L’expansió de l’imperi ciclista

Si algú de vosaltres ha visitat alguna ciutat europea només llegir el títol, ja sabrà per on va la cosa. Vaig estar fa poc a Berlin i la majoria de gent anava en bici. A simple vista era del més normal, jo també ho faria per la gran quantitat d’espai habilitat per a bicis que hi havia per, pràcticament, tots els carrers fa venir ganes de anar-hi.

El segon dia, vaig demostrar a tots els alemanys que Spain is diferent; estava esperant per creuar un semàfor quan de sobte vaig sentir unes paraules difícils d’entendre. Cada cop les sentia més a prop. Quan vaig girar el cap a l’esquerra vaig veure que el perill se’m tirava a sobre a gran velocitat. Un perill en forma de noia sobre una bicicleta. Em vaig apartar tan ràpid com vaig poder i vaig abandonar aquella zona del carrer tan perillosa: el carril bici.

A partir d’aquell moment em vaig sentir com un nen petit jugant a que aquella zona era lava i si la trepitges et cremes o a saltar el carril bici perquè el qui la trepitja és del Madrid, com passava a la meva infància a qui trepitjava les línies blanques dels passos de vianants. Però unes hores més tard vaig veure que tota precaució era poca. Mentre anava caminant per la vorera mentre xerrava tranquil·lament de les coses noves que estava veient, vaig començar a sentir el so d’un timbre que anava directe cap a mi. Tot seguit, vaig tornar a sentir paraules que sonaven amb molta agressivitat, amb més del que ja sona habitualment l’alemany. En aquell moment vaig adonar-me de que no podia despistar-me ni un segon perquè jo per aquells carrers era el último mono. Des d’aquell dia vaig viure amb tensió.

Aquesta tensió que he narrat pot multiplicar-se per 100 en el cas d’Amsterdam, on bicicletes tenen per suposat prioritat per davant dels vianants, però també davant dels cotxes. Els ciclistes son els reis de la ciutat, los que parten el bacalao.

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig relaxar-me de cop i vaig passar uns dies molt tranquils. Fins el dia en que vaig ser atropellat al girar una cantonada per una noia que anava en bicicleta per la vorera a una velocitat important. Allò pot passar com un fet aïllat. Però si dies després, parat en un semàfor amb la moto, m’avança una bici per l’esquerra, pel tercer carril de l’avinguda diagonal, això em fa pensar, és un senyal. 

Així que amics i companys em veig amb l’obligació de transmetre un missatge; aneu amb compte perquè en breu serem totalment envaïts per aquesta perillosa tribu i el pitjor és que ens hem de resignar perquè no podrem fer res.