D'acord, no tot és blanc o negre, però...

L’últim text que vaig penjar portava per títol “La vermella de la discòrdia”, i no és l’únic lloc on el color porta a discussió. Hi ha un refrany castellà molt conegut que diu: “al pan pan y al vino vino”, suposo que la persona que el va a dir no era conscient de la necessitat interna que te alguna gent en complicar-se la vida. 

El meu primer trauma amb aquest tema ve des de que era un noi feliç i alegre sense preocupacions ni indignacions. Potser allà va començar a néixer el Sr. Kupyni. Estava a la classe de plàstica, la meva creu, i parlàvem de colors. Ens feien anar a comprar per classe algunes pintures, començant per els colors primaris. “Cian, magenta y amarillo”, tócate los huevos em vaig dir, de 3 dos no se que son. La meva sorpresa va arribar quan vaig descobrir que aquests tres colors no eren més que lila, blau i groc. D’acoooord, blau cel, però blau!

Aquell dia es va obrir un món davant meu vaig començar a sentir colors que no tenen ni cap ni peus. Noms com ocre, limón, calipso, caqui, pistacho (en català suposo que serà verd festuc),  crema, salmón, chocolate, índigo, rosa palo... A ver a ver a ver... No sé quins pals ha vist aquesta gent, però al meu barri són marrons, que no caquis ni xocolata, MARRONS! Hi ha dos anècdotes que em van fer veure que no estic sol en aquesta lluita. La primera és d’una sèrie que admiro i de la qual parlarem aquí tard o d’hora, “Els Simpsons”. Lisa va a una copisteria i demana “10 copias en canario, 10 en limón i 10 en un altre que no recordo” el de la tenda diu: “Perfecto, 30 en amarillo!” Clar que si, quina xorrada és aquesta per favor! La segona és d’un monòleg del club de la comèdia, fa anys, de cuyo nombre no puedo acordarme, en el qual parlaven de pintar un pis amb la parella i la situació era la següent:

Noia: Podríamos pintar el comedor de salmón

Noi: Salmón? Me parece una mariconada como pescado imagínate como color!

Aquest noi té gran part de raó. Home parlem amb propietat i diguem a les coses pel seu nom, que jo ja estic començant a pensar que tinc un greu problema de daltonisme quan jo sempre havia estat feliç dient verd blavós enlloc de turquesa, marró verdós enlloc de caqui o rosa ataronjat enlloc de salmó. Però sense cap mena de dubte el color que em fa més gràcia és el “blanco roto”... Que collons “roto”! És un blanc BRUT, allò no és blanc ni és res. Tot i que d’haver-ho sabut anda que no m’hagués estalviat bronques de ma mare colant-li aquesta excusa al pujar del parc...