plagiador!” Y es aquí cuando yo os pregunto: ¿quíen de vosotros no ha dicho nunca la frase: “Como en el capítulo de los Simpson que…”?

¿Quién no ha ido a clase con un pequeño Bart? ¿O con Lisa? ¿Y cuántas veces tomando unas cervezas con los amigos no has encontrado a la parroquia del Bar de Moe empinando el codo en la barra? 

La verdad es que desde que tengo uso de razón dan los Simpson a la hora de comer, y desde que tengo uso de razón los veo. También muchas situaciones de películas de verdad han sido llevadas a los Simpson, el Resplandor, cuando “sin tele y sin cerveza Homer pierde la cabeza”, Terminator, cuando Homer persigue el coche de Flanders con los palos de golf o también el disfraz de Bart emulando la Naranja mecánica. De hecho ha habido películas que no había mirado i cuando finalmente las he visto he dicho “pero si esto sale en los Simpson”, por ejemplo la escena de Reservoir Dogs donde es el gato el que es rociado con gasolina. 

Esto me hace pensar que por más que vea los Simpson jamás sabré de primeras quien es Rasca y quien es Pica.  

Frases de la infancia

Juego que representa a la perfección la
infancia, pero que yo tube...

El otro día en una plaza de cuyo nombre no puedo acordarme, o más bien no sé, había una panda de niños de unos 8 o 9 años que jugaban con una pelota aprovechando los últimos rayos de luz que el sol dejaba caer sobre aquel terreno, una manera muy poética de decir que eran más o menos las 20’30h.

Aquella situación me trasladó a mi infancia, cuando pasaba muchísimas horas corriendo detrás de un balón todos los días en el parque de debajo de mi casa. Me sentía muy identificado con aquellas criaturas hasta que llegó el punto de inflexión. Uno de los niños en cuestión recibió la señal de su madre para marcharse a casa; el chaval muy educado se despidió de sus amigos: “venga peña, me doy el piro”. A cuadros me quedé al oír aquella frase; hacían lo mismo que yo cuando era pequeño, pero para nada hablaban igual que yo. En ese momento me vinieron a la mente varias frases que se decían.

Jugando al futbol recordé una situación muy curiosa. Cuando estaban hechos los equipos, se corría desde el medio del campo como si el mundo se acabase i se saltaba a tocar el larguero para no meterte, aunque siguiendo con las frases, era más eficaz decir: “ulti”, no había tiempo que perder diciendo “último”, el siguiente decía “pénul” i luego venía el “ante”. Lo más gracioso venía después, cuando el 4º hacía uso de su imaginación diciendo “ante-ante” o cosas similares. Sin dejar el recreo, también había expresiones para cambiar cromos al decir “tengui”, “falti” o “repe”. 

En otra situación muy típica de niños, como es meterse los unos con los otros, también había frases que “lo petaban”. Ya te podían decir las cosas más fuertes que te pudieses imaginar que con un simple “rebota rebota y en tu culo explota” ya te sentías el campeón de aquella batalla dialéctica. 

Por último los niños de mi época hacíamos 7.394 actividades extraescolares, entre las cuales las que más nos gustaban era hacer cualquier deporte, música o muchas otras. Pero había una que a mí me gustaba especialmente. Ir a clase me daba pereza, no se me daba especialmente bien, pero el hecho de decir “hoy tengo inglish pitinglish”, me hacía el niño más feliz del mundo.

Dates relatives

Unes setmanes abans que arribin aquestes dates sempre em ve al cap la mateixa pregunta: “quan és setmana santa?”. El fet és que, per més anys d’experiència que acumulo en això de la vida, si algú m’ho preguntés no sabria mai què contestar. Sé que varia per alguna història religiosa, però jo d’aquest tema sé ben poca cosa, que feien peixos del no res i que separaven aigües, però que feien variar el temps segons els convenia, d’això no en sé res. 

Potser és que sóc curtet, però no seria més normal fer-ho com per exemple el Nadal que també és una data religiosa, però sempre és el 25 de desembre? Tot i que aquesta data també em produeix uns certs dubtes. Per una banda el 25 de desembre es celebra, o commemora el naixement de Jesús Crist, fill de Déu Crist, suposo. D’altra banda tenim l’any 1 d.C (després de Crist), però el meu dubte és: el 26 de desembre no era ja després de Crist? O és que aquest home va morir el 31 de desembre? Si és així, quina mala llet ficar-lo a la creu el dia de cap d’any...

Un altre dia que em costa recordar és el dia de la mare. Aquest és mes constant que la setmana santa, però no és mes fàcil recordar el dia 7 de maig o el 4 o el que sigui que no el primer diumenge de maig? A vegades no se si és diumenge, com he de saber si és el primer o l’últim? Ho trobo molt absurd, ja sóc dolent per les dates com per ficar-me més dificultats. Com a venjança crec que celebraré el meu aniversari el tercer dijous de maig commemorant que era el dia de la setmana en que vaig néixer.

Intrusisme laboral

Alguna o una altra vegada a tots nosaltres algú ens ha preguntat: “tu que vols ser de gran?”  La majoria no acabarem sent el que dèiem, però per molt que ens agradi, si no hem estudiat per aconseguir-ho mai ho serem. Bé això no és així en tots els camps. Tu pots estudiar i esforçar-te moltíssim fent matemàtiques i al final acabar sent ministre de cultura. O fins i tot pot ser que no vulguis estudiar res i finalment diguis: “calla! M’apuntaré a les llistes d’algun partit polític i seré regidor de l’ajuntament del meu poble”, i amb alguns anys posicionant-te i rodejant-te de bons contactes, pots aconseguir-ho. 

