Un dia difícil

Per sort puc tornar a escriure de temes menys transcendentals i si voleu absurds, que són els que a mi m’agraden. Això em fa estar content, però tot i així, el món m’ha jugat una mala passada. Arribava esgotat a casa després d’un llarg dia a la universitat i l’únic que volia era relaxar-me. El primer que se’m va acudir va ser anar a dormir, però amb la llum que entra a les 11 del matí no hi ha qui acluqui l’ull. Llavors, les meves opcions es van reduir a escarxofar-me al sofà i fer un passeig per la gran multitud de televisions que ens ofereix avui dia el TDT. 

Tot semblava anar bé. Veient una mitja de 20 segons cada canal. Que si compra un “Chein For” per posar-te en forma a un dels 10 canals de teletienda que hi ha nous i sense els quals no se com he pogut viure fins ara, un meravellós audiòfon que pràcticament no es veu i et permetrà espiar als teus veïns en un altre d’aquests canals, veient ¿memorables? gols del Barça – Mallorca de la temporada 2000-01 a Barça TV, quan de sobte es va viure la tragèdia. 

En passar per la cadena cultural Tele5, el comandament va deixar de respondre. Allà estava el programa de ARRRRR, fent una espècie d’arbre genealògic que relacionava gent que s’ha anat al llit amb un altre. Després de jugar al joc de les parelles, van començar a parlar d’un programa on una colla de nois, amb braços més grans que el meu cap, conviuen amb noies, amb els pits més grans que els braços dels nois, en una casa mentre són gravats. Per sort el meu patiment va acabar i va començar una mena de teletienda: un munt de ties seien en unes cadires mentre un noi musculat i extremadament metro-sexual estava assegut en un petit sofà triant a una de totes aquelles noies que estaven “a l’aparador”. Allò no va durar gaire i després d’una curta publicitat, de sobte en un plató de televisió van començar a celebrar un judici. Una dona demanava una indemnització al seu marit perquè no era capaç de dur els calçotets al cistell de la roba bruta.  

Quan semblava que res podia anar pitjor, va començar un programa on una colla d’amics, que es burxen a crits i s’indignen els uns amb els altres, es passen berenant i enviant missatges amb els seus mòbils unes 3 hores. Mentre no mengen o no utilitzen el seu telèfon, omplen el temps faltant el respecte a tota persona que hagi tingut la sort o la desgràcia de ser reconeguda en la societat. Per sort aquell patiment va arribar al seu fi. Va ser llavors, quan “pasapalabra” estava a punt de començar, un salvador va canviar les piles al comandament i va pitjar la tecla (+) posant Antena3; el diario de Patricia. Sí senyor! Just a temps, estava a punt d’aprendre alguna cosa mirant la televisió, però no, per sort allò no va succeir.

Aquesta experiència em va servir per prendre la decisió de que el proper cop que arribi d’un dia tan dur, aniré al llit sigui l’hora que sigui i superaré la temptació de veure la tele; mai saps que pot passar.