Com ja sabeu els lectors habituals, a aquest blog hi ha de tot però avui penjarem quelcom diferent. Aquest és un text tragi-alegre. Novament comptarem amb la inestimable col·laboració de la corresponsal de Chiripitiflauticolandia, Tricia Takanawa. Com em dec al meu públic he fet “de tripas corazón” i li he ofert un contracte amb un sou força suculent (un entrecot al dia AMB LA SALSA QUE ELLA VULGUI!) però com s’ha vist en el lloc més alt de la fama ha decidit començar la guerra per la seva banda i ha decidit fer un blog de relats. Hi ha de tot tipus, romàntics, intrigants, altres que et faran pensar o per exemple hi ha algun com aquest que us deixo aquí i més similar a la temàtica d’aquest blog.
La brisa bufava suau i fresca sobre el turó. Era negra nit i, pràcticament, no podien
veure més enllà de la cara de l’altre. Els dos seien més junts del que l’atrotinat Peugeot
206 descapotable permetia i es miraven en silenci, nerviosos, tímids i sense acabar de
trobar les paraules adients...
- Oh Jonny, digues si aquesta nit podria ser més meravellosa!
- Home Maria Rosa fa una mica de rasca, tot s’ha de dir…
- Quants cops t’he de dir que no sóc la Maria Rosa, ¡em dic Clare! Jonny sisplau...
- Perdona’m Clare... Ha estat un petit lapsus mental...
- Mira quin cel, quins estels, no és romàntic?
- Si... la veritat és que aquells dos estels tenen la pinta d’estar molt romàntics, solets allà
d’alt, a l’esfera celest.
- Jonny...
- Està bé... perdona... Si, la veritat és que el cel d’aquesta nit és gairebé tan preciós com
els teus profunds ulls negres. – Va dir totalment convençut d’haver marcat un tant
important. Aquella nit s’havia de portar bé, tot i que a estones se li feia un pèl difícil.
- Oh... No em diguis aquestes coses que em ruboritzo...- Va contestar ella, amb una
mirada que clamava per més, moltíssimes més paraules com aquelles.
- Doncs, increïblement, encara estaries més maca amb un lleuger rubor tenyint-te les
galtes.
- Tu si que saps com tractar a les dones... Encara que el fet que m’hagis portat aquí, en
aquest turó, amb vistes a la costa californiana... em fa sospitar de les teves intencions...
- Cert, sóc tot un gentleman i sé com t’agraden les palmeres... Així de pas jo puc veure
alguna guapa joveneta en bikini...
- Jonny!
- Recoi Maria Rosa! Vull dir... Clare... Era una broma, no t’ho preguis així. Em pensava
que erets una guapa americana amb sentit de l’humor. Va, cari - va dir-li mentre picava
l’ullet per arrencar un somriure a la seva enamorada. Tot seguit va passar-li el braç
per sobre l’espatlla, a poc a poc i com qui no vol la cosa... - Ja no et sembla maca i
romàntica aquesta nit de primavera. Havent-nos escapat de casa, sense que ho sàpiguen
els nostres pares, per gaudir d’un moment perfecte d’intimitat?- Ella se’l va mirar i va
somriure, com dient: així si!
- És cert, he passat tants nervis quan hem quedat, pensava que el meu pare es despertaria i
em sentiria marxar.
- El teu pobre pare poc pot sentir ja, descansi en pau...
- No hi ha manera! No t’ho estàs prenent seriosament i saps com és d’important això per
a mi... – La veu se li entretallava, com si quedés mig barrada entre els llavis, d’un roig
especialment intens que havia comprat per a l’ocasió. Els ulls se li van entristir de cop.
- Va Clare, perdona... Es que ja saps que jo sóc d’imaginació limitada i, per molt que ho
intento, no li veig la semblança al Passeig de les Aigües amb la costa californiana! A
més, que com vinguin els Mossos ja veuràs tu el merder en el que estarem fotuts, a la
nostra edat.
- Collons Joan Ramon, ets un aixafa guitarres! La terapeuta va dir que això ens aniria de
perles per refrescar el nostre matrimoni, però tu no poses mai de part teva! Portem junts
més de trenta anys i què et penses, que jo no estic farta de veure la teva cara arrugada cada matí?
Home Maria Rosa, reina, no cal que siguis tan sincera...
Si que cal, si... Jo almenys ho intento, perquè no vull viure com una anciana, encara
estem bé, i sans, i podem gaudir de la vida! Però ja n’hi ha prou. Això no té remei. Vull
el divorci.
- Au va Maria Rosa, no diguis bajanades.
- No són bajanades, ja n’estic farta, ni terapeuta, ni psicòloga, ni hòsties en vinagre. – En
Joan Ramon mai no havia sentit parlar així la seva dona, devia estar molt enfadada.-
Vull el divorci i dedicaré els últims anys de la meva vida a buscar un jovenet de 30 anys
ben guapot que em faci recuperar els anys perduts amb tu, vell carca!
- Vell carca!? Si tu ets una bruixa amargada que no pot acceptar els demés com són no és
pas culpa meva.
- Bruixa amargada? Amargada per haver-te d’aguantar!
- Va home calla. Fotem el camp d’aquí que m’estic quedant “pajaritu”. Ja en tinc prou
d’aquesta xorrada de les noves identitats, com si tinguéssim edat per estar jugant a ser
joves adolescents més sortits que el “cantu” d’un balcó!
El Peugeot 206 descapotable baixava volant per la carretera. La brisa, menys suau i més fresca, els acarona amb força la cara i els despentina els cabells. Seguia sent negra nit i el silenci ho envaïa tot mentre s’endinsaven en la tranquil·la Barcelona....
Amb el seu sobrenom de guerra “Bea” publicarà relats cada dues setmanes al següent enllaç:
http://nothocreusnitu.blogspot.com/
Tot i així seguiré intentant que faci els seus “bolos” en el meu blog, així tots guanyem, i a més tinc una setmaneta de festa redactora.