El pitjor dia de la meva vida

Sempre he volgut escriure un text sobre un dels grans problemes d’aquest país, l’atur. No ho he pogut fer, perquè encara que ara no estigui ben vist en el país i vulguin que tots descansem a casa, jo... pfff costa... jo treballo. També un tema que sempre he volgut tocar és el dels funcionaris, però com ja he dit abans, jo treballo. Com sabeu que m’agrada saber de que parlo, (l’exemple més clar és el de les iaies, en veig moltes al llarg d’un dia), així que aprofitant el meu èxit i la meva fama, m’he buscat un negre que farà el text. Un negre que va tenir una experiència traumàtica i ja mai tornarà a ser el mateix. Així que espero que gaudiu, i jo també del text de la meva corresponsal a Chiripitiflauticolandia, Tricia Takanawa:

“7:30 AM. Sona el meu despertador i baixo del llit fent un saltironet amb un somriure d’orella a orella. Amb l’ajuda dels ocellets em vesteixo i em pentino. Surto de casa saludant els veïns i veïnes que em vaig creuant. La ciutat desperta mandrosa i ja comença a bullir d’activitat. Arribo al meu destí i de cop... alguna cosa ja em fa canviar l’humor. Entro a la seu de l’INEM (amb l’objectiu simple de trametre els papers de l’atur) i agafo el paperet del meu torn. No som massa gent, així que suposo que la cosa anirà ràpida. 

-Piro- Sona el timbre, ha arribat el meu moment. M’aixeco triomfant amb les mans alçades i mirant al cel. Tot seguit, camino segura de mi mateixa cap a la taula número 5. “Vinc a demanar l’atur”. La noia, molt amablement, es lamenta per la meva desgràcia i s’ofereix a ajudar-me amb totes les seves ganes, però per a fer-ho primer he d’inscriure’m al Servei d’Ocupació (“per fer veure que busques feina”, diu picant-me l’ullet). Un cop registrada, truca una companya per comprovar que la meva meravellosa empresa hagi enviat tots els papers. Txun. La noia em diu que no, que els de l’INEM no tenen la documentació necessària i que torni més endavant. Em carrego de paciència i decideixo anar a casa, trucar la meva empresa perquè solucioni “el tema” i tornar la setmana vinent. Arribo a casa, truco “la Conchi” i li explico el problema. Ella, molt amablement, em diu que es deuen haver equivocat perquè està tot enviat des de ja fa dies. Em ric i penso per a mi mateixa “aix, aquests funcionaris... Que despitats... Bueno com estic a l’atur, no tinc res més a fer!” I, feliçment, torno a sortir de casa amb un somriure d’orella a orella, contenta de tenir alguna cosa a fer. 

Arribo a la oficina, de nou, i ¡oh! Sorpresa! Les 6 o 7 persones d’aquest matí s’han multiplicat en unes 20 o 30. Són les 10.40. Tot i així, agafo número i espero, confiant en què la cosa va ràpida (la màquina no para de sonar). Però res em feia imaginar el que m’esperava. Passen els minuts i no avancem. La gent es comença a desesperar. Jo poso en joc tot el que el tai-chi m’ha ensenyat. Respiro, medito... 11.30 AM, gairebé ha passat una hora des que he arribat. Tinc el número 23, ara van pel 10, quan he arribat anaven pel 8. Involuntàriament,  començo a rebufar, un dels primers canvis corporals quan un comença a perdre la paciència. Miro cap a les taules d’atenció. Hi ha dues noies, només una atén el personal, l’altre està massa ocupada mirant el buit, literalment. 12.05 PM, número 13. Als “rebufaments” se suma el moviment incontrolat del meu peu... La noia d’informació diu que no ens preocupem, que ara vindrà una altra noia i serà la nostra salvació. Quan entra per la porta tots l’ovacionem. 12.45 PM, número 16. Dues noies atenen, una continua mirant el buit. Als meus símptomes es suma un “abanicament” compulsiu amb els papers que he d’entregar. Busco la complicitat dels que estan al meu costat i ens mirem com dient: “què polles fan?” 13.05 PM, número 19, començo a pensar que no sortiré viva d’aquí. Agafo el mòbil per enviar un últim missatge d’amor a la meva parella, hagués preferit un  comiat millor però... 

13.15 PM, número 23!! No m’ho puc creure! Miro els meus companys, els que encara queden allà, i els desitjo sort, tot i que sé que molts d’ells no aconseguiran sortir d’allà a les 13.30, hora en què tanquen, amb la seva missió complerta. Quan arribo a la taula 12, després de més de dues hores esperant, confio en l’amabilitat de la funcionària que m’atendrà i entendrà la meva situació. “Què volia?”. Respiro fons i li explico, amablement, que aquest matí han comés un error i que venia a trametre l’atur. La dona em mira amb odi i, sense parpellejar, em demana el DNI i comprova nosequé al seu ordinador. Sense dir-me ni una paraula imprimeix uns papers, me’ls fa signar i em diu que ja està, que m’arribarà una carta de confirmació. Són les 13.24 PM. M’aixeco, li agraeixo amb amabilitat i surto d’allà, amb un somriure enorme i amb un tic insuportable a l’ull esquerra.