viernes, 29 de octubre de 2010

El día en que la palabra sidecar me abrió los ojos

Mucha gente con la que he hablado ha tenido esta misma sensación en algún momento de su vida, pero lo más sorprendente es que todos ellos lo han hecho con la palabra sidecar. El hecho de que usamos muchísimas palabras de otras lenguas es evidente y muchas veces lo hacemos sin pensar, especialmente en el deporte: palabras como futbol, básquet, gol y muchas otras nos son habituales. 

Si vamos a tomar algo no es de extrañar pedir una hamburguesa, un sándwich o a unas horas mas tardías tomarnos un coctel. Además, si vamos de vacaciones es muy habitual ir a un camping y para los más atrevidos incluso puede ser habitual comprar algo en un sex shop. 

Casi todas estas palabras han sido españolizadas escribiéndolas tal como nos suenan de una forma más parecida a la nuestra. Pero sidecar, una palabra aparentemente más española que la tortilla de patatas, no. Podríamos haberla escrito como saidcar pero en lugar de eso, la hemos cogido tal cual i la hemos leído con un inglés playero que todos alguna u otra vez hemos practicado. Lo más gracioso es que lo hemos practicado muchas veces mientras pensamos “¡Madre mía! Qué bien me ha quedado esta frase” o incluso “¡Joder! Qué bien hablo”.

Este momento, con alguna relación de ideas simples, me llevo a pensar el nefasto nivel de inglés que, en general, tenemos en este país. ¿Por qué pasa esto si ya de muy pequeños empezamos a saludar, a aprender a contar o a decir los colores en este idioma? Con esta pregunta, llegué a una conclusión, que no sé si es acertada o no. Mi reflexión es la siguiente:

“Cuando llegué a 2º de bachillerato (último curso con inglés como obligatoria), ya había hecho asignaturas como matemáticas, castellano, biología y también inglés. En matemáticas no me enseñaron a sumar, dieron por hecho que ya me lo habían enseñado en su momento. En castellano no me explicaron la diferencia entre las consonantes y las vocales. En biología no me explicaron cómo era el cuerpo humano, con 17 años se supone que ya lo sabíamos e incluso los más afortunados habían visto uno diferente al suyo propio. Entonces, ¿por qué motivo, desde que tengo uso de razón hasta ese momento, hemos estado dando  el “Present Simple” y demás año tras año?”
Cinc abaut it plis!

lunes, 25 de octubre de 2010

Polítics al parc d'atraccions

Tot i no ser la meva intenció inicial, segurament acabaré escrivint de política, o de temes relacionats amb la política, sovint. De fet, avui no se ben bé si seria política el que diré. 

Fa temps que en aquest país (i segurament en molts altres) la política és un circ: estan els qui van per la corda fluixa, els qui tiren ganivets sense mirar i, sobre tot, estan els pallassos. Ara volen expandir-se i han començat a arribar als parcs d’atraccions començant per La Noria. Si fa un parell de divendres ens sorprenia Artur Mas pujant a aquest reconegut i respectable programa de política, que fan a la cadena cultural tele 5, ara ha estat l’honorable president qui ho ha fet.

La veritat és que m’ha indignat més del que m’ha sorprès. Al cap i a la fi, a l’hemicicle no paren de treure els draps bruts els uns dels altres, igual que passa en aquesta mena de programes on la cosina del veí del xofer d’un torero explica com la seva cunyada se’l tirava mentre estava cassat amb una ex-stripper. Per sort, són els polítics qui entren en el món de la faràndula i no els farandulers els qui entren al món de la política. No imagino a Falete fent el missatge de Nadal mentre es fot fins el cul de torró i polvorons o a Belen Esteban inaugurant un nou museu. Són dos conceptes que no em lliguen gaire.

El que si seria un avantatge de fer un espectacle, més lamentable del que ja és per altre part, és que segurament podríem votar sense moure’ns de casa al nostre partit polític preferit enviant un SMS amb la paraula ELECCIONES seguida de les seves sigles al 5555 i el partit guanyador podria celebrar-ho ballant tots junts uns quants politonos.

miércoles, 20 de octubre de 2010

El joc de les cadires

De petits, tots hem jugat algun cop al conegut joc de les cadires aquell en què es corre al voltant d’elles i l’últim que s’asseu queda eliminat. Als nostres estimats polítics, pel que sembla, els agrada tant que encara hi juguen. A la que hi ha alguna lliure tots perden el cul per poder seure-hi abans de que la música deixi de sonar. 