Realment em pica la curiositat per saber, de tots els polítics que hi ha al món, quants han estudiat la carrera de ciències polítiques. Segurament seria una xifra lamentable... Però ja deixo de parlar de polítics, que ara portava una bona ratxa i no vull espatllar-la. Hi ha una professió tan o més prostituïda que la de polític. Tu pots haver-te estat esforçant tota la vida, treballant i treballant per fer-te un nom en el món del “petardeo” i acabar treballant de periodista.

És lamentable sentir a la tele que diguin els diners que cobren una sèrie de gent per estar en un plató menjant i dient xorrades i conèixer gent que busca una feina on els hi paguin almenys 1000€. No puc entendre quin interès pot tenir sentir parlar a persones que a penes tenen el graduat escolar de temes més o menys seriosos. Ja m’enerva prou que parlin de qui es zumben o a qui no, però bé almenys aquesta si que és més la seva feina; xafardejar vull dir.

No sé on anirem a parar tots, al final acabarem llegint blogs de gent a qui mai se li ha donat bé escriure o que fins i tot han decidit enfocar la seva carrera al món de les ciències.

Un nou heroi vigila la ciutat

Sovint he sentit a les noticies que fan una sèrie d’estudis que diuen els llocs on hi ha més accidents de trànsit, també el lloc on hi ha més robatoris. Sabeu on es produeix tot el mal? Jo us ho diré: A LES CIUTATS! Ara vindrà el típic que digui, “claaaaar no aniran a robar al camp que hi ha dos cases” o un altre que digui “no, si et sembla hi haurà més accidents amb tractors o amb vaques que per l’autopista”, doncs no és per això llestos, que sou uns llestos! 

A les ciutats hi ha inseguretat. Vas pel carrer i se sent la por entre la gent, i això també ho han notat els qui manen en la meva ciutat. En les pel·lícules si tot això passa hi ha un individu disfressat que ajuda a tota la població. Doncs ara a la meva ciutat també, hem contractat AGENTS CÍVICS. Si tu vas amb el cotxe cremant roda, en el moment més inesperat t’apareix una llum “cegadora” del no res i fa que t’aturis amb la seva espasa en forma de senyal. I no et pensis tu que et farà parar així al “tun tun” en mig del carrer o en una rotonda, no! Et fa parar en un pas de vianants fins i tot en alguns regulats amb semàfors. A més d’això fan moltes altres coses, com passejar entre els ciutadans per crear un ambient de calma màxima. I molts pensareu: “un sol agent cívic no pot controlar una ciutat”. Teniu raó, però l’ajuntament ja s’ha encarregat d’això. N’hi ha molts diferents pul·lulant pels carrers!

Així que tots aquells que voleu fer al mal, ja podeu anar passant a atacar als pagesos, perquè aquí a la ciutat estem segurs. Només em sentiria més protegit si amb la pròxima revista de la ciutat regalessin una llanterna amb la qual podem apuntar al cel perquè el nostre heroi vingui a rescatar-nos.

Animals...mmm... "curiosos" per dir-ho d'alguna manera

L'altre dia, en un dia plujós, van sortit a passejar alguns dels animals que més fàstic fan al món. Feia temps que no els veia alegrement campant per la ciutat. Això em fa pensar que, a més de lletjos i fastigosos, són idiotes, perquè tenint tot l’any per sortir, trien els dies que plou, que el que menys ve de gust és sortir al carrer. Molts dels animals que ara diré segur que us poden semblar dels més entranyables, però si els mires amb deteniment tots ells tenen coses que els fan sinistres. 

Començaré pel que més fàstic em fa i el qual ha inspirat aquest text, i per això li he dedicat la foto. Es tracta del cargol, un animal que sembla un moc gegant i que es mou. A més, en especial a la tardor quan surten tots en massa, és inevitable acabar trepitjant-ne algun, i sense cap mena de dubte, això es el que el fa més fastigós. Tot i que en un primer moment la sensació és similar a la de trepitjar un "kiko", quan t'ho mires detingudament el que realment has trepitjat és un moc gegant. El que em sembla més greu de tot, és que hi hagi gent que se’ls mengi, i molta d’aquesta gent s’escandalitza quan a països asiàtics mengen escarabats, saltamartins o algun insecte per l’estil. Almenys aquests animals tenen una estructura definida i s’aguanten drets. (NOTA: tampoc me’ls menjaria ni boig)

Aquest següent animal no fa fàstic, però depèn com, fa por. Es tracta de les tortugues. Tenen la seva gràcia, però quan comencen a estirar el coll fins extrems inimaginables, mostrant les dues taques vermelles que tenen al coll, són molt sinistres. A més, com les cuidis bé, comencen menjant gambetes petites i acaben menjant pernil o pollastre. (Ho he vist amb els meus propis ulls.)

No tinc res en contra dels animals que duen la seva casa a l’esquena, en contra del que pugui semblar. De fet aquí podria parlar de paneroles (cucarachas segons el sr. Google), rates o qualsevol altre animal que pugui sobreviure a un atac nuclear, que és un fet del més intrigant. Però no perdré el temps amb aquests, sinó que passaré directament a l’animal que possiblement és el més sinistre i més fastigós per a gairebé tothom, i si no és així, hauria de ser-ho! El cuc de terra (la lombriz vaya...). Aquest animal, també surt quan plou, però passarem això per alt. No te cames i es desplaça de forma força hàbil, però bé això també és igual, el que realment m’al·lucina, es que pugui haver un animal, que tingui el cap com el cul, tot i que com algú molt intel·ligent m’ha dit, no dista tant d’algunes persones. Suposo que ho deia per la merda que té la gent al cap. No ho dic per cap dels que llegiu aquest blog, així que si algun lector se sent al·ludit té un greu problema!