Transport públic: "ciudad sin ley"

La guerra no dorm, no descansa, no hi ha treva. Sempre s’ha d’estar preparat. Els grans soldats aprofiten els moments de feblesa dels enemics per fer-se forts. I això és el que fan unes de les persones més perilloses de la nostre societat. No us deixeu enganyar pel seu aspecte dèbil i fins i tot en alguns casos tendres. A l’hora de pujar al transport públic, moltíssima atenció amb... LES IAIES!!!

Tots alguna vegada o una altre hem agafat el metro, l’autobús o el tren a hores conflictives. És difícil pujar a qualsevol d’aquests transports i no trobar una iaia amb un carro de la compra, amb el seu net o la seva neta o simplement amb una revista del cor.

Quan arriba l’autobús et fan patir; “Ja podran pujar soles allà dalt elles soles?” i si van amb carro la cosa es complica. Però amb més o menys dificultat sempre acaben pujant. Un cop a dalt aquella personeta es fa forta. I la mateixa persona que quan l’autobús estava a dos pams de la seva cara et deia: “quin número es jove? Es que no hi guipo” és la que mentre esta picant detecta sense saber com una sèrie de seients lliures. Físicament és impossible passar per entre tantíssima gent, però increïblement en el que triga la teva T-10 en entrar validar i sortir, la dona ja està al seient lliure de l’última fila.  

Si no hagués viscut en primera persona aquesta situació pensaria q s’agafen per la barra i passen per damunt dels caps de la gent o que surten per la finestra i fan el recorregut pel sostre de l’autobús. Però no, és molt mes simple que tot això. Tu estàs tranquil·lament al costat d’un seient lliure, sense fer-li cas i la iaia que està al teu costat inicia una competició/batalla sense que tu ho vulguis. Però si ella ho ha decidit, estàs perdut. En el que trigues en tancar i obrir els ulls tens el colze de la dona a l’esquena mentre amb l’altre mà t’empeny fent que el mengis a la persona que tu tens davant. Quan et gires per increpar-la, ja està asseguda amb una posició de iaia fent ganxet i una cara plena d’amabilitat. Com a molt si realment ha estat una dura batalla afegeix “ho sento maco”. Quan fan això mai sé si ho diu per la pallissa que m’ha donat o amb ironia per haver guanyat la cadira que jo en cap moment he volgut.