No tenia pensat escriure tan aviat, però avui he sentit, un cop més, la noticia de que “es reorganitza el govern”. Sempre m’ha fet gracia això de reorganitzar gent que no fa bé la seva feina, cosa que només passa a la política. He estat estudiant molts anys i tot i que hi hagués molts suspensos a la classe de matemàtiques, no provaven de posar al professor d’història en el seu lloc a veure si ens anava millor. Tot i que potser no es mala idea; si a un hospital mor gent quan l’operen, enlloc d’acomiadar al cirurgia, podrien intentar que sigui el pediatra el que operi a cor obert. O si un nen te un refredat podria ser el neuròleg qui l’atengui.  O si no un exemple en un terreny més popular, quan el Barça encadeni 3 derrotes seguides, el seu president podria posar a l’entrenador de porter, al migcampista com a director tècnic, i al que neteja les botes com entrenador, si les persones que han de gestionar tot un país ho fan, deu ser una solució meravellosa.

Ara parlant de forma mitjanament seriosa, ja que si ells es prenen en broma el tema és difícil agafar-se’l en serio, com pot ser que totes, o la majoria de professions requereixin una especialització i a la política no? Fins i tot en un cinema, la persona que projecta la pel·lícula no sabria vendre’t una entrada. No es normal que una persona qualsevol, que no te cap mena d’estudis de sanitat estigui al cap davant d’un ministeri de sanitat. O que una persona que es ministre de medi ambient  de cop passi a ser-ho d’indústria o de cultura sense tenir cap mena d’experiència en aquests temes. 

Això l’únic que em fa veure és el fet que la política és una via ràpida en aquest país per treballar vuit anyets i tenir una paga fins a la jubilació. Amb notícies com les d’avui em demostren que només busquen si o si una cadira, la primera que quedi lliure,  i que la cultura, la sanitat, la vivenda o qualsevol altre problema del país no els importa el més mínim sempre que puguin tenir les seves butxaques plenes.      

martes, 19 de octubre de 2010

Acoso religioso

Por el título puede parecer que vaya a escribir en verso y que vaya hablar de uno de esos curas que tanto quieren a los niños, por decirlo suavemente, pero no ninguna de las dos cosas, al menos por ahora...

Hoy, al entrar en la universidad, me he quedado alucinado al ver encima de la mesa un libro titulado "El nuevo testamento". He alucinado que en una carrera científica como lo es la mía alguien lo trajera y se lo dejara allí. 

Al acabar la clase, he ido a hacer mis necesidades y encima del lavabo, la taza, el wáter o como queráis llamarle, me he encontrado otro libro, idéntico al primero, con el mismo título. Eso ha empezado a mosquearme, tanta gente engañada en el mundo el mismo día cuando en algunos años de carrera, quizás demasiados, no lo había visto nunca... En fin, casualidad. Pero no, porque al meterme en la biblioteca e ir a sentarme en el primer sitio que he encontrado, adivinad que había en esa misma mesa... Pues sí, otro Nuevo Testamento

Al salir de la universidad todo eso ha cobrado sentido: un hombre de unos 60 años se ha abalanzado sobre mí como si yo fuera Zac Efron y él una loca adolescente para decirme que me regalaba ese libro para que me lo leyera y me iba a decir dónde ir a reuniones para comentarlo, pero muy amablemente le he dicho que no. Él no se ha dado por vencido y ha caminado unos segundos a mi lado, pero al ver que no le hacía mucho caso ha desistido.

No tenemos bastante en la puerta de la universidad esquivando panfletos de academias que te dicen directamente que o vas o prepárate para suspender, que ¿ahora tenemos que esquivar también biblias? ¿Tampoco es suficiente que esté en mi casa relajado, vestido o desnudo, solo o acompañado, haciendo algo o sin hacerlo y que de golpe piquen a tu puerta para ofrecerte un camino hacia un mundo mejor?

Este es un mensaje para todos aquellos que intentáis "guiarnos": igual que yo respeto que te hayas dejado comer la cabeza y creas en Dioses, hadas o gnomos, déjame a mí tranquilo creyendo mis cosas y sin ganas de conocer un mundo mejor, porqué suponiendo que existe iría de cabeza, pero el trayecto para ir no me gusta demasiado.

Presentació

He decidit aventurar-me en el món dels blogs amb un molt simple, i molt semblant a una grandíssima majoria dels que hi haurà, consistirà en comentar fets de la vida, de l'actualitat, d'esports, de tele o en general de tot el que m'indigni, em distregui o em sembli interessant. Ningú ha d'estar d'acord amb el que dic ni molt menys i per això jo escriuré el que cregui però per davant de tot "Kupyni Kivulgui".