L’EDUCACIÓ VEÏNAL:

Sovint en aquest blog, llegint el títol  no saps ben bé sobre què es parlarà. Recordem si no títols com “El joc de les cadires”, “La historia del año”, “El dia de...” entre d’altres. Això a mi m’agrada especialment. Però avui no ho he fet. No sempre tinc punts d’originalitat, així que ho sento, però avui no us sorprendré. Avui parlaré justament d’això, de l’educació dels veïns. 

Tots els lectors del blog, crec, tenim veïns, més llunyans o més propers, així que tots sabem que el fet de ser veïns no ens fa automàticament amics. En alguns casos si, però no pel fet de viure porta amb porta per motius que controla l’atzar si no més aviat per fets totalment aliens a les nostres cases. El que vull dir d’aquesta població és de la curiosa educació que tenen alguns veïns. Tots tenim veïns mal educats, veïns pesats, o veïns dels que comentàvem; amics, o amb qui et portes millor. Però els que m’interessen són els que no sabria ben bé on classificar. De fet són una barreja entre tots tres; m’explico. 

 Aquest veí concret és el que et trobes al replà de l’escala per agafar l’ascensor i no només et parla del temps. T’explica la seva vida, o es para a parlar amb la teva mare o si no et pregunta com et va tot. Aquesta mateixa persona pateix un trastorn quan li toca la llum del sol i a 10m de la porta de casa teva tu el saludes i el que fa es baixar el cap i seguir caminant sense respondre. 

Aquest fet m’enerva molt perquè sóc conscient que no som amics, però si em tens tanta confiança com per tenir-me cinc minuts xerrant a l’escala el mínim que pots fer es saludar-me pel carrer, si no és així deixa de comportar-te així i forma part del primer grup, “els veïns mal educats”. Aquests són els que ni tan sols a la teva escala et diuen ni hola. Sempre em quedaré amb les ganes de dir “hola subnormal” o “hola fill de...” a veure si és que són sords i jo estic aquí jutjant-los injustament.